Víctor Alonso Berbel said, on Maig 20, 2009 at 4:15 pm
Sens dubte una pèrdua, la de Mario Benedetti. Jo el tinc molt vinculat a “El lado oscuro del corazón” i l’atmòsfera New Age que envolta la pel·lícula (sí, lamentablement fins aquí arriba el meu nivell poètic…).
No deixa de ser interessant, no obstant, la recent polèmica sobre les declaracions d’Antonio Gamoneda en què el qualificava com “un poeta menor”, i entre les seves argumentacions es deduïa que això era degut a que utilitzava un llenguatge col·loquial (en altres paraules: que se l’entenia). Segons l’editor de Benedetti, rebotat, això és precisament un valor, però… Bé, no sé, potser valdria la pena que ho debatèssim al crèdit.
A mi Antonio Gamoneda m’agrada, m’agrada força, per raons no només poètiques, estètiques, o literàries. I l’he seguit, sobretot, evidentment, aquests darrers anys, o l’he anat a escoltar quan ha estat a Barcelona. La polèmica que esmentes (una vella, i llarga tradició l’alimenta) no la coneixia. És més, em sorprèn, perquè Gamoneda és molt mesurat, molt prudent, molt respectuós (potser, també, perquè les hi han fetes passar magres). Parlar-ne a classe em sembla perfecte… ho fem amb un parell de volums sobre la taula: “Arden las pérdidas” de Gamoneda, i “El amor, las mujeres y la vida” de Benedetti. Tots dos ens agradaran, segur, cadascun des del seu ser particular, més enllà de les etiquetes fàcils. (I benvingut siguis al blog!)
Sens dubte una pèrdua, la de Mario Benedetti. Jo el tinc molt vinculat a “El lado oscuro del corazón” i l’atmòsfera New Age que envolta la pel·lícula (sí, lamentablement fins aquí arriba el meu nivell poètic…).
No deixa de ser interessant, no obstant, la recent polèmica sobre les declaracions d’Antonio Gamoneda en què el qualificava com “un poeta menor”, i entre les seves argumentacions es deduïa que això era degut a que utilitzava un llenguatge col·loquial (en altres paraules: que se l’entenia). Segons l’editor de Benedetti, rebotat, això és precisament un valor, però… Bé, no sé, potser valdria la pena que ho debatèssim al crèdit.
Que vagi bé!
A mi Antonio Gamoneda m’agrada, m’agrada força, per raons no només poètiques, estètiques, o literàries. I l’he seguit, sobretot, evidentment, aquests darrers anys, o l’he anat a escoltar quan ha estat a Barcelona. La polèmica que esmentes (una vella, i llarga tradició l’alimenta) no la coneixia. És més, em sorprèn, perquè Gamoneda és molt mesurat, molt prudent, molt respectuós (potser, també, perquè les hi han fetes passar magres). Parlar-ne a classe em sembla perfecte… ho fem amb un parell de volums sobre la taula: “Arden las pérdidas” de Gamoneda, i “El amor, las mujeres y la vida” de Benedetti. Tots dos ens agradaran, segur, cadascun des del seu ser particular, més enllà de les etiquetes fàcils. (I benvingut siguis al blog!)