ENS DESTRUIRAN…
estàvem massa ocupats
mantenint ben calents els seus forns
i les seves empreses
(ens tenien ocupats);
estàvem massa exhausts
(com ens volien),
en el cor de l’espant,
distrets amb les banderes,
per adonar-nos del sentit del seu projecte:
no s’aturaran fins que no t’hagin destruït,
fins anorrear-te;
ells són els propietaris,
els banquers,
els especuladors,
els directors,
lladres omnipotents
que juguen amb el temps
(que és el teu temps);
no hi haurà treva fins a veure acomplerta la nostra destrucció,
perquè el seu gest, i el seu poder, i el seu govern,
perquè el que defineix la seva estirp,
és i serà la nostra esclavitud
Un plaer (amarg, de vegades) llegir-te, com sempre…
delesparaues
Com es diu la pintura, i de qui és?
…el quadre és de Pieter Brueghel el Vell, està al Museu del Prado, és de cap a l’any 1562, i s’anomena EL TRIOMF DE LA MORT. El que n’he penjat és només un fragment molt petit… aquí es pot veure sencer:
http://www.museodelprado.es/index.php?id=100&tx_obras%5Buid%5D=440&no_cache=1
(aquest quadre havia de ser el de la coberta del meu poemari “Cant de la devastació”, cosa que finalment no va ser possible… és un quadre per a pensar, reflexionar, escriure, imaginar, fantasiejar, al·lucinar, somniar, discutir, especular……………………..)
Estàvem massa ocupats i exhausts. I ells (en ocasions ens hi barrejem i som també nosaltres), què faran quan ens hagin (hàgim) destruït (auto-destruït)?
Ufff…
M’han vingut al cap un parell de versos fantàstics i reveladors justament d’El Cant de la Devastació. Amb el permís de l’autor:
El dimoni prengué forma de cabra,
i la cabra de xec, i el xec de rata,
i la rata de banc, i el banc de vàter,
el vàter de poema i el poema
de bàcul d’arquebisbe;
l’arquebisbe de gos, i el gos de faula,
i la faula de nit, la nit de suro,
i el suro d’espantosa arquitectura,
i aquesta de miracle socialista;
el miracle prengué forma d’invàlid,
l’invàlid de cervell de diputada
corrupta i sense presses,
la pressa de fusell i de baptisme,
el baptisme de ciri sense ble,
i el ble d’olla que bull;
l’olla que bull de feina,
i la feina de febre i de tortura,
d’explotació exhaustiva i malefici,
i d’eterna condemna;
la condemna de gat, i el gat d’armari
l’armari de palau per al dimoni:
va ser el dimoni amic de l’extinció.
Com el bou a la sínia embadalida,
el mascle i la femella
van embastar una xarxa protectora
contra la traïdoria de la dalla.
L’esquer va ser la tèrbola consciència
però el tall va ser terrible com la falç.
Va cisellar l’escultor quan dormia
alabastres dispersos
com en una gimcana d’immortals;
des de la graderia de l’hipòdrom
la memòria dels astres s’ho mirava:
tot era vanitat.
Benvolgut Albert, l’altre dia li deia a delesparaules que al voltant del poema hi havia un cert grau de depressió pujada de to. Vull dir que el poema era fill d’uns moments/estones/jornades intensament viscudes, i que m’havien portat a un pic d’especial negativitat… i sí, ja sé que tens raó quan afirmes que tots som una mica responsables de tot plegat, però em temo que alguns en són moltíssim més que d’altres, i que hi ha en aquests moments una sensació absolutament justificada en molts i molts ciutadans europeus d’estar en mans d’un “pacte diabòlic” (per anomenar-lo d’alguna manera) d’inversors obscurs, especuladors subtils, dos o tres caps de govern teledirigits, quatre superbanquers sense cara, i cinc alts funcionaris del banc mundial i del fons monetari internacional… que fa el que vol i no respecta res que no sigui l’augment de l’índex dels seus beneficis…
…i ja que veig que recorres a la poesia, tinc una bona notícia poètica que m’agradarà molt compartir amb tu i els teus ben aviat.
Simplement volia introduïr un petit joc d’autocrítica, pero estic d’acord amb el que comentes. Em sorprèn que mentre uns actuen (en ocasions, sense pèls a la llengua com el broker anglès “quan pitjor, millor”), els altres no reaccionem (de moment).
Tot esperant les bones notícies poètiques !
Sembla que haurem de deixar d’ocuparnos dels seus forns, i empreses, i de les banderes… i haurem de sortir als carrers per reclamar de nou els valors de 1789, i enlloc de la salut per als rics, la sanitat pública; enlloc de l’ensenyament privat, l’educació lliure; enlloc de la solidaritat, la justícia… Moltes batalles, em sembla…
En aquest sentit, he trobat una al·legoria que em dóna forces: es tracta d’un joc; un joc d’escacs.
Els “escacs de Dunsany” són una variant inventada per Lord Dunsany l’any 1942. En aquesta versió del joc, no hi ha les mateixes peces als dos costats de l’escaquer. 32 peons s’enfronten a les 16 fitxes convencionals.
En altres paraules: un bàndol té el rei, la reina, els cavalls i les torres; a l’altre bàndol no tenen el poder, però són molts més. En aquest joc no importa el valor de les peces, sinó el seu nombre: les peces convencionals només guanyen si han vençut a tots i cadascun dels 32 peons als quals s’enfronten.
I sí; ens han fet escac, però ara és a nosaltres a qui ens toca moure.
Em sembla que aquest és el nostre paper: anar a la revolució, o assumir la derrota…
…potser sí que ha arribat l’hora de començar a pensar en el concepte revolució, o com a mínim començar a pensar en revolucionar el concepte de revolució, i així veure què cal fer. I també, potser, sigui tot plegat més fàcil del que pensen alguns: en definitiva es tracta, com tu Víctor dius, de la lluita inacabable per la LLIBERTAT dels homes i dones reals, i materials, i individuals, dels ciutadans i ciutadanes… per la IGUALTAT, dels homes i dones reals, i materials, i individuals, dels ciutadans i ciutadanes… i sí, també, per la FRATERNITAT de tots els homes i dones de la ciutat, del país, de l’Estat, dels Estats, dels continents… la fraternitat de tots els qui saben que tots som iguals i que no podem construir les nostres vides sobre la destrucció i l’anorreament dels altres homes i dones que ens envolten…
…és a dir, la lluita per l’EMANCIPACIÓ de l’ésser humà…
…sí, però hi ha alguna cosa a l’aigua…
Necessitem una revolució cultural, i més val que sigui poc poètica (no per menystenir el teu gran ofici), que amb tant d’idealisme n’hi ha que de vegades se’ls gira la pilota i podríem acabar fatal…
…cohesionar, aquesta bola de sentiments-il·lusions-frustracions-cabòries-palles_mentals col·lectives, parlar amb el del costat, escoltar-lo, i que un fort vent s’endugui les escorrialles malèvoles d’aquest nostre món ensopit! Encara moren 80.000 persones al dia de fam… déu n’hi do!
Aquesta remor que se sent no és de pluja,
ja fa temps que no plou…
[...], i tanmateix, la remor presisteix.
Encara que de forma tardana, no voldria pas estar-me’n, de deixar la meva petita dissertació al respecte…
La situació actual de plany mundial social, aquesta cerca més o menys justificada de l’enemic comú del poble, la sempre humana i històricament repetida necessitat de trobar una diana on fer punteria amb els nostres dards d’indignació i un llarg etcètera… És innegable que aquest metafòric mur de lamentacions en què s’ha convertit la realitat d’enguany té una llarga llista d’arquitectes, constructors, capatassos, promotors, inversors, publicistes…alhora que la quantitat d’obrers que, en el moment donat, van voler posar un totxo signat amb el seu nom, però sense tenir cap mena de coneixement de construcció ni contracte en la majoria de casos -interpreti’s preferiblement com una al·legoria dels centenars de milers de persones de dubtosa solvència que van jugar a fer-se els rics aprofitant la flexibilitat financera dels bancs, a la vegada ajudats per una total desregulació per part dels mercats-; tot això, vist des de prop i envoltat per un fotimer de curiosos, fotògrafs i periodistes que mai no van dubtar en mirar-s’ho o, més aviat, mirar només la bellesa del mur i girar l’ull i tapar-se les orelles quan algun ocell de mal averany va tenir la gosadia de dir que aquell mur estava construït per uns inútils que no volien distingir el ciment de la farina i el projecte estava dirigit per uns imbècils, egoistes però llestos, que s’aprofitaven de la infantil innocència dels ineptes anteriorment esmentats.
Crec en el poder “ocult” que han exercit els banquers i polítics i el rebutjo fermament, però encara crec més en el poder d’autoconvicció -d’autoengany- i oblit del poble ras quan les coses li van presumptament bé, ningú no li posa traves a fer el que li dóna la gana, endeutar-se fins les celles i després espolsar-se les mans impunement. Hem estat sempre, som i serem -se li pot anomenar condició humana, a gust del consumidor- petits nens grans que ens conformem amb la piruleta emmetzinada de l’abusador i després no som capaços d’admetre que, si haguéssim estat més espavilats, hauríem hagut de fer cas a la mare i no acceptar caramels dels estranys. Però vet aquí que l’autèntic problema és que hem fet de l’estrany un amic en els bons moments, ens hem deixat pervertir i després li hem reclamat una compensació quan ens ha fet mal sense caure en el compte que, efectivament, continua essent un estrany que només volia aprofitar-se de nosaltres. I vet aquí que, en aquest paral·lelisme, la mare, en comptes de posar restriccions perquè el nen aprengui a evitar perills d’aquest tipus, no només no ho fa, sinó que es converteix en amant i còmplice de l’abusador.
Entenc i, en molts detalls, comparteixo la indignació causada per anys de mal fer i mal ésser. Però trobo que és més productiu, a nivell espiritual i mental, mantenir un escepticisme moderat i no deixar-se emportar per l’espiral mundà de les emocions col·lectives d’acord amb la conjuntura econòmica, política o social.
Per cert, Francesc, per quan un cafè o un dinar amb el Sergi, la Clara i un humil servidor?
*fe d’errates: a la setena línia del primer paràgraf, on he dit mercats…volia dir governs! Tot i que, segons la perspectiva, la diferència es difumina…
…de totes maneres, Joan, hi ha encara la clàssica tercera via, que a l’escepticisme i al dubte metòdic (que són gairebé sagrats i sempre terapèutics -i molt exigents-) hi afegeix la tossudesa il·lustrada (per dir-ho d’alguna manera) de la racionalitat, la llibertat, la igualtat, i la fraternitat. I per si no queda clar el que vull dir afegeixo que la “tercera via” fa referència a tots aquells que no roben, no especulen, no inverteixen, no extorqueixen, no juguen a borsa i alhora no estan disposats a haver de pagar pels il·luminats que es van deixar enredar pel sistema. Els banquers, el feixisme capitalista que creix i creix cada dia que passa ha de ser combatut, i els qui es deixen portar pels somnis de la irresponsabilitat-melrose place han de ser educats, enfrontats a les seves pròpies mentides… és a dir, si la lluita no continua sempre i fermament, els lladres i les ovelles se’ns acabaran menjant…
Totalment d’acord en aquest punt; és per això que comparteixo la indignació -entesa no com un enèsim moviment de masses ben ideat però mal organitzat i diluït en manifestacions de radicalisme poc efectiu, sinó com a amalgama de preocupació personal i desig d’una societat més avançada- i vull creure que, amb els anys i les generacions, l’educació farà l’home capaç de continuar amb el somni de llibertat, igualtat i fraternitat… i, mentrestant, podem anar contemplant les retallades en els sectors que ja sabem. Irònic, tot plegat.
Salut!
…ep, Joan… aquest dinar amb la Clara i en Sergi em sembla molt bé… però no sé si a dues setmanes de les festes i festetes serà fàcil d’organitzar… ens diem alguna cosa via correu?
Avui, després del dinar de Nadal comantàvem amb el Jonàs el poema “Ens destruiran…”, jo el desconeixia i ell em deia que la copsat i agradat molt.
Ara el llegeixo , i també els comentaris que aporten aquests (alguns) lectors..
Com me’n sento d’esclau del joc que fan els destructors, esdevenin a la vegada còmplice dels seus crims i víctima dels deus objectius. Treballant en una organització empresarial d’aquests criminals el remolí et fa traidor i blanc , a la vegada, dels seus trets.
Després dels torrons i les neules ens hem consolat llegint L’Escultora, L’Escultura i Bach i la invenció de la Trascendència. Hem trobat un moment de pau, però perdurem en el remolí destructor.
Bon Nadal!