La mirada de Tirèsies

DÉU A LA PLATJA (Haruki Murakami, III)

Posted in ...Lectures, Llibertats, Philo-sophia... by lamiradadetiresies on gener 26, 2009

          …a Kafka a la platja (i ja veieu que vaig amunt i avall amb Haruki Murakami), en el capítol 30 hi llegim:  

          “-Escolta, Hoshino. Deú només existeix dins la consciència de les persones. Per bé o per mal, al Japó Déu sempre ha estat un concepte molt flexible. La prova és el que va passar després de la guerra. Abans de la guerra l’emperador era Déu, però amb la derrota el general MacArthur li va manar que renunciés a la divinitat i ell no va tenir cap inconvenient a fer aquella declaració dient que era una persona normal, i a partir del 1946 va deixar de ser Deú…  […]     És clar, home. Tots els objectes estan en transició. La terra, el temps, els conceptes, l’amor, la vida, les creences, la justícia, el mal… tot és fluid i transitori. No hi ha res que es quedi sempre al mateix lloc o que tingui sempre la mateixa forma. L’espai és com un immens servei de paqueteria.”

forges2

Anuncis

IL DIVO, o la perpetuació del mal

Posted in Ciutat, Llibertats, Perfils by lamiradadetiresies on gener 18, 2009

        

          …és la pel·lícula dirigida per Paolo Sorrentino (Gran Premi del Jurat del Festival de Cannes), amb un extraordinari Toni Servillo en la pell de l’incombustible, i set vegades president del consell de ministres italià (i catorze vegades ministre), i senador vitalici des de 1991, Giulio Andreotti. La pel·lícula, de gairebé dues hores de durada, és una immersió en els darrers temps de la vida política italiana a cavall de la figura de qui ha estat anomenat Il divo, Eternitat, el Geperut…  Des d’una estètica, en alguns moments, hiperrealista, d’altres absolutament esperpèntica, la història avança pel fang de les obscures i llefiscoses convergències entre la Democràcia Cristiana italiana, la Màfia, i el Vaticà; la història va teixint el tapís horrible de la “necessitat” política del mal per a fer veure que se salva el bé. Tots els noms a què tant acostumats ens té la permanentment inestable política italiana hi apareixen: Aldo Moro (assassinat per les Brigades Roges), Antonio Segni, Arnaldo Forlani (primer ministre), Oscar Luigi Scalfaro, Francesco Cossiga, Ciriaco de Mita, Roberto Calvi (el banquer de Déu) i Licio Gelli (tots dos a l’òrbita de la lògia P2), Giuliano Amato,  Mino Pecorelli (periodista assassinat per la màfia), Carlo Alberto Dalla Chiesa (general assassinat per la màfia), Giovanni Falcone (jutge assassinat per la màfia), Toto Rina…   Una mascarada terrible per on desfila tota la pitjor lògica de l’exercici del poder exercit sense control, sota la protecció de la voluntat de Déu, i amanida per tantes dosis de violència com siguin necessàries.

          La pel·lícula t’agafa i no et deixa, et fa riure malgrat tot -per què no dir-ho?- en moltes ocasions (la gestió de la faceta humorística de tot plegat és esplèndida), se t’imposa en més d’una ocasió pel to gairebé pop d’alguns moments (les festes semi-psicodèliques dels homes de l’entorn d’Andreotti, la corriente), per les excel·lents fuetades musicals, pels comentaris irònics, sarcàstics, cínics, del protagonista, per les llums, les foscors, i les tèrboles ombres dels passadissos del poder, dels edificis del poder, dels gests, les converses, els sopars, i els crims del poder…  Escoltem a la pel·lícula que De Gasperi, fundador de la democràcia cristiana italiana, a missa, parlava amb Déu, mentre Andreotti parlava amb els capellans, perquè els capellans votaven i Déu no. Aquesta setmana Andreotti ha fet 90 anys, que ha pogut celebrar a casa, recordant que va ser absolt en tots els processos oberts contra ell (col·laboració amb la màfia, corrupció, homicidi d’un periodista…). Potser ha passat alguna estona contemplant la pel·lícula de Sorrentino, el treball de Toni Servillo és excel·lent (el mateix Giulio ho deu pensar així).

PUJA A L’AUTOBÚS…

Posted in ...Lectures, Llibertats by lamiradadetiresies on gener 16, 2009

            

 “Qui no es pot manar a si mateix, ha d’obeir” (Així parlà Zaratustra)

 

busateu-bcn-atras1

20070702222627-corria-abril-de-1996___

          …un parell o tres de lectures recomanables? L’essència del cristianisme, de Ludwig Feuerbach; L’ànima de l’ateisme, d’André Comte-Sponville;  i el Tractat d’ateologia, d’en Michel Onfray.

THOMAS PYNCHON, V.

Posted in ...Lectures, Kalós, kalé, kalón..., Llibertats by lamiradadetiresies on gener 8, 2009

 pynchon-51

               (Four images from “Pictures of What Happens on Each Page of Thomas Pynchon’s Novel Gravity’s Rainbow”, by Zak Smith, 755 drawings in various media, each 5  1/2  by  4  1/2 inches, 2004, Collection of the artist; courtesy Fredericks Freiser Gallery, New York)

 

          …les vacances d’aquests darrers dies, vull dir els dies de l’acabament d’un any i l’inici d’un altre (perquè això sí, s’ha de reconèixer, que el temps ho té:  mai no deixa d’arribar, de passar, de fluir, mai no s’atura el panta rei del savi Heràclit), les vacances les inverteixo, entre d’altres coses, en la lectura de V., del conegut-desconegut Thomas Pynchon (Nova York, 1937).   A aquest monstre de la literatura postmoderna nordamericana m’hi acosten diversos camins, però un d’evident és el d’Enrique Vila-Matas, un dels apòstols de la invisibilitat, de la desaparició, de l’anonimat (…una experiència-literària? La lectura de Doctor Pasavento, seguida de la Y Pasavento ya no estaba!). Sembla que Pynchon va ser alumne de Vladimir Nabokov a la Universitat de Cornell però, potser com no podia ser de cap altra forma, Nabokov no recordà mai haver-lo tingut com a alumne.

          Thomas Pynchon vol dir  V. (1963), La subasta del lote 49 (1966), El arco iris de gravedad (1973), Lento aprendizaje (1984), Vineland (1990),  Mason y Dixon (1997),  Against the Day (2006)…

          Pel que fa a V., dir que és una novel·la (¿és una novel·la?) estranya, prenyada des de les primeres pàgines fins a les últimes d’un to misteriós, un to que sembla voler esmunyir-se del lector, que sembla voler anar a la seva, obligant a qui llegeix a perseverar en l’aventura literària de l’autor; una novel·la plena de grandíssims moments, divertits, hilarants, emotius; un text farcit de profundes reflexions d’àmbit filosòfic, polític, que sovint passen davant dels ulls del lector més com a “retrats” de situacions, com a “imatges” del que se’n dóna notícia, que no pas amb la voluntat explícita d’explicar res; un text on la utilització dels eixos espai/temps demanen del lector especial atenció, i esforç; un text global, històricament i geogràficament global, panamericà, paneuropeu;  un text on “V.” marca el territori de la construcció magnífica de la fantasia literària (de la voluntat de l’autor), però on és molt difícil saber qui és V. (si és que és algú…); un cert sobre la fragmentació de la identitat del subjecte, sobre la fragmentació del personatge, sobre la fragmentació de la post-història; una gran arquitectura literària on cal deixar-se portar pels ritmes, plurals, múltiples, de les històries que acull… 

pynchon-8