Sembla que es tracta d’Hipàtia d’Alexandria (Hypatia, Ὑπατία) (370 – març, 415 aprox.),  la filòsofa neoplatònica que destacà en els camps de la matemàtica i de l’astranomia; filla de Teó (Theon), matemàtic i cap del Museu d’Alexandria, a Egipte. L’any 400, Hipàtia era considerada una autoritat en l’ensenyament de la matemàtica i la filosofia, i sembla que arribà a presidir l’escola neoplatònica de Plotí a Alexandria.

                    No és evident que Hipàtia fes investigació original en matemàtiques. Sí se sap que ajudà Teó a escriure les once parts del seu comentari a l’Almagest de Ptolomeu, així com es pensa que l’ajudà a produir una nova versió dels Elements d’Euclides, que seria la base de totes les edicions posteriors. Finalment, es creu que Hipàtia escrigué comentaris sobre l’Arithmètica de Diofant, les Còniques d’Apol·loni, i els treballs astronòmics de Ptolomeu. 

                    Però, per desgràcia, el que ha fet més cèlebre la figura d’Hipàtia, més enllà de l’admiració que aixecà la seva saviesa i docència, és l’episodi de la seva mort, just en el centre dels temps en què l’esplendor de la cultura greco-llatina, en filosofia i ciència, es veu superat per l’onada d’intolerància del cristianisme en expansió. Allà on la diversitat d’idees, coneixements, opinions, creences, i fins i tot religions, havia sabut conviure en un cert espai d’interelació, de simbiosi, i d’interfecundació, enriquidora i tolerant, allà mateix, la pitjor cara de l’irracionalisme sectari cristià va irrompre amb lamentables conseqüències. 

                    La ciutat d’Alexandria va veure Ciril esdevenir bisbe i patriarca de l’església l’any 412. Amb posterioritat serà convertit en sant, doctor de l’església l’any 1882, i pilar de la fe. Però hi van haver èpoques de no tanta glòria per a Ciril quan, per exemple, fou considerat heretge, i qualificat de monstre, nascut i educat per a la destrucció de l’església, per Joan I, patriarca d’Antioquia (tot plegat a propòsit del concili d’Efes, l’any 431). Els fets, però, són que Ciril era el cap de la cristiandat alexandrina, i més que probable instigador del crim, quan va tenir lloc l’assassinat d’Hipàtia, probablement el març del 415.  Aleshores, el Prefecte romà d’Alexandria era Orestes, amb qui Ciril protagonitzava l’aferrissada, i clàssica, lluita pel control del poder entre església i estat. Hipàtia era amiga d’Orestes  -com també n’era del bisbe Sinesi de Cirene-, fet que afegit als prejudicis contra les seves posicions filosòfiques, va fer que Hipàtia es convertís en el punt central de les lluites entre cristians i no-cristians. Sota l’ombra de Ciril, Alexandria ja havia viscut episodis dramàtics (va ser Ciril qui, per exemple, va fer expulsar els jueus de la ciutat), en els quals els cristians van cremar i destruir els temples i centres grecs, van perseguir a tots els acadèmics del Museu, i els van obligar a convertir-se al cristianisme si no volien morir. En aquella ocasió Hipàtia es negà, no va voler convertir-se a la fe cristiana ni renunciar a la filosofia i a la ciència gregues que durant vint anys havia après i ensenyat a la biblioteca del Serapèum (a alumnes ateus, jueus, pagans, cristians… potser als mateixos Orestes i Sinesi). Així, el març del 415, Hipàtia va ser acusada de conspirar contra el patriarca cristià, i va ser assassinada. Un grup de cristians la van trobar en el centre de la ciutat , i com diu l’historiador del segle V, Sòcrates Escolàstic: 

                    “Fue en aquel tiempo cuando se despertó la envidia contra esta mujer. Sucedió que pasaba mucho tiempo con Orestes, lo que provocó calumnias contra ella entre gentes de iglesia, como si fuera la culpable de que Orestes no se entendiera con el obispo. De hecho, un grupo de personas que, acaloradamente, alcanzaron la misma conclusión, dirigidas por un tal Pedro (a quien se había empleado como lector), vigilaron a la mujer mientras regresaba a su casa. La sacaron de su carruaje y la arrastraron hasta la iglesia llamada Cesarión. La desnudaron y luego la mataron con trozos de cerámica (ostraka). Después de descuartizarla, arrancándole miembro tras miembro, llevaron el cuerpo a un lugar llamado Cinaron y lo quemaron.”

                    O com explica el filòsof del segle V, Damasci, mestre de filosofia neoplatònica a Atenes, a la seva Vida d’Isidor: 

                    “Cirilo, el obispo del partido opuesto, pasó junto a la casa de Hipatia y advirtió la presencia de un grupo numeroso a su puerta… Había quienes llegaban, quienes se marchaban y quienes esperaban. Cirilo preguntó cuál era el significado de aquella reunión y por qué se producía tan gran revuelo. Sus criados le explicaron que se daba la bienvenida a la filósofa Hipatia y que aquélla era su casa. Aquella información hirió hasta tal punto el corazón del obispo que preparó un ataque asesino de la manera más detestable. Porque cuando Hipatia salía de su casa como de costumbre, varios hombres bestiales, sin temor a la venganza divina ni al castigo humano, se abalanzaron de repente sobre ella, la asesinaron, e hicieron a su país culpable de la más grande infamia y de derramar sangre inocente…”           (els textos de Sòcrates Escolàstic i de Damasci els recull Maria Dzielska a la seva obra Hipatia de Alejandría).

                    Hipàtia va ser l’última gran filòsofa de l’Antiguitat, la darrera representant del món clàssic, de la llibertat de consciència, de la recerca de la bellesa i de l’harmonia tant del cosmos com de l’interior de l’ésser humà, de la capacitat interrogadora i racional de la ment humana, en definitiva de tot allò que va ser derrotat a començaments del segle V del que anomenem la nostra era. Hipatia va ser assassinada per una multitud de fanàtics cristians, va ser víctima de la intransigència, de l’odi, de la difamació, de l’enveja, i de la por que les tenebres de la fe, i l’obscuritat de les religions i el dogmatisme, tenen de la llum de la raó, de la llibertat, i de la crítica.

http://www.agoralapelicula.com/

                    kalós, kalé, kalón,

                    els malucs de la Venus del mirall,

                    el cabell recollit i el llençol de carbó:

                    bellesa i veritat, vanitat del mirall,

                    vanitat del poema en la veritat,

                    commosa espatlla en el gest de la carn,

                    i el clatell net obrint tots els camins,

                    esquena mur, esquena vall, avall,

                    allà on mà imaginària fa el viatge

                    de prémer, pessigar i acariciar

                    santuari del disset: glorioses natges

                   (De La mirada de Tirèsies  -VIII, La bellesa, la bellesa, la bellesa- , Pagès editors, Lleida, 2003)

           A l’església de San Francesco a Ripa, a Roma, hi pateix i hi gaudeix la Beata Ludovica Albertoni de Bernini

                              èxtasi en la bellesa de la llum

                              de l’instant decisiu, petita mort,

                              clímax aterridor de la beata

                              enduta plecs enllà per la fusió dels líquids,

                              secrecions transcendents, sexe de jaspi,

                              mística possessió que desdibuixa

                              els límits de l’esperit i la matèria,

                              marbre voluptuós, la roba encesa

                              entre els dits de les mans que s’acarnissen

                              agafant-la pel pit i prement-li l’abdomen,

                              goig mineral: Ludovica Albertoni 

            (De La mirada de Tirèsies  -VIII, La bellesa, la bellesa, la bellesa- , Pagès editors, Lleida, 2003)

          Just Once  (Anne Sexton, Love Poems)

          Just once I knew what life was for.

          In Boston, quite suddenly, I understood;

          walked there along the Charles River,

          watched the lights copying themselves,

          all neoned and strobe-hearted, opening

          their mouths as wide as opera singers;

          counted the stars, my little campaigners,

          my scar daisies, and knew that I walked my love

          on the night green side of it and cried

          my heart to the eastbound cars and cried

          my heart to the westbound cars and took

          my truth across a small humped bridge

          and hurried my truth, the charm of it, home

          and hoarded these constants into morning

          only to find them gone.

          Només una vegada

          Només una vegada vaig saber per a què era la vida.

          A Boston, de sobte, ho vaig entendre;

          vaig caminar pel costat del riu Charles,

          vaig mirar les llums, que es copiaven unes a les altres,

          totes de neó, estroboscòpiques, obrint         

          les boques talment cantants d’òpera;

          vaig comptar estrelles, les meves petites defensores,

          les meves cicatrius de margarida, i vaig saber que passejava el meu amor

          per la seva riba verd nit, i vaig fer plorar

          el meu cor cap als cotxes de l’est, i vaig fer plorar

          el meu cor cap als cotxes de l’oest, i vaig portar

          la meva veritat a través d’un petit pont geperut,

          i vaig apressar la meva veritat, el seu encant, cap a casa

          i vaig atresorar aquestes constants fins l’albada,

          tan sols per descobrir que ja no hi eren.

                                                                                                    (l’assaig de traducció és de La mirada de Tirèsies)

(… el volum d’Anne Sexton, Love Poems, ha estat publicat a Linteo Poesía, 2009, en edició bilingüe anglès-castellà, Poemas de amor, amb traducció i introducció de Ben Clark.)

          chemical kisses 

          Llegeixo la notícia del suïcidi final de la poeta.              

          Del suïcidi final, perquè abans n’hi hagué d’altres,

          simulacres, assaigs, proves d’impremta:

          l’apassionat festeig de l’amor amb la mort,

          el vals a la frontera de la llum,

          el joc dels cops a un úter segellat.

          Era un quatre d’octubre. Tornava a mitja tarda.

          Es va treure els anells.

          Es va posar l’abric, el de pell, de la mare.

          Es va tancar al garatge, amb el cotxe engegat,

          i una ampolla de vodka.

          I va posar la ràdio.

          Potser no va anar així, però tant li fa.

          Ni l’eixuta bellesa d’unes mans de pianista la va poder salvar.

                                                                                                              (La mirada de Tirèsies)

          Here is the poem I was going to write

          earlier, but didn’t

          because I heard you stirring.

          I was thinking again

          about that first morning in Zurich.

          How we woke up before sunrise.

          Disoriented for a minute. But going

          out onto the balcony that looked down

          over the river, and the old of this city.

          And simply standing there, speechless.

          Nude. Watching the sky lighten.

          So thrilled and happy. As if

          we’d been put there

          just at that moment.

          (The Poem I Didn’t Write, Raymond Carver, Where Water Comes Together With Other Water, 1985)

          Heus aquí el poema que anava a escriure

          abans, però que he deixat

          perquè he sentit que et llevaves.

          Pensava altre cop

          en aquell primer matí a Zurich.

          Ens vam llevar abans que sortís el sol.

          Desorientats durant un minut. Vam sortir

          al balcó que mirava

          cap al riu i el barri vell de la ciutat.

          Érem allà, simplement, estupefactes.

          Nus. Mirant com el cel s’il·luminava.

          Commoguts i feliços. Talment

          ens haguessin col·locat allà

          en aquell precís moment.

          (l’assaig de traducció és de La mirada de Tirèsies)

                    “…pero al Tintoretto lo traía sin cuidado; cada cual tiene su fuerza ascensional y su lugar natural. Sabía que tenía un don y le habían dicho que era un capital. Si demostraba su capacidad, su empresa llegaría a ser rentable, encontraría fondos para equiparse. Ya estaba movilizado para toda una larga vida, indisponible: había que explotar aquel filón, hasta el agotamiento de la mina y del minero. Hacia la misma época, aquella otra fiera para el trabajo, Miguel Ángel, se hacía el delicado, comenzaba una obra y no la acababa. Tintoretto siempre acababa, con la terrible aplicación de quien acaba lo que está diciendo, pase lo que pase; la propia muerte lo esperó en San Giorgio, le dejó dar su última pincelada a su último cuadro o, al menos, sus últimas indicaciones a sus colaboradores; en toda su vida no se permitió un capricho, un hastío, una preferencia, ni siquiera el descanso de un sueño…” 

                     ”Si Miguel Ángel trabajaba para el Soberano Pontífice, le parecía que se rebajaba; aquel desprecio le brinbaba a veces una perspectiva: aquel hidalgo adoptaba actitudes insolentes sobre el arte. Tintoretto era todo lo contrario, volaba por encima de sí mismo; sin el arte, ¿qué habría sido? Tintorero. Era la fuerza que lo arrancaba de su condición natal y el medio que lo sostenía, era su dignidad. Había que trabajar o caer al fondo del pozo. ¿Perspectiva? ¿Distancia? ¿De dónde las sacaría? No tenía tiempo de interrogarse sobre la pintura, ¡a saber si la vería siquiera! Miguel Ángel pensaba demasiado: era un marqués de Carabás, un intelectual; Tintoretto no sabía lo que hacía: pintaba.”

                    “¡Caprichosos venecianos! ¡Burgueses inconsecuentes! Tintoretto fue su pintor; les mostró lo que veían, lo que sentían: no podían soportarlo; Tiziano se burlaba de ellos: lo adoraban. Tiziano pasaba la mayor parte del tiempo tranquilizando a los príncipes,certificándoles con sus lienzos que todo iba bien en el mejor de los mundos posibles. La discordia era una simple apariencia…          [...]          …Tintoretto nació en una ciudad trastornada; respiró la inquietud veneciana, que lo carcomía, sólo sabía pintarla a ella. Si hubieran estado en su lugar, sus críticos más severos no habrían actuado de otro modo, pero es que precisamente no lo estaban: no podían por menos de sentir aquella inquietud, pero no querían que se les mostrara; condenaban los cuadros que la representaban. La desgracia destinó a Jacopo a convertirse sin saberlo en el testigo de una época que se negaba a conocerse.”  (Els textos són del volum Venecia, Tintoretto, Jean-Paul Sartre, Gadir, 2007)

      At night the salmon move

      out from the river and into town.

      They avoid places with names

      like Foster’s Freeze, A & W, Smiley’s,

      but swim close to the tract

      homes on Wright Avenue where sometimes

      in the early morning hours

      you can hear them trying doorknobs

      or dumping against Cable TV lines.

      We wait up for them.

      We leave our back windows open

      and call out when we hear a splash.

      Mornings are a disappointment.

      (At Night The Salmon Move,  The Collected Poems, The Harvill Press, London 1996.)

       Los salmones se mueven de noche

      salen del río y entran en la ciudad.

      Evitan las plazas con nombres

      como Foster’s Freeze, A & W, Smiley’s,

      pero nadan juntos por la zona

      de las casas de la Wright Avenue donde a veces

      en las primeras horas de la mañana

      los oyes intentarlo con las perillas de las puertas

      o tropezar con el cableado de la Cable TV.

      Les esperamos levantados.

      Dejamos abiertas las ventanas traseras

      y nos avisamos al oír el primer chapoteo.

      Cada mañana es una decepción.

      (LOS SALMONES SE MUEVEN DE NOCHE, Todos nosotros, Bartleby Editores, traducció al castellà de Jaime Priede.)

       De nit, els salmons

       abandonen el riu i entren a la ciutat.

       Eviten llocs amb noms

       com Foster’s Freeze, A & W, Smiley’s,

       però neden junts per la zona de cases

       de Wrigth Avenue on a vegades

       a primera hora del matí

       els pots sentir provant-ho amb els poms de les portes

       o ensopegant amb els cables de la Cable TV.

       Els esperem llevats.

       Deixem obertes les finestres del darrere

       i cridem quan sentim el xipolleig.

       Cada matí és una decepció.

       (l’assaig de traducció és de La mirada de Tirèsies)

      The street és un poema de Stephen Dobyns  (Orange, New Jersey, USA, 1941), del llibre The Balthus Poems, 1982.

Across the street, the carpenter carries a golden
board across one shoulder, much as he bears the burdens
of his life. Dressed in white, his only weakness is
temptation. Now he builds another wall to screen him.

The little girl pursues her bad red ball, hits it once
with her blue racket, hits it once again. She must
teach it the rules balls must follow and it turns her
quite wild to see how it leers at her, then winks.

The oriental couple wants always to dance like this:
swirling across a crowded street, while he grips
her waist and she slides to one knee and music rises
from cobblestones – some days Ravel, some days Bizet.

The departing postulant is singing to herself. She
has seen the world’s salvation asleep in a cradle,
hanging in a tree. The girl’s song makes
the sunlight, makes the breeze that rocks the cradle.

The baker had half a thought. Now he stands like a pillar
awaiting another. He sees white flour falling like snow,
covering people who first try to walk, then crawl,
then become rounded shapes: so many loaves of bread.

The baby carried off by his heartless mother is very old and
for years has starred in silent films. He tries to explain
he was accidentally exchanged for a baby on a bus, but he can
find no words as once more he is borne home to his awful bath.

First the visionary workman conjures a great hall, then
he puts himself on the stage, explaining, explaining:
where the sun goes at night, where flies go in winter, while
attentive crowds of dogs and cats listen in quiet heaps.

Unaware of one another, these nine people circle around
each other on a narrow city street. Each concentrates
so intently on the few steps before him, that not one
can see his neighbor turning in exactly different,

yet exactly similar circles around them: identical lives
begun alone, spent alone, ending alone- as separate
as points of light in a night sky, as separate as stars
and all that immense black space between them.

………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………

Cruza la calle el carpintero con una tabla dorada
sobre el hombro, como carga con su vida.
De blanco atuendo, débil sólo ante la tentación,
está construyendo otro muro que lo proteja.

La niña golpea una y otra vez la díscola pelota roja
con su raqueta azul. Tiene que enseñarle las reglas
a que deben atenerse las pelotas, y se enfurece
al ver que le lanza una mirada lasciva y un guiño.

La pareja oriental desearía danzar así siempre: girando 
por una calle concurrida, con la mano de él tomándola
de la cintura mientras ella se deja caer y la música 
(Ravel, Bizet…) se eleva desde los adoquines.

La novicia se aleja canturreando. Ha visto
a la salvación del mundo dormida en su cuna,
que cuelga de un árbol. El canto de la muchacha
crea la luz del sol, crea la brisa que mece la cuna.

Al panadero se le ha ocurrido a medias una idea y se yergue 
como un pilar a la espera de otra. Ve harina cayendo como nieve
y cubriendo a la gente, que intenta andar, luego gatear y al final 
se transforma en redondas rebanadas de pan blanco.

En brazos de su cruel madre va el viejo bebé,  durante años
protagonista de películas mudas. Quiere explicar que en el autobús
lo recogieron confundiéndolo con otro, pero no encuentra palabras,
y otra vez tendrá que soportar que en casa le den un baño horrible.

El trabajador visionario se imagina un gran salón y se sube
al estrado a perorar: adónde va el sol de noche, adónde
las moscas en invierno… mientras una atenta multitud 
de perros y gatos se agolpa en silencio para escucharlo.

Nueve personas ajenas entre sí que miran
sólo lo que tienen delante, y no ven
que en esta callejuela sus prójimos dan
vueltas en círculos exactamente diferentes,

exactamente iguales: idénticas vidas iniciadas a solas,
transcurridas a solas, concluidas a solas,
aisladas como puntos en el firmamento,
como estrellas en el inmenso espacio negro.

(Traducció de Leandro Wolfson / http://www.saltana.org/1/docar/0235.html)

                    “Però no puc, en nom de qui ara sóc i de qui vaig ser en la infantesa, deixar de dir que les preguntes en els versos són un recurs que provoca irritació, encara que només sigui perquè cada un dels “¿per què?” exigeix i presagia un “perquè”, i això debilita el valor de tot el procés, converteix tot el poema en un interval, encadenant la nostra atenció a l’objectiu final, un objectiu extern, que no ha d’existir en el poema. La contínua pregunta converteix el poema en un enigma i en un problema per resoldre, i si cada poema ja és, en si, un enigma i un problema, no és l’enigma per al qual ja existeix una clau, ni el problema per al qual ja hi ha una resposta.”  (M. Tsvietàieva, Mi Pushkin,  Acantilado, Barcelona, 2009, pàg. 55  -la versió catalana és nostra-).

[ Vaixell a Poros,  El lament d'Europa  -pàg.30-, Lleonard Muntaner, Editor:

La poesia és una casa oberta, /  com un palau micènic sense portes ni sostre, / només mitja dotzena de columnes / que deixen passar l'aire, la llum, i els esperits / que hi entren, i que en surten,/ deixant-hi llurs memòries, / i aportacions estranyes, / i encanteris.

Golf sarònic,  El lament d'Europa  -pàg. 40-:

Diu l'oracle que a Grècia / hi ha més de tres mil illes. / Les illes són enigmes, / esteles llegendàries entre ones, / totes cosides unes amb les altres. / Les cus el mar?, / la terra submergida?, / són ànimes que solquen l'horitzó?, / arrels inabastables? / Oh mar, atapeït d'enigmes, de poemes. ]