… a wonderful song (Cat Power)!!!
La farmacia del olvido, és una obra extraordinària d’un personatge -a qui no vaig conèixer personalment- a qui goso també qualificar d’extraordinari, en Rogelio Moreno (1948-2003), professor de filosofia i company d’una de les veus més riques i originals de la literatura catalana actual (podeu llegir -entre d’altres- Un home de paraula, o la meravellosa Com unes vacances, d’Imma Monsó). La farmacia del olvido és, en aquest nostre país mancat d’assagistes, un assaig filosòfic de primera categoria, una reflexió lleugerament gruixuda i gruixudament lleugera al voltant de l’essencial, és un capbussar-se en els grans temes de la reflexió filosòfica occidental amb una mirada crítica, lúcida, lúdica, escèptica, irònica, joganera, vitalista, força-força-nietzscheana, epicúrea… en definitiva, intel·ligent i profundament sàvia, ara que els fonamentalisme religiós (et alt) ens voldria veure sotmesos a la seva tirania. L’oblit, el pur present, el nen que juga i balla, la desmemòria, el desarrelament, la despreocupació, l’absència, el buit… la llibertat. La farmacia del olvido és un llibre per a la gent que s’estima el plaer (l’hedonisme dels ciutadans de la Grècia hel·lenística), per als ciutadans que s’estimen la llibertat, la llibertat real, la viscuda, interioritzada, assimilada, compartida… no la llibertat dels manuals idealistes… un llibre per a éssers humans (fins i tot, potser, com també diria Nietzsche, massa humans), no per a sants ni per a esclaus, no per a cabdills ni per a súbdits… un llibre, doncs, més aviat per a amics, per a conreadors del noble i magnífic art de l’amistat… No hi ha al llarg de les tres-centes noranta-vuit pàgines del llibre gairebé res sobrer, tot és meditació rica, dolça i alhora profunda, hipercrítica i alhora generosa, esmolada i alhora beatífica… Que n’és de difícil construir un volum com el que el malaguanyat Rogelio Moreno ens deixa, Un assaig filosòfic, un bri de llum (millor, un far), enmig d’un món de mediocritats, de força curts de vista estira-i-arronsa, de possibilismes barats… La filosofia, la pura i dura, la que s’alça com a millor hereva de la seva millor tradició, la filosofia crítica, il·lustrada, nascuda a la llum de la interrogació (de la pregunta molt més que de la resposta), la vinculada als grans mestres de la sospita, tots ells fills del programa antropològic del millor Kant, la de Marx-Nietzsche-Freud, la de la tradició dels humans-humans (¿homes simplement homes en deia Descartes en el Discurs del mètode?)… Com n’arribaria a ser d’educatiu que els joves del nostre planeta tinguessin accés a les reflexions de pensadors de la dimensió d’en Rogelio Moreno.
Lectures (imprescindibles): “Narcís i l’altre”, Jordi Pàmias
Ara que celebrem els 70 anys del poeta Jordi Pàmias, és una excel·lent ocasió per a tornar a rellegir un dels millors llibres de poemes que s’han publicat a Catalunya en els darrers deu anys. Em refereixo a Narcís i l’altre (Edicions 62 / Empúries, Barcelona 2001). No és ara el moment de descobrir ni la qualitat ni la quantitat de l’obra d’aquest poeta, però sí, potser, de destacar el gruix ètic i estètic d’un poemari rodó, geomètricament apassionat, i emotivament mesurat fins a la precisió del millor cisellat. Damunt les pedres fonamentals de la cultura grega, Pàmias alça el seu monument a una eticitat d’una bellesa completa. Quan de la mà d’un savi, brollen agermanades la poesia i la reflexió ètica, sorgeix Narcís i l’altre.
