WALLACE STEVENS, Vacancy in the Park
March… Someone has walked across the snow, / Someone looking for he knows not what. / It is like a boat that has pulled away / From a shore at nigth and disappeared. / It is like a guitar left on a table / By a woman, who has forgotten it. / It is like a feeling of a man / Come back to see a certain house. / The four winds blow through the rustic arbor, / Under its mattresses of vines. (W. Stevens, Vacancy in the Park, del volum The Rock)

Marzo… Alguien ha caminado por la nieve, / Alguien que mira sin saber bien qué. / Es igual que una barca que parte de una orilla / En medio de la noche, y que desaparece. / Es como una guitarra dejada en una mesa / Por manos de mujer, que la ha olvidado. / Es como el sentimiento / De un hombre que regresa para ver cierta casa. / Los cuatro vientos soplan a través del verdor / Bajo el colchón de las enredaderas. (Vacío en el parque, traducció d’A. Sánchez Robayna -en el volum De la simple existencia, W. Stevens, Galaxia Gutenberg).
Marzo… Ha cruzado alguien la nieve, / alguien en busca de no sabe qué. / Es como un bote que ha zarpado / de una costa, de noche, y desaparecido. / Es como una guitarra dejada en una mesa / por alguna mujer, hasta olvidarla. / Es como la sensación de un hombre / que ha venido otra vez para ver cierta casa. / Soplan los cuatro vientos por la rústica pérgola / bajo sus colchones de parras. (Vacío en el parque, traducció de Daniel Aguirre -en el volum La Roca, Wallace Stevens, Lumen).
Març… Algú ha caminat per la neu, / algú que no sap ben bé què busca. / Com una barca que deixa la riba, / de nit, i desapareix. / Com una guitarra deixada damunt d’una taula, / per una dona, que l’ha oblidada. / Com el sentiment d’un home / que torna per a veure certa casa. / Els quatre vents bufen a través de la rústica verdor / sota el matalàs d’emparrats. (…en un assaig de traducció de La mirada de Tirèsies).

Passejant amb ROBERT WALSER

…d’entre les lectures que les santes vacances m’han permès fer, opto per aquest fragment de Robert Walser (1878-1956), d’una obra breu, d’una meravellosa miniatura, El paseo (Siruela, maig 2008). Aquesta, també breu elecció, em fa deixar de banda, des de l’absoluta heterogeneïtat, des de la Babel de la diversitat, algunes lectures molt valuoses (l’últim poemari de Cristina Peri Rossi, Playstation; la traducció catalana de Pírcing, de Ryu Murakami; l’estranya densitat de La ciudad sitiada, de Clarice Lispector; l’aventura literària, filosòfica, imprescindible, d’El professor d’història, de Joan F. Mira…). Quedem-nos amb l’art del passeig de Walser:
“…Su cuidadosa mirada tiene que vagar y deslizarse por doquier, desinteresada y carente de egoísmo; tiene que ser siempre capaz de disolverse en la observación y percepción de las cosas, y ha de postergarse, menospreciarse y olvidarse de sí mismo, sus quejas, necesidades, carencies, privaciones, como el bravo, servicial y dispuesto soldado en campaña. De otro modo, pasea tan sólo con media atención y medio espíritu, y eso no vale nada…
Secreta y misteriosamente, siguen al paseante toda clase toda clase de hermosos y sutiles pensamientos de paseo, de tal modo que en medio de su celoso y atento caminar tiene que parar, detenerse y escuchar, que está cada vez más arrebatado y confundido por extrañas impresiones y por la hechicera fuerza del espíritu, y tiene la sensación de ir a hundirse de pronto en la tierra o de que ante sus ojos deslumbrados y confusos de pensador y poeta se abre un abismo.”

MERSAD BERBER, creador
…pintor bosnià, nascut el 1940 a Bosanski Petrovac, i també il·lustrador, autor de tapissos i de llibres d’artista, escenògraf i figurinista per al teatre. Extraordinari dibuixant, arrelat en la millor tradició clàssica i renaixentista, i a l’ombra de les influències de Velázquez, Ingres, o Géricault. Dibuix, dibuix, i dibuix… i colors lleus, mesurats, càlids, confortadors, subtils, sempre respecuosos amb la contundent arquitectura del potent traç del dibuix. En les pintures hi introdueix el collage, el fragment, el gest, i la lògica de la textura de l’art del segle XX. Per a l’espectador queda sempre, entre molts d’altres aspectes rellevants de l’obra d’aquesta artista sòlid -i alhora postmodern i eclèctic-, el conflicte que genera un obra perfeccionista en els detalls i, alhora, inacabada, cridada a interpretacions, a possibles acabaments, una obra oberta pel que fa als límits de la representació… I, en el rerefons de tot plegat, l’home i el pas del temps, l’home aïllat provant d’aixecar la seva pròpia imatge en el cor de la fugacitat del temps, en el cor de la fragmentació de l’espai, un home-personatge que pregunta a l’espectador, que, serenament, l’interroga.

Mersad Berber, Retrospectiva, CaixaForum, del 25 de març al 24 de maig de 2009.
2 comentaris