HARUKI MURAKAMI, El meu amor Sputnik…
…recordo que a qui primer vaig llegir va ser a l’altre Murakami, el de Azul casi transparente, Ryu Murakami (1952, Sasebo, Nagasaki, Japó), perquè me’l va recomanar, i me’n va deixar un exemplar, l’A.G. Tothom sap, suposo, que no tenen absolutament res a veure l’un amb l’altre.
Haruki Murakami, 村上 春樹 (1949, Kyoto, Japó), és l’autor de Tòquio blues (1987, ノルウェイの森, Noruwei no mori), L’amant perillosa. Al sud de la frontera, a l’oest del sol (1992, 国境の南、太陽の西, Kokkyō no minami, taiyō no nishi), El meu amor Sputnik (1999, スプートニクの恋人, Supūtoniku no koibito), Kafka a la platja (2002, 海辺のカフカ, Umibe no Kafuka), i d’altres novel·les i relats. També ha traduït al japonès textos de John Irving, Francis Scott Fitzgerald, Raymond Carver, Paul Theroux…
Els següents fragments són de la traducció d‘El meu amor Sputnik (Editorial Empúries):
“…Algú va dir una vegada que si una cosa queda explicada amb un sol llibre, no val la pena que l’expliquin.”
“Sense fer cap escàndol, doncs, vaig deixar de preocupar-me de la diferència entre saber i no saber. Això es va convertir en el meu punt de partida. Una posició terrible per començar, potser, però les persones necessitem un trampolí improvisat, ¿oi? La qual cosa explica que vaig començar a considerar els dualismes com fons i forma, objecte i subjecte, causa i efecte, els nusos de la mà i la resta de mi, no com a parelles blanc/negre, sinó com a elements inextricables l’un de l’altre. Tot havia caigut pel terra de la cuina: sal, pebre, farina, midó. Tot barrejat en una pasta.”
“És clar que el que estic escrivint ara no és una novel·la. No sé ni com qualificar-ho. Només com a escriptura. Penso en veu alta, així que no cal embolicar-ho ben embolicat. No tinc obligacions morals. Només -mmm- penso. He estat molt de temps sense pensar de debò, i segurament continuaré sense fer-ho en un futur previsible. Pero ara mateix, en aquest moment, penso. I ho faré fins al matí. Pensar.”
La mirada de Tirèsies 
Quina coincidència més agradable! Portava uns dies rumiant si publicar-ho al meu blog o no, però veig que t’has anticipat.
He de confessar que, després d’haver llegit Kafka a la platja i Crònica de l’ocell que dóna corda al món -ambdós en castellà, però-, he quedat completament encisat per la prosa original de Murakami… com es nota que “és japonès” a l’hora de tractar temes místics, espirituals i naturals.
Gran, grandíssim autor.
Un dels meus autors preferits, del qual em vaig quedar prendat després de llegir “Crónica…”.
Malgrat tot, després d’haver llegit Tokio Blues en les traduccions al castellà i al català, prefereixo la versió de la Lourdes Porta al castellà (sempre des del meu escàs coneixement del japonès…).
Ara que m’he acabat “After Dark” del propi Murakami, que m’he llegit per segona vegada fa relativament poc “Azul…” de l’altre Murakami, que ja he rodat i que tinc ben recent “El lament d’Europa”, queda pendent més que mai un cafè per comentar.
Pau Balagué
M’hauré de dedicar a fer minicròniques d’un minutet. Francesc, un regal de nadal
Meravellós, l’univers narratiu d’en Murakami. Precíssament fa uns dies he escrit un article sobre el llibre “Al sud de la frontera, a l’oest del Sol”, en la meva opinió el millor d’en Murakami.
Us en passo el link per si us interessa fer-li un cop d’ull:
http://almeuentendre.wordpress.com/2010/11/02/haruki-murakami-o-el-plaer-de-llegir/