BALTHUS, Memòries… (Balthassar Klossowski de Rola, 1908-2001)
”Ben mirat, crec que el meu camí ja estava traçat des de la infantesa. Els meus pares hi van contribuir amb les seves relacions artístiques, amb aquells pintors que convidaven a casa i que em van posar, per dir-ho d’alguna manera, el pinzell a la mà; amb els mestres que el meu pare admirava, sobretot Piero della Francesca; amb el descobriment de Cézanne, les seves fruites, quasi bé res i alhora tot, la seva singular gràcia que era d’una joventut mai vista, mai descoberta fins aquell moment. Jo veia el que havia de pintar a través de Bonnard i de Cézanne, i també del que escrivia Rilke, era el món invisible i el visible alhora, el lloc on el real i el somni arriben a tocar-se i ens empenyen molt lluny.”
“…pintar mirant altre cop Courbet i Cézanne, i Delacroix i els meus estimats italians. El pintor només existeix en aquesta disponibilitat, en aquestat humilitat. Deixar que siguin els altres els que interpretin, cerquin, i comprenguin, que analitzin tot el que els vingui de gust. El pintor no sap res d’això. Pinta, res més, no intenta traduir res.
El que s’ha de cercar de totes les maneres és, en primer lloc, el silenci. Per aquest motiu em sembla ridícul i superflu provar d’explicar la pintura amb la paraula. ¿Quines paraules, quines frases podrien expressar els espais de silenci, secrets i obscurs, als que tothom vol trobar un sentit, dels que tothom en vol prendre alguna cosa?”
VIATGE A LA FESTA ENTRE RUÏNES (Antonio J. Ponte, LA FIESTA VIGILADA)
La fiesta vigilada (Anagrama, 2007), d’Antonio José Ponte (Matanzas, Cuba, 1964), és, com vàrem tenir ocasió de sentir dir a l’autor, en un recent sopar a Madrid, ”un texto”. Un text, en efecte, un artefacte lingüístic que, des de la primera a la darrera pàgina del volum, ultrapassa les fronteres de, si més no, dos gèneres: la novel·la i l’assaig. Ben aviat s’adona el lector del fet que s’està enfrontant a una construcció original, que demana deixar enrere estereotips i prejudicis formals, que exigeix deixar-se portar pel narrador-assagista-protagonista-viatger d’aquesta immersió, tan dramàticament realista com al·lucinant i al·lucinada, en la realitat de la Cuba socialista i la seva capital. Amb una ironia a voltes tendra, a voltes amarga, Ponte ens condueix de la mà de Graham Greene, Jean-Paul Sartre, John Lennon, Ernest Hemingway, el Che… pel calidoscopi que configuren totes aquelles mirades que han viscut (o volgut viure), que han vist (o volgut veure), d’una manera, sovint massa limitada, la Cuba que va ser mite, exemple, presó, i, potser, finalment, només ruïna.
La fiesta vigilada és un text, una sòlida arquitectura que fon la narració novel·lística, l’assaig sociològic, la denúncia política, la barreja d’acudit i metàfora, la reflexió filosòfica (el tercer capítol, Un paréntesis de ruinas, és tot un opuscle sobre estètica), l’autobiografia a la recerca del sentit del que ha estat l’experiència d’un home… un text que s’aixeca al voltant d’un estil potent, sense floritures innecessàries, però sense esberles, sense espais buits, sense forats, i sempre amb el rerefons de l’illa de Cuba que des de la realitat colonial, i passant després per la republicana, arribà de la mà de la revolució que triomfà l’1 de gener del 1959, al socialisme; de la Cuba que va anar escanyant, a cops d’ideologia i d’aïllament, no només la fiesta, que és l’argument central del text, sinó, en definitiva, la vida. El lector viatja així, sovint sota l’empara d’un paraigua barreja de Kafka i de Buena Vista Social Club, de rom i de míssils, d’espies i d’exiliats, en un vaixell on totes les actituds -totes les perspectives- morals i polítiques que el fenomen cubà ha generat, genera, i segurament generarà, són subtilment retratades per la ploma d’Antonio J. Ponte. I hi ha també aquella tristesa -calenta, però desolada, nostàlgica, però escèptica- que sent el gairebé físicament real protagonista de la història: “Tan sólo quería contarme su sensación, aquella tarde, de estar ante el único habitante de una ciudad de la que todos se habían largado… Y sólo a esas altas horas de la noche (ahora que escribo) podría tomárseme por el último habitante de una ciudad abandonada… Lo más lejos que he llegado en la lucidez engañosa que presta el insomnio es a considerarme el último habitante de una ciudad. Lo cual vio claro el fotógrafo extranjero, seguramente insomne él mismo…” (pàgs. 150-159). Terrible, doncs, per gruixuda, per alliberada de concesions, radiografia de la ciutat de La Habana, de la ciutat que és i ha estat, per a no poca gent, mite i arquetipus de quelcom sovint indefinible, convertida aquests darrers anys gairebé només en el museo-de-La-Habana-Vieja, i ara recurs éconòmic de primer ordre per a un règim socialista que l’ha transmutada en reclam de tota mena de turismes.
En el cor de les pàgines del segon capítol, Caja negra de la fiesta, i nascuda a partir d’un apunt de Walter Benjamin sobre el fenomen que els rellotges fossin el blanc favorit dels trets revolucionaris durant la Comuna de París, Ponte ens regala una intel·ligentíssima reflexió sobre el Temps -amb majúscula-, sobre la història, i sobre el sentit dels moviments dels homes dins d’aquest temps històric. En recullo un altre fragment: “En las antípodas de los disparos a relojes, la fiesta no pretendía fijar ninguna hora, sino dejar que corrieran todas. Canetti haría notar que en ella no existía meta única para sus participantes, ni objetivo que debieran alcanzar todos juntos como masa. “La fiesta es la meta, y ya la han alcanzado” “ (pàg. 126).
(Antonio J. Ponte també és autor de Las comidas profundas, Un arte de hacer ruinas y otros cuentos, Contrabando de sombras, i del poemari Asiento en las ruinas).
1 comentari