New York…

 

                    Vam viure a Nova York entre deixalles,

                    trepitjant restes de misteris transparents,

                    vora els moribunds de plàstic de les places,

                    que es disfressaven amb cortines velles

                    per al carnaval de la misèria.

                    Anava cap a Brooklyn l’autobús

                    dels policies corromputs.

                    Els cucs, tancats a la gàbia de vidre,

                    rosegaven, obscens i sorollosos,

                    nit i dia.

                    Món sense cel ni sol,

                    sense descans, ni interval, ni paisatge.

                    Es perseguien els homes per les galeries

                    inundades de rates i de nines.

                    Dintre la cambra

                    l’aire condicionat insubornable.

                    El cafè a l’avinguda sota l’ombra

                    del déu atziac, del ciment sense sostre;

                    gots de paper i llunes de silici

                    ballant sense compàs entre les taques

                    que projectaven sobre les cabines

                    els gossos calents.

                    Déus alterats per tant de plom a les venes,

                    i per tants himnes de banderes que cavalcaven

                    de riu a riu,

                    rius del perdó,

                    els rius del compte enrere.

                    Ens miraven passar dins la nostra abraçada

                    des de les seves capses i des de la penombra.

                    La torre de Babel de siluetes

                    somriu sense pestanyes, entre les joies tristes,

                    entre els arbres del parc.

 

                    (De Cants d’Esblada, II, Premi Maria Mercè Marçal 2002, Pagès editors, Lleida)