PATRICK MODIANO, Carrer de les botigues fosques

         

          Aparegut aquest mateix mes de març a Proa, en traducció catalana de Joan Casas, el que molts han considerat el millor text de Modiano, Rue des Boutiques Obscures, Premi Goncourt, 1978  (proa.cat/ca/llibre/carrer-de-les-botigues-fosques). És,  efectivament, la peça clau de l’arquitectura literària de Modiano, el fonament que obre els camins de molts dels textos posteriors (lectures-patrick-modiano,  patrick-modiano-dora-bruder). Un viatge misteriós a l’ombra de la lògica detectivesca que, com sempre, trepitja, travessa, deambula, pels escenaris d’un París absolutament seductor. Els carrers, les places, els passeigs vora riu, els boscos… altre cop, tota la geografia urbana d’un París que és protagonista implícit en la trama, que es converteix en objecte de desig, perquè hom hi voldria ser, seguint el caminar dels homes i de les dones que hi viuen i hi moren, que hi cerquen allò que van perdre mai saben ben bé on. Un home, Guy Roland, el protagonista, a la recerca de la seva identitat, o potser a la conquesta definitiva i sobirana de la seva pròpia desaparició… Rostres, patis, carrerons, cafès, cigarrets, oficines, hotels, cognoms jueus, velles cançons, paradisos perduts, jardins, llambordes, Marie Brizard, desclassats, cinemes, inadaptats, billars, legacions diplomàtiques, escales fosques, amnèsics, passaports falsos, fotografies, capses plenes de velles fotografies… l’ocupació alemanya en el rerefons d’una munió de peces escapçades, incompletes, fràgils, que aporten a la trama un breu moment de sentit, un descans, per poder, després, continuar fent el camí cap a no se sap mai massa bé què, però anant endavant, cosint l’ordit.  Un trencaclosques de petites històries -petites novel·les dins la novel·la- que van bastint el que gairebé semblaria un veritable significat per a una veritable història, si no fos perquè la boira del fum del tabac, i el color indefinit de les mitges de les dones, ho tornen tot un xic difús, fosc, dolçament tèrbol… misteriós.

FLEUR JAEGGY i els coltells ben esmolats…

                   

              …recordo que en una ocasió ens en va recomanar la lectura l’Eduard Márquez    (Cinc nits de febrer, El silenci dels arbres, La decisió de Brandes…)… recordo que amb ell vam comentar, no només a  propòsit de l’obra de l’escriptora nascuda a Zurich però resident a Milà, allò de menys és més, allò de la brevetat, de la concisió, la mesura… Doncs bé, de Fleur Jaeggy tenim en traducció de Flavia Company (1998), El temor del cielo; en traducció de M. Ángeles Cabré (2004), Proleterka; i en traducció de Juana Bignozzi (2009), Los hermosos años del castigo (les tres traduccions en castellà, les tres traduccions de tres traductores,  i les tres a Tusquets Editores  -on s’hi poden trobar encara més coses-).

                    Literatura esmolada, penetrant, freda (clar que en més d’una ocasió d’una fredor de foc), sense massa concesions a res ni a ningú: ni a l’autor, que burxa i explora sense pietat en els escenaris psicològics i morals de les seves criatures; ni al lector, que s’ha d’enfrontar serenament a una lectura que no el pot deixar indiferent; ni als narradors, que naveguen com bonament poden i saben per les platges de la desolació del concepte de família, del concepte de pàtria, del concepte d’amor, del terrible concepte de religió…; ni als personatges, tan aviat màscares duríssimes, apedaçades, tèrboles, com rostres mig oblidats d’algun parent proper a qui fa temps que no has vist.  Las històries de El temor del cielo, i el text Los hermosos años del castigo , potser em semblen el millor, el més rodó, el més despietat.

 

 

JORDI PÀMIAS, La veu de l’àngel

         

          Ahir, dijous 5 de març, a dos quarts de vuit del vespre, a Proa Espais, es va presentar el darrer poemari de Jordi Pàmias, La veu de l’àngel. Envoltat de lectors, d’amics, i de poetes (alguns eren les tres coses alhora), de la seva dona i dels seus fills,  i de la veu de l’editor Isidor Cònsul, i de l’autor del magnífic pròleg del llibre, Jaume Pont, Pàmias va parlar de la seva obra, i en va llegir poemes. El llibre, que tanca una trilogia que també aplega els volums Terra cansada  i  Narcís i l’altre, vertebrat al voltant de quatre parts, acull una quarentena de poemes que assoleixen, en alguns moments, el solemne grau de la paraula sapiencial, aquell to, aquella misteriosa barreja subtil que de la forma i el contingut fa la bona poesia, aquella manifestació del sentit (aquella emergència o desocultament del sentit) que podem trobar en textos d’Heràclit, de Parmènides, de Laozi, d’alguns llibres de l’Antic Testament. Si a Narcís i l’altre, Pàmias assolia els profunds nivells de qui broda amb la paraula poètica una densa i molt madura reflexió ètica sobre la identitat i l’alteritat, a La veu de l’àngel el que era poesia filosòfica es transmuta ja gairebé en paraula oracular, en missatge que emplaça el lector al repte d’haver de respondre a les interrogacions, als nusos, que els versos del poeta plantegen.  Els poemes Dionís i Aventura de la primera part (Bellesa antiga); Alzines i Món abolit de la segona (Casa en penombra); Paraules i Cigonya de la tercera (Clarobscur d’home); i Tempesta i El missatger de la quarta (Llum vulnerada), per esmentar-ne només un parell de cada secció, poden servir per configurar una antologia apressada, un primer tast, d’un volum que ni pot ser ni ha de ser antologat ni resumit, perquè cal llegir-lo tot, i cal llegir-lo -que no només tastar-lo-  sense presses.

          No és el primer cop que La mirada de Tirèsies s’ocupa de la veu del poeta d’El camí de ponent  (lectures-imprescindibles-narcis-i-laltre-jordi-pamias), i desitgem de tot cor poder continuar fent-ho, pel bé de l’home que escriu, pel bé de l’home i la dona que llegeixen, i pel bé de la vida de la literatura…  Per a poder continuar cercant fràgils paraules que són signe d’amor, tremolor de bellesa (com Cohèlet endevina).