RAYMOND CARVER, At Night The Salmon Move…

      At night the salmon move

      out from the river and into town.

      They avoid places with names

      like Foster’s Freeze, A & W, Smiley’s,

      but swim close to the tract

      homes on Wright Avenue where sometimes

      in the early morning hours

      you can hear them trying doorknobs

      or dumping against Cable TV lines.

      We wait up for them.

      We leave our back windows open

      and call out when we hear a splash.

      Mornings are a disappointment.

 

      (At Night The Salmon Move,  The Collected Poems, The Harvill Press, London 1996.)

 

       Los salmones se mueven de noche

      salen del río y entran en la ciudad.

      Evitan las plazas con nombres

      como Foster’s Freeze, A & W, Smiley’s,

      pero nadan juntos por la zona

      de las casas de la Wright Avenue donde a veces

      en las primeras horas de la mañana

      los oyes intentarlo con las perillas de las puertas

      o tropezar con el cableado de la Cable TV.

      Les esperamos levantados.

      Dejamos abiertas las ventanas traseras

      y nos avisamos al oír el primer chapoteo.

      Cada mañana es una decepción.

 

      (LOS SALMONES SE MUEVEN DE NOCHE, Todos nosotros, Bartleby Editores, traducció al castellà de Jaime Priede.)

 

       De nit, els salmons

       abandonen el riu i entren a la ciutat.

       Eviten llocs amb noms

       com Foster’s Freeze, A & W, Smiley’s,

       però neden junts per la zona de cases

       de Wrigth Avenue on a vegades

       a primera hora del matí

       els pots sentir provant-ho amb els poms de les portes

       o ensopegant amb els cables de la Cable TV.

       Els esperem llevats.

       Deixem obertes les finestres del darrere

       i cridem quan sentim el xipolleig.

       Cada matí és una decepció.

 

       (l’assaig de traducció és de La mirada de Tirèsies)

 

De BALTHUS a STEPHEN DOBYNS… EL CARRER

                   

      The street és un poema de Stephen Dobyns  (Orange, New Jersey, USA, 1941), del llibre The Balthus Poems, 1982.

 

Across the street, the carpenter carries a golden
board across one shoulder, much as he bears the burdens
of his life. Dressed in white, his only weakness is
temptation. Now he builds another wall to screen him.

The little girl pursues her bad red ball, hits it once
with her blue racket, hits it once again. She must
teach it the rules balls must follow and it turns her
quite wild to see how it leers at her, then winks.

The oriental couple wants always to dance like this:
swirling across a crowded street, while he grips
her waist and she slides to one knee and music rises
from cobblestones – some days Ravel, some days Bizet.

The departing postulant is singing to herself. She
has seen the world’s salvation asleep in a cradle,
hanging in a tree. The girl’s song makes
the sunlight, makes the breeze that rocks the cradle.

The baker had half a thought. Now he stands like a pillar
awaiting another. He sees white flour falling like snow,
covering people who first try to walk, then crawl,
then become rounded shapes: so many loaves of bread.

The baby carried off by his heartless mother is very old and
for years has starred in silent films. He tries to explain
he was accidentally exchanged for a baby on a bus, but he can
find no words as once more he is borne home to his awful bath.

First the visionary workman conjures a great hall, then
he puts himself on the stage, explaining, explaining:
where the sun goes at night, where flies go in winter, while
attentive crowds of dogs and cats listen in quiet heaps.

Unaware of one another, these nine people circle around
each other on a narrow city street. Each concentrates
so intently on the few steps before him, that not one
can see his neighbor turning in exactly different,

yet exactly similar circles around them: identical lives
begun alone, spent alone, ending alone- as separate
as points of light in a night sky, as separate as stars
and all that immense black space between them.

 

………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………

 

Cruza la calle el carpintero con una tabla dorada
sobre el hombro, como carga con su vida.
De blanco atuendo, débil sólo ante la tentación,
está construyendo otro muro que lo proteja.

La niña golpea una y otra vez la díscola pelota roja
con su raqueta azul. Tiene que enseñarle las reglas
a que deben atenerse las pelotas, y se enfurece
al ver que le lanza una mirada lasciva y un guiño.

La pareja oriental desearía danzar así siempre: girando 
por una calle concurrida, con la mano de él tomándola
de la cintura mientras ella se deja caer y la música 
(Ravel, Bizet…) se eleva desde los adoquines.

La novicia se aleja canturreando. Ha visto
a la salvación del mundo dormida en su cuna,
que cuelga de un árbol. El canto de la muchacha
crea la luz del sol, crea la brisa que mece la cuna.

Al panadero se le ha ocurrido a medias una idea y se yergue 
como un pilar a la espera de otra. Ve harina cayendo como nieve
y cubriendo a la gente, que intenta andar, luego gatear y al final 
se transforma en redondas rebanadas de pan blanco.

En brazos de su cruel madre va el viejo bebé,  durante años
protagonista de películas mudas. Quiere explicar que en el autobús
lo recogieron confundiéndolo con otro, pero no encuentra palabras,
y otra vez tendrá que soportar que en casa le den un baño horrible.

El trabajador visionario se imagina un gran salón y se sube
al estrado a perorar: adónde va el sol de noche, adónde
las moscas en invierno… mientras una atenta multitud 
de perros y gatos se agolpa en silencio para escucharlo.

Nueve personas ajenas entre sí que miran
sólo lo que tienen delante, y no ven
que en esta callejuela sus prójimos dan
vueltas en círculos exactamente diferentes,

exactamente iguales: idénticas vidas iniciadas a solas,
transcurridas a solas, concluidas a solas,
aisladas como puntos en el firmamento,
como estrellas en el inmenso espacio negro.

 

(Traducció de Leandro Wolfson / http://www.saltana.org/1/docar/0235.html)

MARINA TSVIETÀIEVA (Apunts de poètica, 4)

 

                    “Però no puc, en nom de qui ara sóc i de qui vaig ser en la infantesa, deixar de dir que les preguntes en els versos són un recurs que provoca irritació, encara que només sigui perquè cada un dels “¿per què?” exigeix i presagia un “perquè”, i això debilita el valor de tot el procés, converteix tot el poema en un interval, encadenant la nostra atenció a l’objectiu final, un objectiu extern, que no ha d’existir en el poema. La contínua pregunta converteix el poema en un enigma i en un problema per resoldre, i si cada poema ja és, en si, un enigma i un problema, no és l’enigma per al qual ja existeix una clau, ni el problema per al qual ja hi ha una resposta.”  (M. Tsvietàieva, Mi Pushkin,  Acantilado, Barcelona, 2009, pàg. 55  -la versió catalana és nostra-).

 

 

 

[ Vaixell a Poros,  El lament d'Europa  -pàg.30-, Lleonard Muntaner, Editor:

La poesia és una casa oberta, /  com un palau micènic sense portes ni sostre, / només mitja dotzena de columnes / que deixen passar l'aire, la llum, i els esperits / que hi entren, i que en surten,/ deixant-hi llurs memòries, / i aportacions estranyes, / i encanteris.

 

Golf sarònic,  El lament d'Europa  -pàg. 40-:

Diu l'oracle que a Grècia / hi ha més de tres mil illes. / Les illes són enigmes, / esteles llegendàries entre ones, / totes cosides unes amb les altres. / Les cus el mar?, / la terra submergida?, / són ànimes que solquen l'horitzó?, / arrels inabastables? / Oh mar, atapeït d'enigmes, de poemes. ]