HANNAH JONES, de 13 anys…

          Ja hi tornem a ser. Un altre cas delicat al voltant del fenomen d’un ciutadà que planteja, des de la seva radical individualitat, i en un escenari també qualificable de radical, de vida o mort, alguna mesura que no cau bé a les institucions, a les jerarquies, a les autoritats, i als doctors de les diverses parròquies (la mèdica, la jurídica, la política, la intel·lectual, i, com no podia ser d’una altra forma, la religiosa). No direm que sigui un cas senzill, ni que aquestes realitats no tinguin profundes i gruixudes implicacions a nivell ètic, social, i polític. Però no perdem el món de vista, ni posem el carro davant dels bous… i siguem una mica lúcids, i racionals, i tolerants, i empiristes -si voleu-, i crítics, i respectuosos, i tot això, sobretot, siguem-ho amb la Hannah, amb la malalta, i amb la seva voluntat. Hannah Jones, una nena (o una noia?, perquè aquests mots a vegades s’empren i a vegades no… oi?), de tretze anys, i afectada d’una rara forma de leucèmia des dels cinc anys, s’ha negat a sotmetre’s a una arriscadíssima operació de transplantament de cor, operació a la que potser no hauria sobreviscut, i els beneficis de la qual no eren evidents. No entrarem en la gravetat de la situació mèdica de la Hannah en els darrers vuit anys de la seva vida (i recordem que en té tretze), no repassarem les calamitats del seu historial mèdic, el camí del dolor que ha dibuixat fins ara la seva vida breu: és una panorama esfereïdor, absolutament desesperant. El fet és que, ja que sembla que la mare és infermera especialitzada en cures intensives (és a dir, sap alguna cosa sobre el tema, no només a nivell familiar, emocional, sinó també professional), la Hannah ha manifestat el desig de deixar que les coses segueixin el seu curs natural i s’ha oposat al transplantament. Vol deixar enrere una existència d’hospitalització i tornar a casa, a la seva cambra, amb les seves coses. La premsa, i la televisió, òbviament, se n’ha fet ressò. 

                                                        

          Altre cop, doncs, no només els ciutadans que tenen el dret (i segurament el deure polític) de debatre aquestes qüestions de manera crítica i democràtica, sinó tots els qui, segle rere segle, es reclamen posseïdors, senyors, amos en definitiva, del concepte de naturalesa humana  (i dels individus concrets, de carn i sang, que poblem el planeta), sortiran a l’àgora a provar de repartir-se el domini sobre la Hannah. Els metges (és a dir, en aquest cas, el poder mèdic, el poder del saber científic) estan indignats amb la situació. Un metge ja s’ha considerat amb dret de portar el cas als tribunals amb la intenció que l’adolescent fos “obligada” a acceptar el tractament que ell considerava que s’havia de dur a terme. Talment es tractés no d’una nena (o noia, o adolescent, o ciutadana…) sinó d’un gosset, d’un animal domèstic, a qui el propietari no li demana pas mai parer sobre si el sabó contra les puces li agrada o no. Els juristes també han pres ja protagonisme donant a la Hannah, per ara, la raó. Els homes de fe, els religiosos de totes les religions -amb totes les variants ortodoxes i heterodoxes- de l’entorn, ja s’han esverat i han reobert la caixa dels trons de les eutanàsies passives i actives, l’onada de materialisme nihilista, etc. ¡Com havien d’estar les jerarquies religioses lluny d’un episodi com aquest! Els moralistes, els especialistes en ètica (aquesta és una de les etiquetes amb què darrerement funcionem, sobretot a partir dels relativament nous conceptes de “bioètica”) ja s’han manifestat:  “¿té competència una nena de 13 anys per a decidir?”.  No cal insistir (car determinada premsa i televisió ja en va plena), que aquests “moralistes” (filòsofs, bioètics (?), sociòlegs, antropòlegs…) han esbiaixat ja algunes línies d’orientació en aquest tema cap al fet que la Hannah “està escollint la mort”, i el que això pot significar.

          Som a l’any 2008. Som a l’Europa de la crisi econòmica més greu des del 1929 (on s’amaguen les jerarquies del saber jurídic, científic, ètic… a l’hora de denunciar la immoralitat, la baixesa, la tirania de la voracitat del capitalisme més fastigós?).  Som éssers humans (concrets, reals, tu, ell, ella, l’altre, nosaltres… homes i dones amb cara i ulls, amb identitat, amb una més o menys palesa individuació) que potser hauríem, essencialment, de reclamar i d’exigir que se’ns respecti, que se’ns respecti en la nostra llibertat, en la nostra autonomia racional, i en la nostra igualtat.  Com deia  J.S. Mill, a Sobre la llibertat  (1859): 

          “Però no té cap mena de justificació que una persona, o una colla d’elles, diguin a una altra criatura humana dotada d’ús de raó que no pot fer amb la seva vida en benefici propi allò que li plagui de fer-ne. Ella mateixa és la persona més interessada en el seu propi benestar i l’interès que qualsevol altre…” .   Potser molesta el coratge de la Hannah?, la seva, diguem-ne, “enteresa moral”?, el fet que vagi més enllà dels principis teòrics dels llibres polsosos d’alguns moralistes?;  potser molesta que, amb el seu gest, posi en qüestió no només la saviesa científica, la validesa d’alguns terribles protocols mèdics, sinó, en definitiva, l’acarnissament de què sovint són víctimes els malalts en mans de les autoritats (?) de la salut?

          Evidentment que no es pot obviar l’edat, el número (fred i sense cap personalitat), de 13 anys, en el cas de la Hannah. Ni això es pot deixar de banda, ni res de res. Ni el que ella diu, ni el que ella vol, ni el que ella ha patit, ni el que ella està patint, ni el significat del que ha estat fins avui el seu pas per l’existència… res, no es pot deixar de banda res, tampoc el que hagi parlat, dialogat, amb els seus pares, amb la família que té al costat. I el que menys s’hauria d’oblidar, és a ella, a la Hannah, a aquesta mossa, a aquesta xicota (està bé mossa?, xicota?, jo ho trobo bonic, i correcte), aquesta mossa anglesa que potser vol decidir, des de la seva ferotgement complicada saviesa, què vol de la vida, què vol fer amb la seva vida.    Tornem a J.S. Mill: 

          “…per tal que això sigui justificat hom ha de preveure que la conducta que es desitja evitar ha de causar mal a algú altre. L’única demarcació de la conducta de qualsevol persona per la qual aquesta és responsable davant la societat és la que afecta els altres. En la part que només l’afecta personalment, la seva independència és, per descomptat, absoluta. Sobre si mateix, sobre el seu cos i sobre el seu esperit, l’individu és sobirà.”  

          Un petó, i una abraçada, per a la Hannah… de tretze anys… i unes flors, per a la seva habitació.

 

 

 

 

 

 

(…)

Bye! Bye, BUSH! (Amb un fragment de Mahler-Nietzsche…)

          Ara que, finalment, tenim el plaer d’acomiadar-nos del mediocre G.W. Bush (felicitem-nos-en!, i celebrem-ho!)… ara que s’alcen les banderes del “president de l’emoció” (?), el nou mestre de l’oratòria del segle XXI, Barack Obama… ara que la despietada, ferotge, escandalosa, i terrible voracitat de l’economia capitalista, i d’alguns dels seus lladres, ha provocat una crisi d’unes dimensions encara difícils de mesurar -i que ha estat generada, com a protagonista destacat, pel país dels senyors Bush, i Obama-…  ara que sembla que, de tot plegat, potser no en tornarem a aprendre massa cosa…  ara, com sempre, la bellesa de la música potser pugui ajudar-nos a trobar una mica de serenitat…

          Som a la tercera simfonia de G. Mahler, quart moviment, i el text és d’un poema, de F. Nietzsche, “O Mensch! Gib acht”, que diu més o menys així:

          Oh, home! Afina el sentit!

          Què diu la profunda mitjanit?

          “Jo dormia, jo dormia-

          d’un somni profund m’he despertat:-

          profund és el món, 

          i més profund del que mai el dia no ha pensat.

          Profund és el seu dolor.

          El plaer és encara més profund que el sofriment:  

          el dolor diu: passa!

          Però tot plaer vol eternitat –

          – vol profunda, profunda eternitat!”