EDUCACIÓ: PER A QUÈ? (Engrunes pedagògiques, I)

 

          No sé si me’n sortiré. Més de vint-i-cinc anys intentant transmetre els esforços que la reflexió filosòfica ha fet -des dels seus orígens- per a posar-se al servei d’un ésser humà lliure i feliç… vint-i-cinc anys, dic, potser són encara molt poc temps, potser encara no he aprés res de res,  i m’hi hauré de dedicar vint-i-cinc anys més.  Això últim, però, no serà possible: la irracional lògica de la productivitat capitalista m’haurà foragitat del circuit laboral abans, m’haurà empès cap a la -segurament- misèria de la jubilació. 

          Vull començar amb un fragment d’un assaig de  Martha C. Nussbaum, la pensadora nordamericana, Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats (Ed. Arcàdia, Barcelona, 2011, traducció de Dolors Udina).  En el primer capítol, intitulat La crisi silenciosa, hi podem llegir: 

                    “S’estan produint canvis radicals en allò que a les societats democràtiques s’ensenya als joves, i aquests canvis no s’han pensat prou bé. Assedegats de beneficis nacionals, els països i els seus sistemes educatius descarten irresponsablement unes aptituds que són necessàries per mantenir vives les democràcies. Si aquesta tendència continua, els països de tot el món es trobaran ben aviat produint més generaciones de màquines útils que no pas ciutadans íntegres que puguin pensar per ells mateixos, criticar la tradició i entendre la importància dels sofriments i els èxits d’altres persones. El futur de les democràcies del món penja d’un fil…”  (pàg. 16 op. cit).

                 Més endavant, tot començant a trenar l’inici del que seran algunes de les seves tesis (molt crítiques amb “l’obstinació burocràtica i el pensament col·lectiu acrític”, i favorables a una educació per a la ciutadania, sí, però per a una ciutadania democràtica), llegim:

          “Aquestes capacitats estan associades amb les humanitats i les arts: la capacitat de pensar de manera crítica, la capacitat de transcendir lleialtats locals i d’abordar els problemes internacionals com a “ciutadà del món” i, finalment, la capacitat d’imaginar amb empatia les dificultats que viu una altra persona”  (pàg. 22 op. cit). 

                    Per avui, ja n’hi ha prou. Salut!