Lectures (imprescindibles): “Narcís i l’altre”, Jordi Pàmias

    Ara que celebrem els 70 anys del poeta Jordi Pàmias, és una excel·lent ocasió per a tornar a rellegir un dels millors llibres de poemes que s’han publicat a Catalunya en els darrers deu anys. Em refereixo a Narcís  i l’altre (Edicions 62 / Empúries, Barcelona 2001). No és ara el moment de descobrir ni la qualitat ni la quantitat de l’obra d’aquest poeta, però sí, potser, de destacar el gruix ètic i estètic d’un poemari rodó, geomètricament apassionat, i emotivament mesurat fins a la precisió del millor cisellat. Damunt les pedres fonamentals de la cultura grega, Pàmias alça el seu monument a una eticitat d’una bellesa completa. Quan de la mà d’un savi, brollen agermanades la poesia i la reflexió ètica, sorgeix Narcís i l’altre. 

 

 

…l’etern malestar en la cultura!

           Quina deu ser la noció, el concepte, la idea, més esgarrifosa provocada per la por?, què ha acabat engendrant el pensament dels homes per causa de la por? Aquesta terrible por a la mort que nodreix la humanitat des del paleolític, aquesta aclaparadora    insatisfacció que afecta la psicologia humana que és conscient dels seus límits, que sap que l’home és un ésser per a la mort:  ¿què ens ha fet imaginar com a edulcorant, com a llepolia, per a entendrir els moments durs i difícils que ens esperen?  La solució, la pastanaga per al ruc, el caramel per a l’infant, ha estat la immortalitat, el més enllà, el paradís (pel que ràpidament assassinen els devots de totes les creences)… i sobretot, el Déu únic, el Déu del monoteisme jueu, cristià, i musulmà, el més horripilant -i mentider- de tots els conceptes.

               …perquè la vida era i és multiplicitat, diversitat, pluralitat, canvi, moviment, metamorfosi, i transformació (els grecs presocràtics ja parlaven de kínesis, metabolé…). La vida era i és flux, panta rei, com deia l’obscur  -però savi-  Heràclit d’Efes, i no pas immobilitat, identitat, immutabilitat.  Una altra cosa és el que pretenen els que controlen els mecanismes del gran poder, els que volen sotmetre l’home amb un febrós dogmatisme estèril; una altra cosa és el que els sacerdots  -oh terrible concepte!- de tota mena, els cabdills del ramat de les ovelles, voldrien per a dur a terme el seu alliçonament en la tirania de l’obediència..

              …perquè van ser els homes els que van crear els déus, els homes qui van imaginar un món de fantasia transcendent, un més enllà delirant, i aleshores, els jerarques de la tirania, els monarques de l’abstinència, els reis del dogmatisme, els diputats de la mentida, i els sacerdots de l’engany (¿n’hi ha d’alguna altra mena?), van orquestrar la cerimònia de l’anorreament de l’home i de la dona…   

               ….i el que cal saber ara  -i sempre- deu ser:  han triomfat els bruixots?, són els adoradors del no-res -els fills de la por i de la culpa- els que han triomfat?, hem de seguir agenollats davant del tòtem?

…a propòsit de l’Antígona de Sòfocles.

          …a l’episodi III de l’Antígona de Sòfocles, Hèmon, fill de Creont, diu adreçant-se al seu pare: “…No t’obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell, doncs, qui creu que és l’únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quan és posat a prova, tothom el troba buit. No es cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència.” 

          El fragment el rellegeixo a l’ombra de les terribles i tan desassenyades paraules pronunciades per la jerarquia catòlica de l’Estat espanyol, paraules que més que mots són només proclames al servei d’una única opció política -la més radicalitzada dels últims anys i cada dia més ancorada cap a la ultradreta-, paraules que traspuen la més vella i inquisitorial intolerància que tan arrelada continua en l’església catòlica espanyola, paraules que fereixen els fonaments de les ja força debilitades nostres democràcies, paraules que ofenen la intel·ligència, l’autonomia racional, i la llibertat de les dones i els homes.

…lectures: Patrick Modiano.

…rotund, valent, i precís, exercici de veritat el de Patrick Modiano a Un pedigrí (Anagrama, Barcelona 2007). L’escriptor s’enfonsa, amb la lucidesa de la fredor, en la reconstrucció de la seva infantesa, adolescència, i primeríssima maduresa, tot portant el lector a les portes de l’infern de la família on haurà de sobreviure. Un descens sense histerismes, sense perdre mai els nervis, al cor del problema de la identitat, al nucli del problema de la construcció del personatge que és, en definitiva, tot home modern. Talment un informe del tot desapassionat, cal enfrontar-se en Un pedigrí, a l’escenari sempre terrible de les profundes dialèctiques que ens increpen a tots en l’ordre de la psicologia de la institució familiar.