THE TURN OF THE SCREW, Henry James (I)

…fa unes quantes setmanes que visc capbussat en l’univers Henry James. Washington Square, L’últim dels Valeri, Diari d’un home de cinquanta anys, Els papers d’Aspern, La lliçó del mestre, La figura del tapís, i sobretot, Un altre pas de rosca  -The Turn of the Screw- (una edició catalana a Quaderns Crema, amb tradució de Jordi Larios, i una de castellana, amb una excel·lent introducció de J.A. Molina Foix, Vuelta de tuerca, a Cátedra). Aquest últim títol, a qui Maurice Blanchot dedica un capítol del seu ja mític El libro por venir, és realment una de les lectures que penso gairebé del tot impossible que no atrapi al lector, que no l’obligui a avançar en el camí que l’autor ha traçat, i que no li produeixi una veritable inquietud, desassossec, i incomoditat tant intel·lectual com emocional. A això voldria referir-me, a com l’autor, tant si s’ho ha proposat deliberadament com si no (la crítica abona les dues possibilitats), ha aconseguit un text que ha esdevingut el més interpretat i objecte de debats de la literatura de ficció sobrenatural. ¿Com construeix un autor, de la grandària d’Henry James, un mecanisme tan terriblement perfecte en un relat relativament breu, en un conte aparentment de fantasmes?   Anant molt més enllà de la literatura gòtica anglesa (però fonamentant-s’hi); només esbossant el terreny que aviat acabarà d’obrir la psicoanàlisi freudiana; abonant els camps oberts pel seu germà William James amb l’stream of consciousness;  transcendint la vella lògica dels fantasmes que apareixien sempre de nit, a una hora fixa, i fent sorolls i crits aterridors, amb les ara seves angoixoses aparicions que es fan visibles en qualsevol moment del dia o de la nit, en qualsevol lloc, i sempre en silenci; i construint un artefacte finíssimament mesurat en l’afany de bastir un experiment psicològic, un descens a l’infern del desequilibri mental…  James escriu Un altre pas de rosca. Hi ha, repeteixo, poques ocasions en la història de la literatura (J.L. Borges destaca tant aquest text de James com El procés de Kafka) en què el lector es vegi tan, des del punt de vista psicològic com des del punt de vista ètic i estètic, forçat a haver de prendre partit per una de les possibles i immediates lectures que del text es poden fer. El cinema, en algunes versions memorables, com The Innocents, del 1961, dirigida per Jack Clayton, amb Deborah Kerr (i amb la intervenció de Truman Capote en el guió), o El celo, del 2000, escrita i dirigida per Antoni Aloy, amb Sadie Frost,  no han fet sinó aprofundir la grandesa de l’obra de James, i fer més dens el grau d’incomoditat, de malestar -de repte esfereïdor- que l’obra d’art qualificable de clàssic de primera categoria ha de generar en el lector o espectador. En tornaré a parlar.