La mirada de Tirèsies

         …és només una nota breu, una noticieta, però llegint el volum  El gaucho insufrible del malaguanyat escriptor xilè Roberto Bolaño (1953-2003), he ensopegat amb un dels contes majors de la literatura llatinoamericana de la segona meitat del segle XX, El policía de las ratas. No és l’única meravella del volum, que es tanca amb dues “conferències” sobre literatura que tampoc no us heu de perdre. Però és un relat amb majúscules, captivador, clavat, rodó…

         …per cert, crec que aquí hi trobareu el text:    bolano01.htm

              Ahir, dilluns 9 de juny, al capvespre, a l’Espai Mallorca del carrer del Carme de Barcelona es presentava la nova edició de Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra. L’editora Maria Muntaner, el poeta Lluís Solà, i l’escriptor Sam Abrams, van trenar amb les seves intervencions un bon record d’un poeta a qui de ben segur no tenim en el lloc que mereix, alhora que desgranaven, des de les seves respectives posicions, algunes idees al voltant tant de la literatura com del món de l’edició. En alguns racons de caràcter civil, laic, obert, cultural, de les nostres ciutats, encara es pot gaudir d’un ús racional i intel·ligent de la paraula, encara es poden escoltar persones sensates dient coses valuoses sobre temes dignes. Esdeveniments poètics com el d’ahir ofereixen aquestes possibilitats.

          Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982) és un dels grans escriptors de la literatura catalana del segle XX. Conreà la poesia, la novel·la, la traducció, el teatre… Com algunes altres grans figures de la nostra història recent, l’experiència de l’exili (1941-1970), a causa de la Guerra Civil espanyola, marcà profundament bona part de la seva obra. En poesia són importants els volums, Cant corporal (1938), L’arbre de foc (1946), Màrsias i Adila (1948), i el decisiu Ecce homo (1968), amb les seves onze elegies més una cançó (dedicada aquesta última a Vicente Aleixandre).  Crist de 200.000 braços és l’experiència novel·lada de l’internament als camps de concentració d’Argelers i d’Adge, on Bartra va passar alguns mesos abans de poder exiliar-se. L’obra, amb un pròleg de Francesc Vallverdú (del febrer de 1974) i un epíleg de Lluís Solà (Agustí Bartra i la qüestió de la llibertat), és, doncs, la literaturització d’una experiència col·lectiva que es concreta en les vivències de quatre companys reclosos al camp d’Argelers. Lluis Solà va destacar, en aquest sentit, la tasca de Bartra per bastir un text que nodrint-se del dolor, de la derrota, del menyspreu, de l’arrogància, esdevé malgrat tot un llibre afirmatiu. Bartra fa un descens -forçat, obligat- als inferns de la realitat i a partir d’això ens ofereix una reflexió que és, en definitiva, un clam a favor de la llibertat de l’home, i no ens referim tant a una llibertat exterior o interior, a una llibertat d’acció o a un lliure albir, sinó a una llibertat com atribut essencial i definidor de l’home, convertint talment la llibertat en el fonament ontològic d’una possible antropologia. Sam Abrams, tot destacant les bases de la narrativa de la modernitat, i apel·lant a la tradició del J. Conrad d’El cor de les tenebres, o del T. Mann de Mort a Venècia, vinculà Crist de 200.000 braços amb els que en definitiva són alguns dels seus elements centrals: complexitat estructural, fragmentarisme, presència i revisió de la tradició més culta -en la línia d’un T.S Eliot-, contingut filosòfic i tractament dels grans temes… 

          Cal també fer esment del fet que hagi estat Lleonard Muntaner Editor l’editorial que, inaugurant la Col·lecció Debiaix, s’hagi ocupat d’aquesta publicació. En el mercat de la progressiva concentració editorial, la tasca de Lleonard Muntaner Editor només pot ser celebrada, lloada, i valorada en la seva justa mesura. L’editorial mallorquina, que encara no fa un any, ens havia ofert un volum de la transcendentalitat dels Cants Òrfics de Dino Campana (gràcies a l’acurat treball d’Arnau Pons), s’ha enfrontat ara al deute històric i cultural de l’absolutament necessària reedició d’un text emblemàtic de la prosa catalana del segle XX. La dignitat de la feina ben feta s’acaba demostrant d’una única manera: fent-la. Això és el que ha fet Maria Muntaner editant en la col·lecció que ella mateixa dirigeix Crist de 200.000 braços.

          I encara, abans de tancar aquest text, una qüestió per a la reflexió. De la llarga creació i meditació de Crist de 200.000 braços per part de Bartra, en teníem notícies, i ahir també en va parlar acuradament Sam Abrams. Molt recentment hem tingut oportunitat de contemplar a La Pedrera l’exposició de Zoran Music, De Dachau a Venècia. Zoran Music visqué entre el 1909 (va nèixer un any més tard que Agustí Bartra) i el 2005. L’obra d’aquest complexíssim pintor està, penso, tan vinculada a la permanència   -en la memòria de la víctima- del record dels camps de concentració, com ho està la novel·la de Bartra a la seva personal experiència al camp d’Argelers. Ja no és només l’horror d’haver hagut de patir el descens a l’infern de la maldat humana (que marcarà Paul Celan, Primo Levi…), sinó el drama que per al creador significa haver de conviure amb el record, haver de conviure amb l’experiència del record que torna una i altra vegada en els més greus episodis que la història s’encarrega d’anar subministrant, com en les més petites nicieses de la vida quotidiana. El retorn, la reelaboració, la reflexió, sobre l’horror, empenyia les mans i els pinzells de Zoran Music i la relació d’Agustí Bartra amb Crist de 200.000 braços.

            Alain Touraine (Herman-ville-sur-mer, 1925) publica un nou llibre, El mundo de las mujeres. “La transformació que condueix des d’una societat de conqueridors del món -de guerrers, de científics- a una societat de l’autorealització de cadascú, ha substituït la societat dels homes per una societat de dones”, coses com aquestes hi podem llegir. No n’hi ha poca de gent espavilada que ho sap això, que sap que el món del segle XXI serà de les dones o no serà pas de ningú. I no en fa pocs d’anys que en brollen arreu senyals d’aquesta transformació. Doncs bé, mentre aquesta metamorfosi va fent el seu camí, el rector de Tremp recomana als seus fidels, als membres del seu ramat, en el Full Dominical (?) que no assisteixin a la presentació de la novel·la de Pep Coll Les senyoretes de Lourdes, car el bon senyor rector la considera “irrespectuosa”  amb la santa de Lourdes.  Benvinguda sigui l’obra de Pep Coll, premi Sant Jordi, i benvinguda sigui tota aquella obra, en el gènere que sigui, en la forma que sigui, en l’idioma que sigui, que obri portes i finestres, que tregui les mantes i els llençols al balcó perquè puguin respirar i tastar aires nous, aires vius… que de continuar vetllant pels morts, ja se n’ocuparan els rectors de la parròquia de la cantonada… (però, en queden encara de cantonades?).     Salut!

La farmacia del olvido, és una obra extraordinària d’un personatge -a qui no vaig conèixer personalment- a qui goso també qualificar d’extraordinari, en Rogelio Moreno (1948-2003), professor de filosofia i company d’una de les veus més riques i originals de la literatura catalana actual (podeu llegir -entre d’altres- Un home de paraula, o la meravellosa Com unes vacances, d’Imma Monsó). La farmacia del olvido és, en aquest nostre país mancat d’assagistes, un assaig filosòfic de primera categoria, una reflexió lleugerament gruixuda i gruixudament lleugera al voltant de l’essencial, és un capbussar-se en els grans temes de la reflexió filosòfica occidental amb una mirada crítica, lúcida, lúdica, escèptica, irònica, joganera, vitalista, força-força-nietzscheana, epicúrea… en definitiva, intel·ligent i profundament sàvia, ara que els fonamentalisme religiós (et alt) ens voldria veure sotmesos a la seva tirania. L’oblit, el pur present, el nen que juga i balla, la desmemòria, el desarrelament, la despreocupació, l’absència, el buit… la llibertat. La farmacia del olvido és un llibre per a la gent que s’estima el plaer (l’hedonisme dels ciutadans de la Grècia hel·lenística), per als ciutadans que s’estimen la llibertat, la llibertat real, la viscuda, interioritzada, assimilada, compartida… no la llibertat dels manuals idealistes… un llibre per a éssers humans (fins i tot, potser, com també diria Nietzsche, massa humans), no per a sants ni per a esclaus, no per a cabdills ni per a súbdits… un llibre, doncs, més aviat per a amics, per a conreadors del noble i magnífic art de l’amistat… No hi ha al llarg de les tres-centes noranta-vuit pàgines del llibre gairebé res sobrer, tot és meditació rica, dolça i alhora profunda, hipercrítica i alhora generosa, esmolada i alhora beatífica… Que n’és de difícil construir un volum com el que el malaguanyat Rogelio Moreno ens deixa, Un assaig filosòfic, un bri de llum (millor, un far), enmig d’un món de mediocritats, de força curts de vista estira-i-arronsa, de possibilismes barats…  La filosofia, la pura i dura, la que s’alça com a millor hereva de la seva millor tradició, la filosofia crítica, il·lustrada, nascuda a la llum de la interrogació (de la pregunta molt més que de la resposta), la vinculada als grans mestres de la sospita, tots ells fills del programa antropològic del millor Kant, la de Marx-Nietzsche-Freud, la de la tradició dels humans-humans (¿homes simplement homes en deia Descartes en el Discurs del mètode?)…  Com n’arribaria a ser d’educatiu que els joves del nostre planeta tinguessin accés a les reflexions de pensadors de la dimensió d’en Rogelio Moreno.

           Quina deu ser la noció, el concepte, la idea, més esgarrifosa provocada per la por?, què ha acabat engendrant el pensament dels homes per causa de la por? Aquesta terrible por a la mort que nodreix la humanitat des del paleolític, aquesta aclaparadora    insatisfacció que afecta la psicologia humana que és conscient dels seus límits, que sap que l’home és un ésser per a la mort:  ¿què ens ha fet imaginar com a edulcorant, com a llepolia, per a entendrir els moments durs i difícils que ens esperen?  La solució, la pastanaga per al ruc, el caramel per a l’infant, ha estat la immortalitat, el més enllà, el paradís (pel que ràpidament assassinen els devots de totes les creences)… i sobretot, el Déu únic, el Déu del monoteisme jueu, cristià, i musulmà, el més horripilant -i mentider- de tots els conceptes.

               …perquè la vida era i és multiplicitat, diversitat, pluralitat, canvi, moviment, metamorfosi, i transformació (els grecs presocràtics ja parlaven de kínesis, metabolé…). La vida era i és flux, panta rei, com deia l’obscur  -però savi-  Heràclit d’Efes, i no pas immobilitat, identitat, immutabilitat.  Una altra cosa és el que pretenen els que controlen els mecanismes del gran poder, els que volen sotmetre l’home amb un febrós dogmatisme estèril; una altra cosa és el que els sacerdots  -oh terrible concepte!- de tota mena, els cabdills del ramat de les ovelles, voldrien per a dur a terme el seu alliçonament en la tirania de l’obediència..

              …perquè van ser els homes els que van crear els déus, els homes qui van imaginar un món de fantasia transcendent, un més enllà delirant, i aleshores, els jerarques de la tirania, els monarques de l’abstinència, els reis del dogmatisme, els diputats de la mentida, i els sacerdots de l’engany (¿n’hi ha d’alguna altra mena?), van orquestrar la cerimònia de l’anorreament de l’home i de la dona…   

               ….i el que cal saber ara  -i sempre- deu ser:  han triomfat els bruixots?, són els adoradors del no-res -els fills de la por i de la culpa- els que han triomfat?, hem de seguir agenollats davant del tòtem?

          …a l’episodi III de l’Antígona de Sòfocles, Hèmon, fill de Creont, diu adreçant-se al seu pare: “…No t’obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell, doncs, qui creu que és l’únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quan és posat a prova, tothom el troba buit. No es cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència.” 

          El fragment el rellegeixo a l’ombra de les terribles i tan desassenyades paraules pronunciades per la jerarquia catòlica de l’Estat espanyol, paraules que més que mots són només proclames al servei d’una única opció política -la més radicalitzada dels últims anys i cada dia més ancorada cap a la ultradreta-, paraules que traspuen la més vella i inquisitorial intolerància que tan arrelada continua en l’església catòlica espanyola, paraules que fereixen els fonaments de les ja força debilitades nostres democràcies, paraules que ofenen la intel·ligència, l’autonomia racional, i la llibertat de les dones i els homes.

…rotund, valent, i precís, exercici de veritat el de Patrick Modiano a Un pedigrí (Anagrama, Barcelona 2007). L’escriptor s’enfonsa, amb la lucidesa de la fredor, en la reconstrucció de la seva infantesa, adolescència, i primeríssima maduresa, tot portant el lector a les portes de l’infern de la família on haurà de sobreviure. Un descens sense histerismes, sense perdre mai els nervis, al cor del problema de la identitat, al nucli del problema de la construcció del personatge que és, en definitiva, tot home modern. Talment un informe del tot desapassionat, cal enfrontar-se en Un pedigrí, a l’escenari sempre terrible de les profundes dialèctiques que ens increpen a tots en l’ordre de la psicologia de la institució familiar.

…potser, per entendre una mica més els nordamericans, o si més no a alguns d’ells, i la seva interpretació-comprensió del temps del post-atemptat, seria bo llegir la novel·la de Don DeLillo  El hombre del salto (Seix Barral, Barcelona 2007),  i el també seu breu assaig En las ruinas del futuro (Circe, Barcelona 2002).

…la lectura de la primera (qüestions polítiques a banda) permet entendre altre cop perquè hi ha qui defensa el valor epistemològic de la novel·la (d’alguna mena de novel·la), el valor i la capacitat de la novel·la d’expressar i explicar, de mostrar i de fer comprensibles, els efectes i les causes dels fenòmens, molt sovint millor que no ho fa pas la ciència, per una banda, i la història (gairebé sempre massa mentidera), d’una altra. 

…amb setmanes de retard m’arriba una postal des del Vietnam: “…Vietnam molt bé, calorós, ple de motos caòtiques i olors curioses, gent que et vol vendre la tieta i que menja gos, colom, rata… tot el que es mogui! Molt maco, però pesats.”

(la fotografia de la postal és de Hoàng Dúc Thu)

…una per començar, El espejismo de Dios, de Richard Dawkins. Profundament il·lustrador.