IL DIVO, o la perpetuació del mal

        

          …és la pel·lícula dirigida per Paolo Sorrentino (Gran Premi del Jurat del Festival de Cannes), amb un extraordinari Toni Servillo en la pell de l’incombustible, i set vegades president del consell de ministres italià (i catorze vegades ministre), i senador vitalici des de 1991, Giulio Andreotti. La pel·lícula, de gairebé dues hores de durada, és una immersió en els darrers temps de la vida política italiana a cavall de la figura de qui ha estat anomenat Il divo, Eternitat, el Geperut…  Des d’una estètica, en alguns moments, hiperrealista, d’altres absolutament esperpèntica, la història avança pel fang de les obscures i llefiscoses convergències entre la Democràcia Cristiana italiana, la Màfia, i el Vaticà; la història va teixint el tapís horrible de la “necessitat” política del mal per a fer veure que se salva el bé. Tots els noms a què tant acostumats ens té la permanentment inestable política italiana hi apareixen: Aldo Moro (assassinat per les Brigades Roges), Antonio Segni, Arnaldo Forlani (primer ministre), Oscar Luigi Scalfaro, Francesco Cossiga, Ciriaco de Mita, Roberto Calvi (el banquer de Déu) i Licio Gelli (tots dos a l’òrbita de la lògia P2), Giuliano Amato,  Mino Pecorelli (periodista assassinat per la màfia), Carlo Alberto Dalla Chiesa (general assassinat per la màfia), Giovanni Falcone (jutge assassinat per la màfia), Toto Rina…   Una mascarada terrible per on desfila tota la pitjor lògica de l’exercici del poder exercit sense control, sota la protecció de la voluntat de Déu, i amanida per tantes dosis de violència com siguin necessàries.

          La pel·lícula t’agafa i no et deixa, et fa riure malgrat tot -per què no dir-ho?- en moltes ocasions (la gestió de la faceta humorística de tot plegat és esplèndida), se t’imposa en més d’una ocasió pel to gairebé pop d’alguns moments (les festes semi-psicodèliques dels homes de l’entorn d’Andreotti, la corriente), per les excel·lents fuetades musicals, pels comentaris irònics, sarcàstics, cínics, del protagonista, per les llums, les foscors, i les tèrboles ombres dels passadissos del poder, dels edificis del poder, dels gests, les converses, els sopars, i els crims del poder…  Escoltem a la pel·lícula que De Gasperi, fundador de la democràcia cristiana italiana, a missa, parlava amb Déu, mentre Andreotti parlava amb els capellans, perquè els capellans votaven i Déu no. Aquesta setmana Andreotti ha fet 90 anys, que ha pogut celebrar a casa, recordant que va ser absolt en tots els processos oberts contra ell (col·laboració amb la màfia, corrupció, homicidi d’un periodista…). Potser ha passat alguna estona contemplant la pel·lícula de Sorrentino, el treball de Toni Servillo és excel·lent (el mateix Giulio ho deu pensar així).