TINTORETTO, El segrestat de Venècia (J.P. Sartre)

                   

                    “…pero al Tintoretto lo traía sin cuidado; cada cual tiene su fuerza ascensional y su lugar natural. Sabía que tenía un don y le habían dicho que era un capital. Si demostraba su capacidad, su empresa llegaría a ser rentable, encontraría fondos para equiparse. Ya estaba movilizado para toda una larga vida, indisponible: había que explotar aquel filón, hasta el agotamiento de la mina y del minero. Hacia la misma época, aquella otra fiera para el trabajo, Miguel Ángel, se hacía el delicado, comenzaba una obra y no la acababa. Tintoretto siempre acababa, con la terrible aplicación de quien acaba lo que está diciendo, pase lo que pase; la propia muerte lo esperó en San Giorgio, le dejó dar su última pincelada a su último cuadro o, al menos, sus últimas indicaciones a sus colaboradores; en toda su vida no se permitió un capricho, un hastío, una preferencia, ni siquiera el descanso de un sueño…” 

 

                   

                     ”Si Miguel Ángel trabajaba para el Soberano Pontífice, le parecía que se rebajaba; aquel desprecio le brinbaba a veces una perspectiva: aquel hidalgo adoptaba actitudes insolentes sobre el arte. Tintoretto era todo lo contrario, volaba por encima de sí mismo; sin el arte, ¿qué habría sido? Tintorero. Era la fuerza que lo arrancaba de su condición natal y el medio que lo sostenía, era su dignidad. Había que trabajar o caer al fondo del pozo. ¿Perspectiva? ¿Distancia? ¿De dónde las sacaría? No tenía tiempo de interrogarse sobre la pintura, ¡a saber si la vería siquiera! Miguel Ángel pensaba demasiado: era un marqués de Carabás, un intelectual; Tintoretto no sabía lo que hacía: pintaba.”

 

                

                    “¡Caprichosos venecianos! ¡Burgueses inconsecuentes! Tintoretto fue su pintor; les mostró lo que veían, lo que sentían: no podían soportarlo; Tiziano se burlaba de ellos: lo adoraban. Tiziano pasaba la mayor parte del tiempo tranquilizando a los príncipes,certificándoles con sus lienzos que todo iba bien en el mejor de los mundos posibles. La discordia era una simple apariencia…          [...]          …Tintoretto nació en una ciudad trastornada; respiró la inquietud veneciana, que lo carcomía, sólo sabía pintarla a ella. Si hubieran estado en su lugar, sus críticos más severos no habrían actuado de otro modo, pero es que precisamente no lo estaban: no podían por menos de sentir aquella inquietud, pero no querían que se les mostrara; condenaban los cuadros que la representaban. La desgracia destinó a Jacopo a convertirse sin saberlo en el testigo de una época que se negaba a conocerse.”  (Els textos són del volum Venecia, Tintoretto, Jean-Paul Sartre, Gadir, 2007)

RAYMOND CARVER, At Night The Salmon Move…

      At night the salmon move

      out from the river and into town.

      They avoid places with names

      like Foster’s Freeze, A & W, Smiley’s,

      but swim close to the tract

      homes on Wright Avenue where sometimes

      in the early morning hours

      you can hear them trying doorknobs

      or dumping against Cable TV lines.

      We wait up for them.

      We leave our back windows open

      and call out when we hear a splash.

      Mornings are a disappointment.

 

      (At Night The Salmon Move,  The Collected Poems, The Harvill Press, London 1996.)

 

       Los salmones se mueven de noche

      salen del río y entran en la ciudad.

      Evitan las plazas con nombres

      como Foster’s Freeze, A & W, Smiley’s,

      pero nadan juntos por la zona

      de las casas de la Wright Avenue donde a veces

      en las primeras horas de la mañana

      los oyes intentarlo con las perillas de las puertas

      o tropezar con el cableado de la Cable TV.

      Les esperamos levantados.

      Dejamos abiertas las ventanas traseras

      y nos avisamos al oír el primer chapoteo.

      Cada mañana es una decepción.

 

      (LOS SALMONES SE MUEVEN DE NOCHE, Todos nosotros, Bartleby Editores, traducció al castellà de Jaime Priede.)

 

       De nit, els salmons

       abandonen el riu i entren a la ciutat.

       Eviten llocs amb noms

       com Foster’s Freeze, A & W, Smiley’s,

       però neden junts per la zona de cases

       de Wrigth Avenue on a vegades

       a primera hora del matí

       els pots sentir provant-ho amb els poms de les portes

       o ensopegant amb els cables de la Cable TV.

       Els esperem llevats.

       Deixem obertes les finestres del darrere

       i cridem quan sentim el xipolleig.

       Cada matí és una decepció.

 

       (l’assaig de traducció és de La mirada de Tirèsies)

 

De BALTHUS a STEPHEN DOBYNS… EL CARRER

                   

      The street és un poema de Stephen Dobyns  (Orange, New Jersey, USA, 1941), del llibre The Balthus Poems, 1982.

 

Across the street, the carpenter carries a golden
board across one shoulder, much as he bears the burdens
of his life. Dressed in white, his only weakness is
temptation. Now he builds another wall to screen him.

The little girl pursues her bad red ball, hits it once
with her blue racket, hits it once again. She must
teach it the rules balls must follow and it turns her
quite wild to see how it leers at her, then winks.

The oriental couple wants always to dance like this:
swirling across a crowded street, while he grips
her waist and she slides to one knee and music rises
from cobblestones – some days Ravel, some days Bizet.

The departing postulant is singing to herself. She
has seen the world’s salvation asleep in a cradle,
hanging in a tree. The girl’s song makes
the sunlight, makes the breeze that rocks the cradle.

The baker had half a thought. Now he stands like a pillar
awaiting another. He sees white flour falling like snow,
covering people who first try to walk, then crawl,
then become rounded shapes: so many loaves of bread.

The baby carried off by his heartless mother is very old and
for years has starred in silent films. He tries to explain
he was accidentally exchanged for a baby on a bus, but he can
find no words as once more he is borne home to his awful bath.

First the visionary workman conjures a great hall, then
he puts himself on the stage, explaining, explaining:
where the sun goes at night, where flies go in winter, while
attentive crowds of dogs and cats listen in quiet heaps.

Unaware of one another, these nine people circle around
each other on a narrow city street. Each concentrates
so intently on the few steps before him, that not one
can see his neighbor turning in exactly different,

yet exactly similar circles around them: identical lives
begun alone, spent alone, ending alone- as separate
as points of light in a night sky, as separate as stars
and all that immense black space between them.

 

………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………

 

Cruza la calle el carpintero con una tabla dorada
sobre el hombro, como carga con su vida.
De blanco atuendo, débil sólo ante la tentación,
está construyendo otro muro que lo proteja.

La niña golpea una y otra vez la díscola pelota roja
con su raqueta azul. Tiene que enseñarle las reglas
a que deben atenerse las pelotas, y se enfurece
al ver que le lanza una mirada lasciva y un guiño.

La pareja oriental desearía danzar así siempre: girando 
por una calle concurrida, con la mano de él tomándola
de la cintura mientras ella se deja caer y la música 
(Ravel, Bizet…) se eleva desde los adoquines.

La novicia se aleja canturreando. Ha visto
a la salvación del mundo dormida en su cuna,
que cuelga de un árbol. El canto de la muchacha
crea la luz del sol, crea la brisa que mece la cuna.

Al panadero se le ha ocurrido a medias una idea y se yergue 
como un pilar a la espera de otra. Ve harina cayendo como nieve
y cubriendo a la gente, que intenta andar, luego gatear y al final 
se transforma en redondas rebanadas de pan blanco.

En brazos de su cruel madre va el viejo bebé,  durante años
protagonista de películas mudas. Quiere explicar que en el autobús
lo recogieron confundiéndolo con otro, pero no encuentra palabras,
y otra vez tendrá que soportar que en casa le den un baño horrible.

El trabajador visionario se imagina un gran salón y se sube
al estrado a perorar: adónde va el sol de noche, adónde
las moscas en invierno… mientras una atenta multitud 
de perros y gatos se agolpa en silencio para escucharlo.

Nueve personas ajenas entre sí que miran
sólo lo que tienen delante, y no ven
que en esta callejuela sus prójimos dan
vueltas en círculos exactamente diferentes,

exactamente iguales: idénticas vidas iniciadas a solas,
transcurridas a solas, concluidas a solas,
aisladas como puntos en el firmamento,
como estrellas en el inmenso espacio negro.

 

(Traducció de Leandro Wolfson / http://www.saltana.org/1/docar/0235.html)

MARINA TSVIETÀIEVA (Apunts de poètica, 4)

 

                    “Però no puc, en nom de qui ara sóc i de qui vaig ser en la infantesa, deixar de dir que les preguntes en els versos són un recurs que provoca irritació, encara que només sigui perquè cada un dels “¿per què?” exigeix i presagia un “perquè”, i això debilita el valor de tot el procés, converteix tot el poema en un interval, encadenant la nostra atenció a l’objectiu final, un objectiu extern, que no ha d’existir en el poema. La contínua pregunta converteix el poema en un enigma i en un problema per resoldre, i si cada poema ja és, en si, un enigma i un problema, no és l’enigma per al qual ja existeix una clau, ni el problema per al qual ja hi ha una resposta.”  (M. Tsvietàieva, Mi Pushkin,  Acantilado, Barcelona, 2009, pàg. 55  -la versió catalana és nostra-).

 

 

 

[ Vaixell a Poros,  El lament d'Europa  -pàg.30-, Lleonard Muntaner, Editor:

La poesia és una casa oberta, /  com un palau micènic sense portes ni sostre, / només mitja dotzena de columnes / que deixen passar l'aire, la llum, i els esperits / que hi entren, i que en surten,/ deixant-hi llurs memòries, / i aportacions estranyes, / i encanteris.

 

Golf sarònic,  El lament d'Europa  -pàg. 40-:

Diu l'oracle que a Grècia / hi ha més de tres mil illes. / Les illes són enigmes, / esteles llegendàries entre ones, / totes cosides unes amb les altres. / Les cus el mar?, / la terra submergida?, / són ànimes que solquen l'horitzó?, / arrels inabastables? / Oh mar, atapeït d'enigmes, de poemes. ]

BALTHUS, Memòries… (Balthassar Klossowski de Rola, 1908-2001)

                    ”Ben mirat, crec que el meu camí ja estava traçat des de la infantesa. Els meus pares hi van contribuir amb les seves relacions artístiques, amb aquells pintors que convidaven a casa i que em van posar, per dir-ho d’alguna manera, el pinzell a la mà; amb els mestres que el meu pare admirava, sobretot Piero della Francesca; amb el descobriment de Cézanne, les seves fruites, quasi bé res i alhora tot, la seva singular gràcia que era d’una joventut mai vista, mai descoberta fins aquell moment.  Jo veia el que havia de pintar a través de Bonnard i de Cézanne, i també del que escrivia Rilke, era el món invisible i el visible alhora, el lloc on el real i el somni arriben a tocar-se i ens empenyen molt lluny.”

 

 

 

 

 

 

 

 

  

              

 

                 “…pintar mirant altre cop Courbet i  Cézanne, i Delacroix i els meus estimats italians. El pintor només existeix en aquesta disponibilitat, en aquestat humilitat. Deixar que siguin els altres els que interpretin, cerquin, i comprenguin, que analitzin tot el que els vingui de gust. El pintor no sap res d’això. Pinta, res més, no intenta traduir res. 

              El que s’ha de cercar de totes les maneres és, en primer lloc, el silenci. Per aquest motiu em sembla ridícul i superflu provar d’explicar la pintura amb la paraula. ¿Quines paraules, quines frases podrien expressar els espais de silenci, secrets i obscurs, als que tothom vol trobar un sentit, dels que tothom en vol prendre alguna cosa?”

 

MARIO BENEDETTI, de Montevideo a l’Eternitat…

 

VIATGE A LA FESTA ENTRE RUÏNES (Antonio J. Ponte, LA FIESTA VIGILADA)

                    

                    La fiesta vigilada (Anagrama, 2007), d’Antonio José Ponte (Matanzas, Cuba, 1964), és, com vàrem tenir ocasió de sentir dir a l’autor, en un recent sopar a Madrid, ”un texto”. Un text, en efecte, un artefacte lingüístic que, des de la primera a la darrera pàgina del volum, ultrapassa les fronteres de, si més no, dos gèneres: la novel·la i l’assaig. Ben aviat s’adona el lector del fet que s’està enfrontant a una construcció original, que demana deixar enrere estereotips i prejudicis formals, que exigeix deixar-se portar pel narrador-assagista-protagonista-viatger d’aquesta immersió, tan dramàticament realista com al·lucinant i al·lucinada, en la realitat de la Cuba socialista i la seva capital. Amb una ironia a voltes tendra, a voltes amarga, Ponte ens condueix de la mà de Graham Greene, Jean-Paul Sartre, John Lennon, Ernest Hemingway, el Che… pel calidoscopi que configuren totes aquelles mirades que han viscut (o volgut viure), que han vist (o volgut veure), d’una manera, sovint massa limitada, la Cuba que va ser mite, exemple, presó, i, potser, finalment, només ruïna.

                    La fiesta vigilada és un text, una sòlida arquitectura que fon la narració novel·lística, l’assaig sociològic, la denúncia política, la barreja d’acudit i metàfora, la reflexió filosòfica (el tercer capítol, Un paréntesis de ruinas,  és tot un opuscle sobre estètica), l’autobiografia a la recerca del sentit del que ha estat l’experiència d’un home…  un text que s’aixeca al voltant d’un estil potent, sense floritures innecessàries, però sense esberles, sense espais buits, sense forats, i sempre amb el rerefons de l’illa de Cuba que des de la realitat colonial, i passant després per la republicana, arribà de la mà de la revolució que triomfà l’1 de gener del 1959, al socialisme; de la Cuba que va anar escanyant, a cops d’ideologia i d’aïllament, no només la fiesta, que és l’argument central del text, sinó, en definitiva, la vida. El lector viatja així, sovint sota l’empara d’un paraigua barreja de Kafka i de Buena Vista Social Club, de rom i de míssils, d’espies i d’exiliats, en un vaixell on totes les actituds -totes les perspectives- morals i polítiques que el fenomen cubà ha generat, genera, i segurament generarà, són subtilment retratades per la ploma d’Antonio J. Ponte. I hi ha també aquella tristesa  -calenta, però desolada, nostàlgica, però escèptica-  que sent el gairebé físicament real protagonista de la història:    “Tan sólo quería contarme su sensación, aquella tarde, de estar ante el único habitante de una ciudad de la que todos se habían largado…    Y sólo a esas altas horas de la noche (ahora que escribo) podría tomárseme por el último habitante de una ciudad abandonada…    Lo más lejos que he llegado en la lucidez engañosa que presta el insomnio es a considerarme el último habitante de una ciudad. Lo cual vio claro el fotógrafo extranjero, seguramente insomne él mismo…” (pàgs. 150-159).       Terrible, doncs, per gruixuda, per alliberada de concesions, radiografia de la ciutat de La Habana, de la ciutat que és i ha estat, per a no poca gent, mite i arquetipus de quelcom sovint indefinible,  convertida aquests darrers anys gairebé només en el museo-de-La-Habana-Vieja, i ara recurs éconòmic de primer ordre per a un règim socialista que l’ha transmutada en reclam de tota mena de turismes.

                    En el cor de les pàgines del segon capítol, Caja negra de la fiesta,  i nascuda a partir d’un apunt de Walter Benjamin sobre el fenomen que els rellotges fossin el blanc favorit dels trets revolucionaris durant la Comuna de París, Ponte ens regala una intel·ligentíssima reflexió sobre el Temps -amb majúscula-, sobre la història, i sobre el sentit dels moviments dels homes dins d’aquest temps històric. En recullo un altre fragment:  “En las antípodas de los disparos a relojes, la fiesta no pretendía fijar ninguna hora, sino dejar que corrieran todas. Canetti haría notar que en ella no existía meta única para sus participantes, ni objetivo que debieran alcanzar todos juntos como masa. “La fiesta es la meta, y ya la han alcanzado” “ (pàg. 126).

 

                    (Antonio J. Ponte també és autor de Las comidas profundas, Un arte de hacer ruinas y otros cuentos, Contrabando de sombras, i del poemari Asiento en las ruinas).

WALLACE STEVENS, Vacancy in the Park

                   

                    March… Someone has walked across the snow, / Someone looking for he knows not what. / It is like a boat that has pulled away /  From a shore at nigth and disappeared. /  It is like a guitar left on a table / By a woman, who has forgotten it. / It is like a feeling of a man / Come back to see a certain house. / The four winds blow through the rustic arbor, / Under its mattresses of vines.    (W. Stevens, Vacancy in the Park, del volum The Rock)

                    Marzo… Alguien ha caminado por la nieve, / Alguien que mira sin saber bien qué. / Es igual que una barca que parte de una orilla / En medio de la noche, y que desaparece. / Es como una guitarra dejada en una mesa / Por manos de mujer, que la ha olvidado. / Es como el sentimiento / De un hombre que regresa para ver cierta casa. / Los cuatro vientos soplan a través del verdor / Bajo el colchón de las enredaderas.        (Vacío en el parque, traducció d’A. Sánchez Robayna -en el volum De la simple existencia, W. Stevens, Galaxia Gutenberg).

                   

                    Marzo… Ha cruzado alguien la nieve, / alguien en busca de no sabe qué. / Es como un bote que ha zarpado / de una costa, de noche, y desaparecido. / Es como una guitarra dejada en una mesa / por alguna mujer, hasta olvidarla. / Es como la sensación de un hombre / que ha venido otra vez para ver cierta casa. / Soplan los cuatro vientos por la rústica pérgola / bajo sus colchones de parras.      (Vacío en el parque, traducció de Daniel Aguirre -en el volum La Roca, Wallace Stevens, Lumen).

                   

                    Març… Algú ha caminat per la neu, / algú que no sap ben bé què busca. / Com una barca que deixa la riba, / de nit, i desapareix. / Com una guitarra deixada damunt d’una taula, / per una dona, que l’ha oblidada. / Com el sentiment d’un home / que torna per a veure certa casa. / Els quatre vents bufen a través de la rústica verdor / sota el matalàs d’emparrats.    (…en un assaig de traducció de La mirada de Tirèsies).

 

Passejant amb ROBERT WALSER

          …d’entre les lectures que les santes vacances m’han permès fer, opto per aquest fragment de Robert Walser (1878-1956), d’una obra breu, d’una meravellosa miniatura, El paseo (Siruela, maig 2008). Aquesta, també breu elecció, em fa deixar de banda, des de l’absoluta heterogeneïtat, des de la Babel de la diversitat, algunes lectures molt valuoses (l’últim poemari de Cristina Peri Rossi, Playstation; la traducció catalana de Pírcing, de Ryu Murakami; l’estranya densitat de La ciudad sitiada, de Clarice Lispector; l’aventura literària, filosòfica, imprescindible, d’El professor d’història, de Joan F. Mira…). Quedem-nos amb l’art del passeig de Walser:

          “…Su cuidadosa mirada tiene que vagar y deslizarse por doquier, desinteresada y carente de egoísmo; tiene que ser siempre capaz de disolverse en la observación y  percepción de las cosas, y ha de postergarse, menospreciarse y olvidarse de sí mismo, sus quejas, necesidades, carencies, privaciones, como el bravo, servicial y dispuesto soldado en campaña. De otro modo, pasea tan sólo con media atención y medio espíritu, y eso no vale nada…

          Secreta y misteriosamente, siguen al paseante toda clase toda clase de hermosos y sutiles pensamientos de paseo, de tal modo que en medio de su celoso y atento caminar tiene que parar, detenerse y escuchar, que está cada vez más arrebatado y confundido por extrañas impresiones y por la hechicera fuerza del espíritu, y tiene la sensación de ir a hundirse de pronto en la tierra o de que ante sus ojos deslumbrados y confusos de pensador y poeta se abre un abismo.”

MERSAD BERBER, creador

                        …pintor bosnià, nascut el 1940 a Bosanski Petrovac, i també il·lustrador, autor de tapissos i de llibres d’artista, escenògraf i figurinista per al teatre. Extraordinari dibuixant, arrelat en la millor tradició clàssica i renaixentista, i a l’ombra de les influències de Velázquez, Ingres, o Géricault. Dibuix, dibuix, i dibuix… i colors lleus, mesurats, càlids, confortadors, subtils, sempre respecuosos amb la contundent arquitectura del potent traç del dibuix. En les pintures hi introdueix el collage, el fragment, el gest, i la lògica de la textura de l’art del segle XX. Per a l’espectador queda sempre, entre molts d’altres aspectes rellevants de l’obra d’aquesta artista sòlid -i alhora postmodern i eclèctic-, el conflicte que genera un obra perfeccionista en els detalls i, alhora, inacabada, cridada a interpretacions, a possibles acabaments, una obra oberta pel que fa als límits de la representació…  I, en el rerefons de tot plegat, l’home i el pas del temps, l’home aïllat provant d’aixecar la seva pròpia imatge en el cor de la fugacitat del temps, en el cor de la fragmentació de l’espai, un home-personatge que pregunta a l’espectador, que, serenament, l’interroga. 

Mersad Berber, Retrospectiva, CaixaForum, del 25 de març al 24 de maig de 2009.