La mirada de Tirèsies

    Ara que celebrem els 70 anys del poeta Jordi Pàmias, és una excel·lent ocasió per a tornar a rellegir un dels millors llibres de poemes que s’han publicat a Catalunya en els darrers deu anys. Em refereixo a Narcís  i l’altre (Edicions 62 / Empúries, Barcelona 2001). No és ara el moment de descobrir ni la qualitat ni la quantitat de l’obra d’aquest poeta, però sí, potser, de destacar el gruix ètic i estètic d’un poemari rodó, geomètricament apassionat, i emotivament mesurat fins a la precisió del millor cisellat. Damunt les pedres fonamentals de la cultura grega, Pàmias alça el seu monument a una eticitat d’una bellesa completa. Quan de la mà d’un savi, brollen agermanades la poesia i la reflexió ètica, sorgeix Narcís i l’altre. 

          …a l’episodi III de l’Antígona de Sòfocles, Hèmon, fill de Creont, diu adreçant-se al seu pare: “…No t’obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell, doncs, qui creu que és l’únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quan és posat a prova, tothom el troba buit. No es cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència.” 

          El fragment el rellegeixo a l’ombra de les terribles i tan desassenyades paraules pronunciades per la jerarquia catòlica de l’Estat espanyol, paraules que més que mots són només proclames al servei d’una única opció política -la més radicalitzada dels últims anys i cada dia més ancorada cap a la ultradreta-, paraules que traspuen la més vella i inquisitorial intolerància que tan arrelada continua en l’església catòlica espanyola, paraules que fereixen els fonaments de les ja força debilitades nostres democràcies, paraules que ofenen la intel·ligència, l’autonomia racional, i la llibertat de les dones i els homes.