La mirada de Tirèsies

            Alain Touraine (Herman-ville-sur-mer, 1925) publica un nou llibre, El mundo de las mujeres. “La transformació que condueix des d’una societat de conqueridors del món -de guerrers, de científics- a una societat de l’autorealització de cadascú, ha substituït la societat dels homes per una societat de dones”, coses com aquestes hi podem llegir. No n’hi ha poca de gent espavilada que ho sap això, que sap que el món del segle XXI serà de les dones o no serà pas de ningú. I no en fa pocs d’anys que en brollen arreu senyals d’aquesta transformació. Doncs bé, mentre aquesta metamorfosi va fent el seu camí, el rector de Tremp recomana als seus fidels, als membres del seu ramat, en el Full Dominical (?) que no assisteixin a la presentació de la novel·la de Pep Coll Les senyoretes de Lourdes, car el bon senyor rector la considera “irrespectuosa”  amb la santa de Lourdes.  Benvinguda sigui l’obra de Pep Coll, premi Sant Jordi, i benvinguda sigui tota aquella obra, en el gènere que sigui, en la forma que sigui, en l’idioma que sigui, que obri portes i finestres, que tregui les mantes i els llençols al balcó perquè puguin respirar i tastar aires nous, aires vius… que de continuar vetllant pels morts, ja se n’ocuparan els rectors de la parròquia de la cantonada… (però, en queden encara de cantonades?).     Salut!

La farmacia del olvido, és una obra extraordinària d’un personatge -a qui no vaig conèixer personalment- a qui goso també qualificar d’extraordinari, en Rogelio Moreno (1948-2003), professor de filosofia i company d’una de les veus més riques i originals de la literatura catalana actual (podeu llegir -entre d’altres- Un home de paraula, o la meravellosa Com unes vacances, d’Imma Monsó). La farmacia del olvido és, en aquest nostre país mancat d’assagistes, un assaig filosòfic de primera categoria, una reflexió lleugerament gruixuda i gruixudament lleugera al voltant de l’essencial, és un capbussar-se en els grans temes de la reflexió filosòfica occidental amb una mirada crítica, lúcida, lúdica, escèptica, irònica, joganera, vitalista, força-força-nietzscheana, epicúrea… en definitiva, intel·ligent i profundament sàvia, ara que els fonamentalisme religiós (et alt) ens voldria veure sotmesos a la seva tirania. L’oblit, el pur present, el nen que juga i balla, la desmemòria, el desarrelament, la despreocupació, l’absència, el buit… la llibertat. La farmacia del olvido és un llibre per a la gent que s’estima el plaer (l’hedonisme dels ciutadans de la Grècia hel·lenística), per als ciutadans que s’estimen la llibertat, la llibertat real, la viscuda, interioritzada, assimilada, compartida… no la llibertat dels manuals idealistes… un llibre per a éssers humans (fins i tot, potser, com també diria Nietzsche, massa humans), no per a sants ni per a esclaus, no per a cabdills ni per a súbdits… un llibre, doncs, més aviat per a amics, per a conreadors del noble i magnífic art de l’amistat… No hi ha al llarg de les tres-centes noranta-vuit pàgines del llibre gairebé res sobrer, tot és meditació rica, dolça i alhora profunda, hipercrítica i alhora generosa, esmolada i alhora beatífica… Que n’és de difícil construir un volum com el que el malaguanyat Rogelio Moreno ens deixa, Un assaig filosòfic, un bri de llum (millor, un far), enmig d’un món de mediocritats, de força curts de vista estira-i-arronsa, de possibilismes barats…  La filosofia, la pura i dura, la que s’alça com a millor hereva de la seva millor tradició, la filosofia crítica, il·lustrada, nascuda a la llum de la interrogació (de la pregunta molt més que de la resposta), la vinculada als grans mestres de la sospita, tots ells fills del programa antropològic del millor Kant, la de Marx-Nietzsche-Freud, la de la tradició dels humans-humans (¿homes simplement homes en deia Descartes en el Discurs del mètode?)…  Com n’arribaria a ser d’educatiu que els joves del nostre planeta tinguessin accés a les reflexions de pensadors de la dimensió d’en Rogelio Moreno.

           Quina deu ser la noció, el concepte, la idea, més esgarrifosa provocada per la por?, què ha acabat engendrant el pensament dels homes per causa de la por? Aquesta terrible por a la mort que nodreix la humanitat des del paleolític, aquesta aclaparadora    insatisfacció que afecta la psicologia humana que és conscient dels seus límits, que sap que l’home és un ésser per a la mort:  ¿què ens ha fet imaginar com a edulcorant, com a llepolia, per a entendrir els moments durs i difícils que ens esperen?  La solució, la pastanaga per al ruc, el caramel per a l’infant, ha estat la immortalitat, el més enllà, el paradís (pel que ràpidament assassinen els devots de totes les creences)… i sobretot, el Déu únic, el Déu del monoteisme jueu, cristià, i musulmà, el més horripilant -i mentider- de tots els conceptes.

               …perquè la vida era i és multiplicitat, diversitat, pluralitat, canvi, moviment, metamorfosi, i transformació (els grecs presocràtics ja parlaven de kínesis, metabolé…). La vida era i és flux, panta rei, com deia l’obscur  -però savi-  Heràclit d’Efes, i no pas immobilitat, identitat, immutabilitat.  Una altra cosa és el que pretenen els que controlen els mecanismes del gran poder, els que volen sotmetre l’home amb un febrós dogmatisme estèril; una altra cosa és el que els sacerdots  -oh terrible concepte!- de tota mena, els cabdills del ramat de les ovelles, voldrien per a dur a terme el seu alliçonament en la tirania de l’obediència..

              …perquè van ser els homes els que van crear els déus, els homes qui van imaginar un món de fantasia transcendent, un més enllà delirant, i aleshores, els jerarques de la tirania, els monarques de l’abstinència, els reis del dogmatisme, els diputats de la mentida, i els sacerdots de l’engany (¿n’hi ha d’alguna altra mena?), van orquestrar la cerimònia de l’anorreament de l’home i de la dona…   

               ….i el que cal saber ara  -i sempre- deu ser:  han triomfat els bruixots?, són els adoradors del no-res -els fills de la por i de la culpa- els que han triomfat?, hem de seguir agenollats davant del tòtem?

…cal pensar en els significats, que són diversos, dels punts suspensius… si suggereixen enigma, o duració, o coneixements previs, o enganys, o dubtes…

…de fet, la llum d’avui és com la d’ahir, pura llum de juny, aquesta mena especial de llum que només té un cert parentiu amb la d’alguns dies de novembre…

…vols un llibre? Percanta que me amuraste de la filòsofa Iris M. Zavala…