La mirada de Tirèsies

         …és només una nota breu, una noticieta, però llegint el volum  El gaucho insufrible del malaguanyat escriptor xilè Roberto Bolaño (1953-2003), he ensopegat amb un dels contes majors de la literatura llatinoamericana de la segona meitat del segle XX, El policía de las ratas. No és l’única meravella del volum, que es tanca amb dues “conferències” sobre literatura que tampoc no us heu de perdre. Però és un relat amb majúscules, captivador, clavat, rodó…

         …per cert, crec que aquí hi trobareu el text:    bolano01.htm

           L’home manuscrit, de Manuel Baixauli (Sueca, 1963), Premi Mallorca de Narrativa 2006, publicada per Editorial Moll, és una d’aquelles novel·les que deixen en el lector un molt bon regust, que el deixen, en definitiva, satisfet. A favor de l’obra de Baixauli, i ja d’entrada, cal dir que no és un plat de consum ràpid ni extremadament fàcil  -atributs que, en els temps que corren, no podem deixar d’agrair-. L’home manuscrit és un text gruixut, sense innecessàries estridències, però gruixut, treballat, polit, rumiat, i mesuradament deixatat, sovint àmb aquell punt de reflexió filosòfica seriosa (de l’anomenada literatura d’idees), que el vincula amb una de les millors tradicions de la literatura europea de tot el segle XX. Un text que captiva al lector (recordo que J.L. Borges declarava, a propòsit de Henry James, que el novel·lista britànic havia estat un dels grans renovadors, pel que fa referència a l’art de la ficció, en “l’obligació de distreure”), un text que ens captiva perquè ens obliga a seguir endavant, que ens captiva per l’encertadíssim joc, tant literari com metaliterari, que va teixint pàgina rere pàgina. Un text literari que beu en les millors fonts de la literatura, i viu de l’encant que és l’experiència de saber jugar amb el lector i amb la creació al voltant de la meravella que és la gran mentida de la millor literatura. Altrament, és gairebé un assaig sobre el concepte  modern de la identitat, que sap dibuixar els significats que aquest concepte ha anat adquirint pràcticament des del segle XVII fins els nostres dies, alhora que ordeix la trama secreta del repartiment de tots papers de l’auca (el de l’autor, el de l’escriptor, el del narrador, el de l’altre narrador, els de l’ombra, el del mirall, el del desplaçament, el de la dissonància, el dels vius, els dels morts…).

             Més enllà de les limitacions que tota analogia conté, crec haver gaudit amb aquest text de Manuel Baixauli com ho vaig fer amb El manuscrit de Virgili d’en Miquel Pairolí, amb La decisió de Brandes de l’Eduard Márquez, o amb Com unes vacances de la Imma Monsó. La llista podria ser més gran, òbviament, però l’esperit general de la qüestió queda prou recollit amb aquests exemples… testimonis d’una literatura, la catalana, que fa sòlidament el seu camí endavant.

              Ahir, dilluns 9 de juny, al capvespre, a l’Espai Mallorca del carrer del Carme de Barcelona es presentava la nova edició de Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra. L’editora Maria Muntaner, el poeta Lluís Solà, i l’escriptor Sam Abrams, van trenar amb les seves intervencions un bon record d’un poeta a qui de ben segur no tenim en el lloc que mereix, alhora que desgranaven, des de les seves respectives posicions, algunes idees al voltant tant de la literatura com del món de l’edició. En alguns racons de caràcter civil, laic, obert, cultural, de les nostres ciutats, encara es pot gaudir d’un ús racional i intel·ligent de la paraula, encara es poden escoltar persones sensates dient coses valuoses sobre temes dignes. Esdeveniments poètics com el d’ahir ofereixen aquestes possibilitats.

          Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982) és un dels grans escriptors de la literatura catalana del segle XX. Conreà la poesia, la novel·la, la traducció, el teatre… Com algunes altres grans figures de la nostra història recent, l’experiència de l’exili (1941-1970), a causa de la Guerra Civil espanyola, marcà profundament bona part de la seva obra. En poesia són importants els volums, Cant corporal (1938), L’arbre de foc (1946), Màrsias i Adila (1948), i el decisiu Ecce homo (1968), amb les seves onze elegies més una cançó (dedicada aquesta última a Vicente Aleixandre).  Crist de 200.000 braços és l’experiència novel·lada de l’internament als camps de concentració d’Argelers i d’Adge, on Bartra va passar alguns mesos abans de poder exiliar-se. L’obra, amb un pròleg de Francesc Vallverdú (del febrer de 1974) i un epíleg de Lluís Solà (Agustí Bartra i la qüestió de la llibertat), és, doncs, la literaturització d’una experiència col·lectiva que es concreta en les vivències de quatre companys reclosos al camp d’Argelers. Lluis Solà va destacar, en aquest sentit, la tasca de Bartra per bastir un text que nodrint-se del dolor, de la derrota, del menyspreu, de l’arrogància, esdevé malgrat tot un llibre afirmatiu. Bartra fa un descens -forçat, obligat- als inferns de la realitat i a partir d’això ens ofereix una reflexió que és, en definitiva, un clam a favor de la llibertat de l’home, i no ens referim tant a una llibertat exterior o interior, a una llibertat d’acció o a un lliure albir, sinó a una llibertat com atribut essencial i definidor de l’home, convertint talment la llibertat en el fonament ontològic d’una possible antropologia. Sam Abrams, tot destacant les bases de la narrativa de la modernitat, i apel·lant a la tradició del J. Conrad d’El cor de les tenebres, o del T. Mann de Mort a Venècia, vinculà Crist de 200.000 braços amb els que en definitiva són alguns dels seus elements centrals: complexitat estructural, fragmentarisme, presència i revisió de la tradició més culta -en la línia d’un T.S Eliot-, contingut filosòfic i tractament dels grans temes… 

          Cal també fer esment del fet que hagi estat Lleonard Muntaner Editor l’editorial que, inaugurant la Col·lecció Debiaix, s’hagi ocupat d’aquesta publicació. En el mercat de la progressiva concentració editorial, la tasca de Lleonard Muntaner Editor només pot ser celebrada, lloada, i valorada en la seva justa mesura. L’editorial mallorquina, que encara no fa un any, ens havia ofert un volum de la transcendentalitat dels Cants Òrfics de Dino Campana (gràcies a l’acurat treball d’Arnau Pons), s’ha enfrontat ara al deute històric i cultural de l’absolutament necessària reedició d’un text emblemàtic de la prosa catalana del segle XX. La dignitat de la feina ben feta s’acaba demostrant d’una única manera: fent-la. Això és el que ha fet Maria Muntaner editant en la col·lecció que ella mateixa dirigeix Crist de 200.000 braços.

          I encara, abans de tancar aquest text, una qüestió per a la reflexió. De la llarga creació i meditació de Crist de 200.000 braços per part de Bartra, en teníem notícies, i ahir també en va parlar acuradament Sam Abrams. Molt recentment hem tingut oportunitat de contemplar a La Pedrera l’exposició de Zoran Music, De Dachau a Venècia. Zoran Music visqué entre el 1909 (va nèixer un any més tard que Agustí Bartra) i el 2005. L’obra d’aquest complexíssim pintor està, penso, tan vinculada a la permanència   -en la memòria de la víctima- del record dels camps de concentració, com ho està la novel·la de Bartra a la seva personal experiència al camp d’Argelers. Ja no és només l’horror d’haver hagut de patir el descens a l’infern de la maldat humana (que marcarà Paul Celan, Primo Levi…), sinó el drama que per al creador significa haver de conviure amb el record, haver de conviure amb l’experiència del record que torna una i altra vegada en els més greus episodis que la història s’encarrega d’anar subministrant, com en les més petites nicieses de la vida quotidiana. El retorn, la reelaboració, la reflexió, sobre l’horror, empenyia les mans i els pinzells de Zoran Music i la relació d’Agustí Bartra amb Crist de 200.000 braços.

          …l’any 1949, William Wyler va portar al cinema la novel·la de H. James, Washington Square. La versió, basada en una dramatització de Ruth i Augustus Goetz, s’anomenà The Heiress, la protagonitzaren Olivia de Havilland, Montgomery Clift, i Ralph Richardson, i guanyà quatre òscars. La directora polonesa Agnieszka Holland (Varsòvia, 1948), l’any 1997 s’enfrontà novament amb el text de James, intitulant, però, en aquesta ocasió la pel·lícula, amb el mateix nom de la novel·la: Washington Square. Els intèrprets van ser Jennifer Jason Leigh (la nova Catherine Sloper), Ben Chaplin (fent de Morris Townsend), i Albert Finney (com a doctor Austin Sloper, pare de Catherine). Si bé la versió de Wyler, com tota “versió” cinematogràfica, havia de trair alguns aspectes essencials del text jamesià, semblava potser voler mostrar una més gran fidelitat a la lletra del text original. No és que ho aconseguís plenament, ni de bon tros, però el resultat final semblava estar dient a l’espectador que, si algunes coses s’havien hagut de transformar era per pura necessitat, i no tant per una voluntat d’innovació, o d’interpretació. La pel·lícula s’ha acabat convertint en un dels grans clàssics absolutament imprescindibles. La versió de Holland, comença ja des dels primers compassos fent clara demostració de no voler ser del tot fidel a la lletra de l’autor. Els cinquanta anys que separen les dues versions exigeixen històricament un tractament molt diferent del concepte de “fidelitat al text”, sempre més o menys compromés en tota versió cinematogràfica d’un clàssic de la literatura;  i l’orgull del creador contemporani afegeix la resta. Sovint, en aquesta versió, trobarem canvis respecte del text del James i respecte de la pel·lícula de Wyler, que podríem considerar senzillament sobrers. Canvia -posem per cas- una escena d’interior per una d’exterior, sense saber perquè i sense que el canvi aporti res a cap nivell de la història (o s’afegeixen novetats, del tot gratuïtes  -la conversa decisiva entre el doctor Sloper i Morris Townsend té lloc a l’hospital on treballa el doctor en lloc de a la casa de Washington Square- que, si bé no deformen res de l’essencial ni empitjoren cap aspecte, repeteixo que tampoc no aporten cap canvi qualitatiu destacable). Però aquests canvis, aquestes modificacions, que han d’obeir també a la voluntat de Holland d’allunyar-se de The Heiress  -clàssic conegut per tothom-, no alteren el cor de l’aventura jamesiana d’una altra de les seves heroïnes habituals. El que sí que ens allunya una mica més del plantejament de Wyler és que Holland planteja el “cas Catherine Sloper”  -l’experiment psicològic que James posa en joc en aquesta novel·la- talment el naixement d’un personatge, l’emergència final d’un caràcter, la gruixuda metamorfosi que ha de portar la ja no tan jove Catherine Sloper a convertir-se en un cert arquetipus d’heroïna tràgica.

          Catherine Sloper, a cavall entre la devoció cap al seu pare -el prestigiós Doctor Sloper- i l’enamorament d’un jove de desconegudes intencions -Holland no en fa mai un vulgar caça fortunes-, ha de començar el seu camí cap a la construcció d’una identitat.  Holland posa en el centre de l’escenari la biografia emocional de Catherine Sloper, i fa girar en la seva justa proporció al voltant seu les figures del jove Morris, de la tia Lavínia (germana vídua del doctor), i del seu pare. Òbviament, el protagonisme del pare és del tot essencial, però sense amagar-nos mai la història del desocultament progressiu i, finalment, triomfant, de Catherine. La novel·la de James posa damunt la taula la representació d’un gran conflicte, el que enfronta a pare i filla, un enfrontament dialèctic, una oposició de contraris que, en la versió de Holland clarament, minut a minut va guanyant el personatge de Catherine. El Dr. Sloper, dur i cruel, prepotent, irònic, cínic, anirà perdent la tossuda grandesa del seu caràcter a mans del creixement moral del de la seva filla. En aquest sentit, el conflicte ètic del text de James i de la pel·lícula de Holland s’inclina absolutament cap a una evident solució: el model d’eticitat resultant és el que aporta el capteniment i els valors de Catherine. A mesura que tots els protagonistes van quedant emmarcats en les seves limitacions psicològiques, de les que no poden de cap manera escapar, Catherine és l’única que veu la seva identitat transformada, i transformada en el millor sentit de la paraula. Mentre la tia Lavínia va acabant-se de cuinar a si mateixa a l’olla d’un romanticisme resclosit i no exempt de les conseqüències d’una repressió emocional manifesta; mentre el pretendent Morris acaba el seu indecís autoretrat  -sempre sense estridències-  com a realment dubtós candidat a company de vertadera vàlua per a Catherine; i mentre, finalment, el Dr. Sloper  -amb les darreres modificacions testamentàries- és va esclerotitzant, momificant, en la seva posició tirànica i obscenament menyspreadora d’una filla a la que mai no ha considerat sota cap aspecte… mentre tot això es va consolidant, mentre totes els elements es van dibuixant en detall, a l’ombra dels arbres de Washington Square, Catherine  Sloper, basteix el triomf de la dona que, víctima de l’explotació patriarcal de la societat victoriana, reclama la seva pròpia consciència. Catherine és, doncs, l’heroïna que conquereix la seva llibertat, la seva veritable llibertat, més enllà d’un pare a qui respectarà sempre, de qui en coneixerà el menyspreu, i a qui mai prometrà l’impossible, i més enllà d’un enamorat que no va saber estar a l’alçada del projecte de la, només en aparença i només en els inicis de la història, feble i poca cosa noieta de Washington Square. La història de Catherine Sloper és, doncs, la història d’un posicionament ètic arrelat en el fenomen de la coherència; i en defininitva, la història, per bé que tràgica, i del tot dolorosa, d’una radical emancipació.

…malgrat algunes greus infidelitats al text original de l’autor, cal reconèixer l’extraordinària qualitat de la pel·lícula de Jack Clayton de 1961, The Innocents, escrita per Truman Capote, William Archibald i John Mortimer (a l’Estat espanyol va ser batejada -com sempre força absurdament- Suspense). L’extremada inquietud (provocada pel constant aire d’ambigüitat) que la novel·la pot generar en el lector és perfectament traslladada a la versió cinematogràfica, si bé, potser forçant ja cap a una determinada lectura interpretativa tota l’arquitectura del llibre. El treball d’actrius-actors és decisiva: Deborah Kerr, Michael Redgrave, Pamela Franklin i Martin Stephens… La tasca duta a terme per Deborah Kerr, amb aquella bellesa entre l’erotisme fred i la calidesa de la psicosi, és de primera categoria. El seu moure’s  -a vegades tan sols un lleu desplaçar-se-  davant la càmara, els gests de braços i mans  -i dits-, la treballada expressivitat del gest facial, de la tan ajustada com encertada emotivitat dels ulls, de la boca… tot plegat fa de Miss Giddens (nom que trenca el volgut anonimat atorgat a la institutriu per Henry James) una de les indiscutiblement clàssiques caracteritzacions del setè art…

…fa unes quantes setmanes que visc capbussat en l’univers Henry James. Washington Square, L’últim dels Valeri, Diari d’un home de cinquanta anys, Els papers d’Aspern, La lliçó del mestre, La figura del tapís, i sobretot, Un altre pas de rosca  -The Turn of the Screw- (una edició catalana a Quaderns Crema, amb tradució de Jordi Larios, i una de castellana, amb una excel·lent introducció de J.A. Molina Foix, Vuelta de tuerca, a Cátedra). Aquest últim títol, a qui Maurice Blanchot dedica un capítol del seu ja mític El libro por venir, és realment una de les lectures que penso gairebé del tot impossible que no atrapi al lector, que no l’obligui a avançar en el camí que l’autor ha traçat, i que no li produeixi una veritable inquietud, desassossec, i incomoditat tant intel·lectual com emocional. A això voldria referir-me, a com l’autor, tant si s’ho ha proposat deliberadament com si no (la crítica abona les dues possibilitats), ha aconseguit un text que ha esdevingut el més interpretat i objecte de debats de la literatura de ficció sobrenatural. ¿Com construeix un autor, de la grandària d’Henry James, un mecanisme tan terriblement perfecte en un relat relativament breu, en un conte aparentment de fantasmes?   Anant molt més enllà de la literatura gòtica anglesa (però fonamentant-s’hi); només esbossant el terreny que aviat acabarà d’obrir la psicoanàlisi freudiana; abonant els camps oberts pel seu germà William James amb l’stream of consciousness;  transcendint la vella lògica dels fantasmes que apareixien sempre de nit, a una hora fixa, i fent sorolls i crits aterridors, amb les ara seves angoixoses aparicions que es fan visibles en qualsevol moment del dia o de la nit, en qualsevol lloc, i sempre en silenci; i construint un artefacte finíssimament mesurat en l’afany de bastir un experiment psicològic, un descens a l’infern del desequilibri mental…  James escriu Un altre pas de rosca. Hi ha, repeteixo, poques ocasions en la història de la literatura (J.L. Borges destaca tant aquest text de James com El procés de Kafka) en què el lector es vegi tan, des del punt de vista psicològic com des del punt de vista ètic i estètic, forçat a haver de prendre partit per una de les possibles i immediates lectures que del text es poden fer. El cinema, en algunes versions memorables, com The Innocents, del 1961, dirigida per Jack Clayton, amb Deborah Kerr (i amb la intervenció de Truman Capote en el guió), o El celo, del 2000, escrita i dirigida per Antoni Aloy, amb Sadie Frost,  no han fet sinó aprofundir la grandesa de l’obra de James, i fer més dens el grau d’incomoditat, de malestar -de repte esfereïdor- que l’obra d’art qualificable de clàssic de primera categoria ha de generar en el lector o espectador. En tornaré a parlar.

…l’aliança, en aquest cas, és la de K.P. Kavafis i L. Cohen. Només heu de fer una cosa: gaudir-ne!

La farmacia del olvido, és una obra extraordinària d’un personatge -a qui no vaig conèixer personalment- a qui goso també qualificar d’extraordinari, en Rogelio Moreno (1948-2003), professor de filosofia i company d’una de les veus més riques i originals de la literatura catalana actual (podeu llegir -entre d’altres- Un home de paraula, o la meravellosa Com unes vacances, d’Imma Monsó). La farmacia del olvido és, en aquest nostre país mancat d’assagistes, un assaig filosòfic de primera categoria, una reflexió lleugerament gruixuda i gruixudament lleugera al voltant de l’essencial, és un capbussar-se en els grans temes de la reflexió filosòfica occidental amb una mirada crítica, lúcida, lúdica, escèptica, irònica, joganera, vitalista, força-força-nietzscheana, epicúrea… en definitiva, intel·ligent i profundament sàvia, ara que els fonamentalisme religiós (et alt) ens voldria veure sotmesos a la seva tirania. L’oblit, el pur present, el nen que juga i balla, la desmemòria, el desarrelament, la despreocupació, l’absència, el buit… la llibertat. La farmacia del olvido és un llibre per a la gent que s’estima el plaer (l’hedonisme dels ciutadans de la Grècia hel·lenística), per als ciutadans que s’estimen la llibertat, la llibertat real, la viscuda, interioritzada, assimilada, compartida… no la llibertat dels manuals idealistes… un llibre per a éssers humans (fins i tot, potser, com també diria Nietzsche, massa humans), no per a sants ni per a esclaus, no per a cabdills ni per a súbdits… un llibre, doncs, més aviat per a amics, per a conreadors del noble i magnífic art de l’amistat… No hi ha al llarg de les tres-centes noranta-vuit pàgines del llibre gairebé res sobrer, tot és meditació rica, dolça i alhora profunda, hipercrítica i alhora generosa, esmolada i alhora beatífica… Que n’és de difícil construir un volum com el que el malaguanyat Rogelio Moreno ens deixa, Un assaig filosòfic, un bri de llum (millor, un far), enmig d’un món de mediocritats, de força curts de vista estira-i-arronsa, de possibilismes barats…  La filosofia, la pura i dura, la que s’alça com a millor hereva de la seva millor tradició, la filosofia crítica, il·lustrada, nascuda a la llum de la interrogació (de la pregunta molt més que de la resposta), la vinculada als grans mestres de la sospita, tots ells fills del programa antropològic del millor Kant, la de Marx-Nietzsche-Freud, la de la tradició dels humans-humans (¿homes simplement homes en deia Descartes en el Discurs del mètode?)…  Com n’arribaria a ser d’educatiu que els joves del nostre planeta tinguessin accés a les reflexions de pensadors de la dimensió d’en Rogelio Moreno.

    Ara que celebrem els 70 anys del poeta Jordi Pàmias, és una excel·lent ocasió per a tornar a rellegir un dels millors llibres de poemes que s’han publicat a Catalunya en els darrers deu anys. Em refereixo a Narcís  i l’altre (Edicions 62 / Empúries, Barcelona 2001). No és ara el moment de descobrir ni la qualitat ni la quantitat de l’obra d’aquest poeta, però sí, potser, de destacar el gruix ètic i estètic d’un poemari rodó, geomètricament apassionat, i emotivament mesurat fins a la precisió del millor cisellat. Damunt les pedres fonamentals de la cultura grega, Pàmias alça el seu monument a una eticitat d’una bellesa completa. Quan de la mà d’un savi, brollen agermanades la poesia i la reflexió ètica, sorgeix Narcís i l’altre. 

…rotund, valent, i precís, exercici de veritat el de Patrick Modiano a Un pedigrí (Anagrama, Barcelona 2007). L’escriptor s’enfonsa, amb la lucidesa de la fredor, en la reconstrucció de la seva infantesa, adolescència, i primeríssima maduresa, tot portant el lector a les portes de l’infern de la família on haurà de sobreviure. Un descens sense histerismes, sense perdre mai els nervis, al cor del problema de la identitat, al nucli del problema de la construcció del personatge que és, en definitiva, tot home modern. Talment un informe del tot desapassionat, cal enfrontar-se en Un pedigrí, a l’escenari sempre terrible de les profundes dialèctiques que ens increpen a tots en l’ordre de la psicologia de la institució familiar.