HIROMI KAWAKAMI, El cel és blau, la terra blanca

 

 

                          “…Tenia els braços bronzejats.    -El sol americà et prova  -vaig observar, i en Takashi va fer que sí amb el cap.    -Fet i fet, no hi ha un sol americà i un sol japonès. Només existeix un únic sol.    Mentre obria i tancava el trencanous, contemplava distretament els braços d’en Takashi.    Només existeix un únic sol. Em vaig quedar pensant en la bellesa d’aquelles paraules i vaig estar a punt de posar-me sentimental, però vaig poder reprimir a temps les meves emocions…”

 

                    Dos personatges, Tsukiko Omachi, i un seu antic mestre de japonès, jubilat, el vidu Harutsuna Matsumoto, que és a punt de fer els 70 anys, coincideixen un bon dia i comencen a construir una història al voltant de petits moments, de trobades generalment fruit de la casualitat, encontres en els que mengen i s’expliquen històries, escenes sempre amanides amb una ampolla (o més d’una) de sake. Aquestes trobades en la soledat, i des de la soledat, s’aniran convertint en el centre de les seves vides. Els moments, descrits a cavall de disset episodis, aniran vinculant entre si els estranys tempos dels dos protagonistes, mai ben sincronitzats amb la realitat, mai del tot ben ubicats a cap lloc. De fet, el temps, és un dels protagonistes de la novel·la: la història és recordada per Tsukiko, que ens la recorda cronològicament, seguint les estacions, si bé de tant en tant, fem marxa enrere. També el temps, en aquesta ocasió marcat pel fet complex de la diferència d’edat entre Tsukiko i el seu mestre, és qui tempera els fluxos de la relació.

                    L’enigma de l’amor, la complexitat de l’amistat, la glòria i la misèria de la soledat, el preu i el significat dels convencionalismes (la relació d’una dona soltera de trenta-vuit anys amb un home molt més gran…), la lògica de les relacions construïdes al voltant sempre d’una ampolla, ara de sake, ara de cervesa (la lògica del tercer element)…  El cel és blau, la terra blanca, és el títol que entre nosaltres té El maletí del mestre (Premi Tanizaki del 2001) de la novel·lista japonesa Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958), una història poètica d’éssers solitaris, d’ànimes solitàries, que no troben el seu lloc en una ciutat que ha esdevingut l’escenari de la deslocalització de les relacions humanes.