La mirada de Tirèsies

         …és només una nota breu, una noticieta, però llegint el volum  El gaucho insufrible del malaguanyat escriptor xilè Roberto Bolaño (1953-2003), he ensopegat amb un dels contes majors de la literatura llatinoamericana de la segona meitat del segle XX, El policía de las ratas. No és l’única meravella del volum, que es tanca amb dues “conferències” sobre literatura que tampoc no us heu de perdre. Però és un relat amb majúscules, captivador, clavat, rodó…

         …per cert, crec que aquí hi trobareu el text:    bolano01.htm

           L’home manuscrit, de Manuel Baixauli (Sueca, 1963), Premi Mallorca de Narrativa 2006, publicada per Editorial Moll, és una d’aquelles novel·les que deixen en el lector un molt bon regust, que el deixen, en definitiva, satisfet. A favor de l’obra de Baixauli, i ja d’entrada, cal dir que no és un plat de consum ràpid ni extremadament fàcil  -atributs que, en els temps que corren, no podem deixar d’agrair-. L’home manuscrit és un text gruixut, sense innecessàries estridències, però gruixut, treballat, polit, rumiat, i mesuradament deixatat, sovint àmb aquell punt de reflexió filosòfica seriosa (de l’anomenada literatura d’idees), que el vincula amb una de les millors tradicions de la literatura europea de tot el segle XX. Un text que captiva al lector (recordo que J.L. Borges declarava, a propòsit de Henry James, que el novel·lista britànic havia estat un dels grans renovadors, pel que fa referència a l’art de la ficció, en “l’obligació de distreure”), un text que ens captiva perquè ens obliga a seguir endavant, que ens captiva per l’encertadíssim joc, tant literari com metaliterari, que va teixint pàgina rere pàgina. Un text literari que beu en les millors fonts de la literatura, i viu de l’encant que és l’experiència de saber jugar amb el lector i amb la creació al voltant de la meravella que és la gran mentida de la millor literatura. Altrament, és gairebé un assaig sobre el concepte  modern de la identitat, que sap dibuixar els significats que aquest concepte ha anat adquirint pràcticament des del segle XVII fins els nostres dies, alhora que ordeix la trama secreta del repartiment de tots papers de l’auca (el de l’autor, el de l’escriptor, el del narrador, el de l’altre narrador, els de l’ombra, el del mirall, el del desplaçament, el de la dissonància, el dels vius, els dels morts…).

             Més enllà de les limitacions que tota analogia conté, crec haver gaudit amb aquest text de Manuel Baixauli com ho vaig fer amb El manuscrit de Virgili d’en Miquel Pairolí, amb La decisió de Brandes de l’Eduard Márquez, o amb Com unes vacances de la Imma Monsó. La llista podria ser més gran, òbviament, però l’esperit general de la qüestió queda prou recollit amb aquests exemples… testimonis d’una literatura, la catalana, que fa sòlidament el seu camí endavant.

          …l’any 1949, William Wyler va portar al cinema la novel·la de H. James, Washington Square. La versió, basada en una dramatització de Ruth i Augustus Goetz, s’anomenà The Heiress, la protagonitzaren Olivia de Havilland, Montgomery Clift, i Ralph Richardson, i guanyà quatre òscars. La directora polonesa Agnieszka Holland (Varsòvia, 1948), l’any 1997 s’enfrontà novament amb el text de James, intitulant, però, en aquesta ocasió la pel·lícula, amb el mateix nom de la novel·la: Washington Square. Els intèrprets van ser Jennifer Jason Leigh (la nova Catherine Sloper), Ben Chaplin (fent de Morris Townsend), i Albert Finney (com a doctor Austin Sloper, pare de Catherine). Si bé la versió de Wyler, com tota “versió” cinematogràfica, havia de trair alguns aspectes essencials del text jamesià, semblava potser voler mostrar una més gran fidelitat a la lletra del text original. No és que ho aconseguís plenament, ni de bon tros, però el resultat final semblava estar dient a l’espectador que, si algunes coses s’havien hagut de transformar era per pura necessitat, i no tant per una voluntat d’innovació, o d’interpretació. La pel·lícula s’ha acabat convertint en un dels grans clàssics absolutament imprescindibles. La versió de Holland, comença ja des dels primers compassos fent clara demostració de no voler ser del tot fidel a la lletra de l’autor. Els cinquanta anys que separen les dues versions exigeixen històricament un tractament molt diferent del concepte de “fidelitat al text”, sempre més o menys compromés en tota versió cinematogràfica d’un clàssic de la literatura;  i l’orgull del creador contemporani afegeix la resta. Sovint, en aquesta versió, trobarem canvis respecte del text del James i respecte de la pel·lícula de Wyler, que podríem considerar senzillament sobrers. Canvia -posem per cas- una escena d’interior per una d’exterior, sense saber perquè i sense que el canvi aporti res a cap nivell de la història (o s’afegeixen novetats, del tot gratuïtes  -la conversa decisiva entre el doctor Sloper i Morris Townsend té lloc a l’hospital on treballa el doctor en lloc de a la casa de Washington Square- que, si bé no deformen res de l’essencial ni empitjoren cap aspecte, repeteixo que tampoc no aporten cap canvi qualitatiu destacable). Però aquests canvis, aquestes modificacions, que han d’obeir també a la voluntat de Holland d’allunyar-se de The Heiress  -clàssic conegut per tothom-, no alteren el cor de l’aventura jamesiana d’una altra de les seves heroïnes habituals. El que sí que ens allunya una mica més del plantejament de Wyler és que Holland planteja el “cas Catherine Sloper”  -l’experiment psicològic que James posa en joc en aquesta novel·la- talment el naixement d’un personatge, l’emergència final d’un caràcter, la gruixuda metamorfosi que ha de portar la ja no tan jove Catherine Sloper a convertir-se en un cert arquetipus d’heroïna tràgica.

          Catherine Sloper, a cavall entre la devoció cap al seu pare -el prestigiós Doctor Sloper- i l’enamorament d’un jove de desconegudes intencions -Holland no en fa mai un vulgar caça fortunes-, ha de començar el seu camí cap a la construcció d’una identitat.  Holland posa en el centre de l’escenari la biografia emocional de Catherine Sloper, i fa girar en la seva justa proporció al voltant seu les figures del jove Morris, de la tia Lavínia (germana vídua del doctor), i del seu pare. Òbviament, el protagonisme del pare és del tot essencial, però sense amagar-nos mai la història del desocultament progressiu i, finalment, triomfant, de Catherine. La novel·la de James posa damunt la taula la representació d’un gran conflicte, el que enfronta a pare i filla, un enfrontament dialèctic, una oposició de contraris que, en la versió de Holland clarament, minut a minut va guanyant el personatge de Catherine. El Dr. Sloper, dur i cruel, prepotent, irònic, cínic, anirà perdent la tossuda grandesa del seu caràcter a mans del creixement moral del de la seva filla. En aquest sentit, el conflicte ètic del text de James i de la pel·lícula de Holland s’inclina absolutament cap a una evident solució: el model d’eticitat resultant és el que aporta el capteniment i els valors de Catherine. A mesura que tots els protagonistes van quedant emmarcats en les seves limitacions psicològiques, de les que no poden de cap manera escapar, Catherine és l’única que veu la seva identitat transformada, i transformada en el millor sentit de la paraula. Mentre la tia Lavínia va acabant-se de cuinar a si mateixa a l’olla d’un romanticisme resclosit i no exempt de les conseqüències d’una repressió emocional manifesta; mentre el pretendent Morris acaba el seu indecís autoretrat  -sempre sense estridències-  com a realment dubtós candidat a company de vertadera vàlua per a Catherine; i mentre, finalment, el Dr. Sloper  -amb les darreres modificacions testamentàries- és va esclerotitzant, momificant, en la seva posició tirànica i obscenament menyspreadora d’una filla a la que mai no ha considerat sota cap aspecte… mentre tot això es va consolidant, mentre totes els elements es van dibuixant en detall, a l’ombra dels arbres de Washington Square, Catherine  Sloper, basteix el triomf de la dona que, víctima de l’explotació patriarcal de la societat victoriana, reclama la seva pròpia consciència. Catherine és, doncs, l’heroïna que conquereix la seva llibertat, la seva veritable llibertat, més enllà d’un pare a qui respectarà sempre, de qui en coneixerà el menyspreu, i a qui mai prometrà l’impossible, i més enllà d’un enamorat que no va saber estar a l’alçada del projecte de la, només en aparença i només en els inicis de la història, feble i poca cosa noieta de Washington Square. La història de Catherine Sloper és, doncs, la història d’un posicionament ètic arrelat en el fenomen de la coherència; i en defininitva, la història, per bé que tràgica, i del tot dolorosa, d’una radical emancipació.

…malgrat algunes greus infidelitats al text original de l’autor, cal reconèixer l’extraordinària qualitat de la pel·lícula de Jack Clayton de 1961, The Innocents, escrita per Truman Capote, William Archibald i John Mortimer (a l’Estat espanyol va ser batejada -com sempre força absurdament- Suspense). L’extremada inquietud (provocada pel constant aire d’ambigüitat) que la novel·la pot generar en el lector és perfectament traslladada a la versió cinematogràfica, si bé, potser forçant ja cap a una determinada lectura interpretativa tota l’arquitectura del llibre. El treball d’actrius-actors és decisiva: Deborah Kerr, Michael Redgrave, Pamela Franklin i Martin Stephens… La tasca duta a terme per Deborah Kerr, amb aquella bellesa entre l’erotisme fred i la calidesa de la psicosi, és de primera categoria. El seu moure’s  -a vegades tan sols un lleu desplaçar-se-  davant la càmara, els gests de braços i mans  -i dits-, la treballada expressivitat del gest facial, de la tan ajustada com encertada emotivitat dels ulls, de la boca… tot plegat fa de Miss Giddens (nom que trenca el volgut anonimat atorgat a la institutriu per Henry James) una de les indiscutiblement clàssiques caracteritzacions del setè art…

…l’aliança, en aquest cas, és la de K.P. Kavafis i L. Cohen. Només heu de fer una cosa: gaudir-ne!