MARINA TSVIETÀIEVA (Apunts de poètica, 4)

 

                    “Però no puc, en nom de qui ara sóc i de qui vaig ser en la infantesa, deixar de dir que les preguntes en els versos són un recurs que provoca irritació, encara que només sigui perquè cada un dels “¿per què?” exigeix i presagia un “perquè”, i això debilita el valor de tot el procés, converteix tot el poema en un interval, encadenant la nostra atenció a l’objectiu final, un objectiu extern, que no ha d’existir en el poema. La contínua pregunta converteix el poema en un enigma i en un problema per resoldre, i si cada poema ja és, en si, un enigma i un problema, no és l’enigma per al qual ja existeix una clau, ni el problema per al qual ja hi ha una resposta.”  (M. Tsvietàieva, Mi Pushkin,  Acantilado, Barcelona, 2009, pàg. 55  -la versió catalana és nostra-).

 

 

 

[ Vaixell a Poros,  El lament d'Europa  -pàg.30-, Lleonard Muntaner, Editor:

La poesia és una casa oberta, /  com un palau micènic sense portes ni sostre, / només mitja dotzena de columnes / que deixen passar l'aire, la llum, i els esperits / que hi entren, i que en surten,/ deixant-hi llurs memòries, / i aportacions estranyes, / i encanteris.

 

Golf sarònic,  El lament d'Europa  -pàg. 40-:

Diu l'oracle que a Grècia / hi ha més de tres mil illes. / Les illes són enigmes, / esteles llegendàries entre ones, / totes cosides unes amb les altres. / Les cus el mar?, / la terra submergida?, / són ànimes que solquen l'horitzó?, / arrels inabastables? / Oh mar, atapeït d'enigmes, de poemes. ]