En la mort de NICANOR VÉLEZ, Medellín 1959 – Barcelona 2011… POETA, amic íntim de la poesia
…vaig conèixer a en Nicanor el 27 de gener de 2004, a la presentació a Barcelona (on ell ha viscut des de finals de 1984) del seu poemari La memoria del tacto. Instantes para Gruchenka. El coneixement va ser possible gràcies a la Pilar Daniel -amb qui ell havia treballat a Círculo de Lectores- que me’l va presentar (…el meu agraïment, com tantes altres vegades, a tu, Pilar). En Nicanor és autor de tres poemaris La memoria del tacto (Badajoz, Ediciones del Oeste, 2002; México, Ediciones Sin Nombre, 2004), La luz que parpadea (México, Ediciones Sin Nombre, 2004), La vida que respira (Colección La cruz del sur – Editorial Pre-Textos, 2011), i del volum Huellas, selecció dels seus poemes, amb il·lustracions de Vicente Rojo (Escuela de Arte de Mérida, 2008). La seva tasca com a editor ha estat titànica: fundador i director des del 1997 de la col·lecció de poesia de l’editorial Galaxia Gutenberg, on ha tingut la responsabilitat editorial de les obres completes de Borges, Cortázar, Valente, Nerval, Gil de Biedma, García Lorca, Paz, Neruda, Darío… a més a més de la col·lecció de poesia que ha publicat volums de Whitman, Rimbaud, Eliot, Ungaretti, Vallejo, Machado, Rilke, Pessoa, Varela, Novalis, Hidobro. Nicanor Vélez ha estat també autor d’assaigs sobre J. A. Silva, P. Neruda, O. Paz, G. Rojas, J. A. Valente, J.R. Jiménez, E. Milán… El primer poema del seu darrer volum, La vida que respira, també dedicat en el seu conjunt a Gruchenka (la companya del poeta, Encarna Martín de la Sierra) diu:
Tus párpados se mueven y la vida respira.
Algo de transparencia se consume.
El mundo
se refleja en tu piel
cuando el dolor es una herida,
por aquellos que azuzan
la avidez, la desidia y la ambición,
y olvidan ese cuerpo
otro.
Y es ahí, bajo el filtro
de toda transparencia,
donde se ve en el rostro ese dolor
de humana hembra.
A sí misma se crea la mujer
para engendrar al otro.
…els últims cinc versos del poemari, talment un temible exercici visionari per part del poeta, tanquen el volum deixant-nos corpresos:
El vuelo de la mariposa
vuelve al sueño.
La lámpara se enciende.
El cuerpo se calcina.
Deja de oírse el aletazo.
…amb en Nicanor, aquell 27 de gener de 2004, vam parlar de entre el silencio y la palabra compartir estas huellas, las huellas eren els seus poemes, esos pequeños registros del instante… Des del dia 28 d’aquest darrer desembre tindrem entre nosaltres només el seu record i els seus poemes.
http://www.abc.es/20111228/cultura-libros/abci-muere-poeta-editor-nicanor-201112281404.html
http://www.elmundo.es/elmundo/2011/12/28/cultura/1325067083.html
http://www.ara.cat/llegim/Nicanor_Velez-Obituari-Galaxia_Gutenberg_0_617338386.html
http://www.poesiadigital.es/index.php?cmd=entrevista&id=62
(la imatge d’en Nicanor Vélez ha estat proporcionada per Oscar Jairo González Hernández i publicada al blog: cronicaantropologica.blogspot.com )
L’ESSÈNCIA DE LA POLS, Francesc Josep Vélez
Setsuko
La comtessa Setsuko demana al vell Li Bai:
“¿com hem de viure? “
Ell posa la mà esquerra al front de la comtessa,
la dreta com qui espera les gotes de la pluja,
tanca els ulls i respon:
“No hi ha principi o fi, tot és esfera,
però tu has de decidir on vols estar:
a dins, cap per avall, com tió que rodola,
o a l’exterior, dempeus, i caminant
entre els colors possibles de la llum.”
ENS DESTRUIRAN…
estàvem massa ocupats
mantenint ben calents els seus forns
i les seves empreses
(ens tenien ocupats);
estàvem massa exhausts
(com ens volien),
en el cor de l’espant,
distrets amb les banderes,
per adonar-nos del sentit del seu projecte:
no s’aturaran fins que no t’hagin destruït,
fins anorrear-te;
ells són els propietaris,
els banquers,
els especuladors,
els directors,
lladres omnipotents
que juguen amb el temps
(que és el teu temps);
no hi haurà treva fins a veure acomplerta la nostra destrucció,
perquè el seu gest, i el seu poder, i el seu govern,
perquè el que defineix la seva estirp,
és i serà la nostra esclavitud
FILOSOFIA I LLIBERTAT contra la cultura de la mentida… (Engrunes pedagògiques, II)
L’any 1784, l’autor de la Crítica de la raó pura, el filòsof I. Kant (1724-1804), va publicar l’article Què és la Il·lustració? La resposta a aquesta qüestió s’ha fet cèlebre: La Il·lustració és la sortida de l’home de la seva minoria d’edat de la qual ell mateix és culpable. La mandra dels humans, així com l’ambició d’aquells que es volen guies i tutors de la resta, fan que l’home no pensi per si mateix i no surti, en tant que humanitat, de la minoria d’edat. La causa d’aquesta incapacitat no rau en la manca d’intel·ligència sinó de decisió i valor per a servir-se’n per si mateix sense la tutela d’un altre. ¡Sapere aude! Atreveix-te a saber, gosa tenir el valor d’emprar la pròpia raó!
En una publicació del 2007 de la Unesco, La Filosofía, una escuela de la libertad, enguany traduïda al castellà - http://unesdoc.unesco.org/images/0019/001926/192689s.pdf hi podrem llegir els següents fragments:
“La filosofía debe ser siempre crítica de su propia cultura. Cuando la crítica se orienta hacia el exterior, cuando se utiliza para oponer nuestra cultura y nuestro ethos a los de los demás -cualesquiera que sean-, entonces deja de ser un instrumento de apertura crítica para transformarse en un medio de repliegue cultural y en una actitud que puede dar lugar a toda gama de autoritarismos y fanatismos.”
“La educación filosófica es siempre una crítica de las culturas. Cuando se pone al servicio de la libertad, no se propone reemplazar unos contenidos éticos, culturales o políticos por otros, sinó que ofrece una crítica focalizada y radical de todo corpus cerrado de creencias, de preceptos o de dogmas. Cuando una enseñanza filosófica se reduce a un adoctrinameniento ético, traiciona entonces su función liberadora. Por ello, la enseñanza de la filosofía sigui siendo el campo decisivo de una batalla entre saber formal, con la moralidad libre y abierta que lo acompaña, y saber dogmático, acompañado por un moralismo autoritario.”
Per avui, ja n’hi ha prou. Salut!
http://lamiradadetiresies.wordpress.com/2011/05/10/educacio-per-a-que-engrunes-pedagogiques-i/
WILLIAM HAZLITT, 1778-1830, un home modern…
“El placer de odiar, como un mineral venenoso, roe el corazón de la religión y la torna rencor doliente e intolerancia; hace del patriotismo una excusa para llevar fuego, peste y hambre a otras tierras; no le deja a la virtud nada más que el espíritu de la censura y una estrecha, celosa e inquisitoria vigilancia de las acciones y razonamientos de los otros. ¿Qué han sido las diferentes sectas, credos, doctrinas de la religión, sinó sólo otros pretextos creados por los hombres para reñir, discrepar y hacer pedazos al otro, como si fuera el blanco hacia el cual disparar? ¿O alguien cree que el amor por la patria en un inglés supone un sentimiento fraternal o disposición para servir a otro que lleve el mismo nombre? Claro que no, sólo es odio hacia los franceses, o hacia cualquier otro país con el que se esté en guerra en algún momento.”
(William Hazlitt, On the pleasure of hating, traducció de Moira Bailey J., a Editorial Verdehalago, S.A., México D.F. 2010)
ESTAFA i MENTIDA del CAPITALISME… CRISI… DEUTE… PACTE de l’EURO…
…no és ni tan difícil ni tan complicat… demana quinze minuts de bona voluntat i d’atenció, res més. També és del tot aclaridor (i brevíssim) l’article Siete-claves-sobre-los-impuestos.html
1 comentari