A. MUNNÉ-JORDÀ a Venècia…
…El mirall venecià, el nou volum d’A. Munné-Jordà (amb pròleg de Víctor Martínez-Gil, i publicat a Pagès editors, Lleida 2008) em crida l’atenció. En primer lloc perquè me’l recomana la Pilar Daniel; en segon lloc perquè, tant la Carme com jo mateix recordem molt, i d’una manera intensa, la lectura de Veus de boira des del pont, del mateix autor (Finalista del premi sant Jordi 1999, Proa)… i en tercer lloc, perquè el quart cant dels Cants d’Esblada (Premi Maria Mercè Marçal, 2002, i curiosament també publicats per Pagès editors), del tot immers en l’aire, en l’ombra, i en la llum de Venècia, i en la figura extraordinària de Tintoretto, sé que deu, a Veus de boira des del pont, algun efecte desvetllador, alguna capacitat estranyament seductora, suggerent…
És del tot fascinant endinsar-se, de la mà de la lectura d’El mirall venecià ( i ara em refereixo al breu conte que porta aquest títol – pàgines 33-43 -, que dóna nom a tot el volum), en un món tancat de miralls venecians que s’obren a un univers d’infinites possibilitats; en una escriptura científica, objectiva, detallada, que es transmuta en una literatura poètica, metafòrica, sobrenatural; en un informe de sociologia de la cultura que acaba connectat amb les essències màgiques dels fenòmens que haurien seduït els herois del Renaixement italià, Valla, Ficino, Pico, Pomponazzi, Bruno, i els esperits del Barroc i del Rococó que passejaven sota els frescos de Giambattista Tiepolo. Un conte, una narració, un relat… literatura, pura literatura al cap i a la fi, on la paraula -el discurs- de l’autor guia i enganya el lector, li obre portes i li tanca finestres, l’informa i li subministra dades empíriques al mateix temps que el sedueix amb els trucs més obscurs i enigmàtics de la clàssica fetilleria literària… Com dia Juan Rulfo, “tot escriptor que crea és un mentider; la literatura és mentida, però d’aquesta mentida en surt una recreació de la realitat...”.
Tesi provisional núm. 4
4. Els éssers humans (entre els quals cal incloure, òbviament, entre d’altres, els lectors d’aquesta tesi, i també el seu autor) habitem en l’anomenat Planeta-Terra (12.756 km de diàmetre equatorial, i 23 h 56 min 04 s de període de rotació sideral), una entitat material i finita (per tant, una entitat probablement incapaç d’acollir -a llarg termini- cap sèrie infinita de cap mena de coses). És possible (és una possibilitat, però no sembla pas una necessitat) que aquest Planeta-Terra ocupi un punt determinat d’un univers infinit (?), però ell, el Planeta-Terra, és finit, limitat, i esfèric. (Al voltant del Planeta-Terra hi orbita un satèl·lit, l’anomenada Lluna, font d’inspiració permanent, des dels temps més remots, per a la creació artístíca, i estímul garantit per al gaudi de la bellesa estètica -que, sovint, l’enteniment dels éssers humans, vol considerar quelcom de naturalesa subjectiva-.)
PATRICK MODIANO i la jove Dora Bruder…
…aquest darrer 2008 hem tingut l’oportunitat de llegir, de Patrick Modiano, en traducció catalana i castellana, Dans le café de la jeunesse perdue (Gallimard, París, 2007). Veníem de la lectura de Un pedigree (Gallimard, 2005; Anagrama, 2007). El gener de 2009 l’ha obert Seix Barral publicant Dora Bruner (Gallimard, 1997). Quan encara està calent el temps del debat sobre l’encert, o no, de l’elecció per part de l’Acadèmia Sueca del darrer premi Nobel, el també autor en llengua francesa Jean-Marie Gustave Le Clézio (una petita meravella L’Africain -hi ha traduccions catalana i castellana-), sembla talment s’organitzés, de la mà del sempre complex món editorial, una certa recuperació apressada de Modiano.
Modiano, qualificat per Miquel Dalmau, de tità de la literatura gal·la, sembla passar a formar part de la llista de reserves il·lustres, de primeríssima divisió, candidats als grans premis, de la que sempre es pot fer ús quan ningú no té una idea d’última hora i, diguem-ne, “més brillant”. És difícil que Modiano pugui rebre gaire grans premis més: va ser Premi Goncourt, 1978, per Rue des boutiques obscures, i Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, 1972, per Les Boulevards de ceinture.
Dora Bruder és una novel·la moral, un exercici -com sempre en Modiano- d’estalvi, de concreció, al servei d’un episodi tràgic al voltant de la miserable realitat -mai confessada, ni confessable- de l’obscura realitat del col·laboracionsime francès durant l’ocupació nazi. Adolfo García Ortega, l’autor del pròleg, diu: “Las guerras, las grandes migraciones de desplazados, la ascensión de los fanatismos, las matanzas generalizadas allí donde un colectivo es perseguido por ser sólo eso, colectivo, hacen que novelas como las de Modiano, donde las víctimas se lamentan de ser arrolladas por la historia, no pasen de moda, al revés, pervivan como faros morales.” Llegint-la, les peripècies de la nena Dora Bruder, filtrades a través de la consciència de l’escriptor-narrador-autor del llibre, m’han fet recordar el terrible text del filòsof Vladimir Jankélévitch, Lo imprescriptible, en què el pensador defensava el fet que l’antisemitisme del nazisme era, senzillament, la més greu ofensa a l’home, a l’home en general.
Així, doncs, obrim l’exemplar de Paris-Soir, del 31 de desembre de 1941, i llegim, i comencem a cercar a la Dora, a la nena francesa que, poc a poc, arrossegada pel pes d’una dinàmica històrica aberrant, s’anirà acostant als camps d’extermini… comencem a cercar-la a ella (cercar-la, seguir-la, que no salvar-la, car això ja és del tot impossible), i comencem a cercar-nos, cadascú a si mateix, enmig d’aquell ball horrible: “PARIS. On recherche une jeune-fille, Dora Bruder, 15 ans, 1 m. 55, visage ovale, yeux gris marron, manteau sport gris, pull-over bordeaux, jupe et chapeau bleu marine, chaussures sport marron. Adresser toutes indications à M. et Mme. Bruder, 41 boulevard Ornano, Paris.”
GIORDANO BRUNO, o com assassinar un filòsof…
Giordano Bruno, filòsof, morí a la foguera víctima de la Inquisició, el 17 de febrer de l’any 1600, al Campo dei Fiori, a Roma. Heus aquí, primer, un fragment de la seva obra El candeler (Candelaio, 1582), i després el text on el filòsof venia a justificar el perquè de la seva cèlebre posició en el debat sobre els límits físics de l’univers, és a dir, la seva defensa de la infinitud del cosmos, col·laborant així a fer possible el pas d’un món tancat a un univers infinit (són les tesis de l’obra De Infinito, Universo e Mondi, 1584).
“Contempla en la vela que duu aquest candeler, a qui dono a llum, allò que clarificarà certes ombres d’idees… No fa falta que t‘instrueixi en la meva creença. El temps tot ho dóna i tot ho lleva; tot canvia però res pereix. Un solament és immutable, etern i dura per a sempre, un i el mateix amb si mateix. Amb aquesta filosofia el meu esperit creix, la meva ment s‘expandeix. Per això, no importa quan fosca sigui la nit, espero l’alba, i aquells que viuen en el dia esperen la nit. Per tant, frueix, i mantén-te íntegre, si pots, i retorna amor per amor. “ (El candeler)
“Io tengo un infinito universo, cioè effetto della infinita, divina potentia, perchè io stimavo cosa indegna della divina bontà e potentia, che, possendo produr oltra questo mondo un altro et altri infiniti, producesse un mondo finito”.
Deixem, finalment, parlar -per dir-ho d’alguna manera- al filòsof a qui l’església catòlica romana va cremar públicament a Campo dei Fiori (l’església que acaba de ser altre cop protagonista en un nou escàndol moral d’intolerància i fonamentalisme, a propòsit de la història de la ja difunta Eluana Englaro):
DARWIN, TENNIEL, i l’art de la caricatura
Aquest darrer dijous, 12 de febrer, s’han celebrat els 200 anys del naixement de Charles Darwin (1809-1882). El proper 24 de novembre se celebraran els 150 anys de la publicació de L’origen de les espècies (traducció catalana de Santiago Albertí i Constança Albertí, i edició a cura de Joan Senent-Josa i Montserrat Vallmitjana, a Edicions 62). De l’obra de Darwin se’n va fer una primera edició de 1250 exemplars, que s’exhaurí en les primeres vint-i-quatre hores; la segona edició, de 3000 exemplars, s’esgotà també en pocs dies.
[Odón de Buén, que l’any 1889 ocupà la primera càtedra d’història natural de Barcelona, fou un dels grans difusors del darwinisme, i publicà nombrosos textos d’ensenyament universitari en què es feia ressò de la teoria de l’evolució. Les jerarquies esclasiàstiques de Barcelona i la Sagrada Congregació de l’Índex van condemanr aquestes obres -1895- demanant la seva destrucció i la retractatació de l’autor. Els fets van provocar un ampli moviment de solidaritat amb Odón de Buén, amb manifestacions estudiantils que van ser reprimides amb violència. Els esdeveniments acabaren provocant una crisi de govern a Madrid i la movilització de l’exèrcit.]
John Tenniel (28.II.1820 – 25.II.1914), un dels més grans dibuixants del XIX anglès, afí al Partit Conservador (que defensà el seu nomenament com a Sir John Tenniel), i reconegut caricaturista de la revista Punch, va trobar en la persona de Charles Darwin motiu d’inspiració. Si bé l’obra més reconeguda de Tenniel són, sense dubte, les seves il·lustracions per als textos de Lewis Carroll, Alice’s Adventures In Wonderland And Through The Looking-Glass, res en la seva producció deixa indeferent l’espectador.
Ludwig van BEETHOVEN, Haruki MURAKAMI, i el Trio del Milió de Dòlars
“-Que li molesta la música? -¿La música? -va fer en Hoshino- I ara. És molt bonica. ¿Qui toca? -El trio Rubinstein, Heifetz, Feuermann. Els deien el Trio del Milió de Dòlars. Són uns grans artistes. És una gravació del 1941, però no ha perdut gens d’esclat. -És veritat. El que és bo no es fa mai vell. -Hi ha qui prefereix un trio “Arxiduc” més estructurat, més clàssic i més directe, com ara la versió que en fa el Trio Oistrach. -A mi ja m’agrada aquesta -va dir en Hoshino-. És com més agradable. -És molt amable -va dir el propietari de la cafeteria, donant-li les gràcies en nom del Trio del Milió de Dòlars. […]
-És el trio “Arxiduc”, de Beethoven. -¿El trio “Arxibuc”? -No, Arxiduc. Beethoven el va dedicar a l’arxiduc Rodolf d’Àustria. No és el títol oficial, però es coneix com el trio “Arxiduc”. L’arxiduc Rodolf era fill de l’emperador Leopold II, i tenia molt talent per a la música. Als setze anys es va convertir en deixeble de Beethoven, a qui admirava i amb qui va estudiar teoria musical i piano. No va triomfar ni com a compositor ni com a pianista, però va saber quedar-se en un segon pla i ajudar Beethoven en les qüestions més materials. Si no hagués estat per ell, Beethoven potser les hauria passades magres…” (Kafka a la platja, Haruki Murakami).
Ludwig van Beethoven (1770-1827) Piano trio in B flat, op. 97 ‘Archduke’ 1st movement part one Artur Rubinstein, Jascha Heifetz, Emanuel Feuermann
Ludwig van Beethoven (1770-1827) Piano trio in B flat, op. 97 ‘Archduke’ 1st movement part two Artur Rubinstein, Jascha Heifetz, Emanuel Feuermann
Ludwig van Beethoven (1770-1827) Piano trio in B flat, op. 97 ‘Archduke’ 2nd movement
Beethoven (1770-1827) Piano trio in B flat, op. 97 ‘Archduke’ 3rd movement A. Rubinstein, J. Heifetz, E. Feuermann
http://en.wikipedia.org/wiki/Jascha_Heifetz
http://en.wikipedia.org/wiki/Emanuel_Feuermann
ELUANA ENGLARO: viure lliure i amb dignitat, o morir
Només recollir algunes de les paraules de Beppino Englaro, el pare d’Eluana, publicades per la premsa:
“De la Iglesia no hablo. Siento un sagrado respeto por ella y espero de ella lo mismo. Espero que sepan lo que dicen y lo que hacen, pero no polemizo con ellos. La Iglesia no tiene nada que ver con el asunto. No me puede imponer sus valores. Puede opinar, pero lo que diga no tiene que ver conmigo ni con Eluana. El magisterio de la Iglesia es moral; el Estado es laico, y en él están también los católicos. Lo que dice la Iglesia les debe afectar a ellos, no a los que no profesamos esa confesión. De forma que todo lo que digan es su problema, no mío…
Me dicen siempre que estoy años luz por delante, que soy demasiado avanzado. Pero yo no puedo volver atrás para darles placer, lo siento. Ellos están a su nivel y yo vivo en un Estado laico. Los 2009 años de historia de la Iglesia van por un lado y el Estado va por el suyo. Yo para pedir justicia no me he dirigido a ellos, sino a los tribunales de Justícia. Pueden decir lo que quieran, no lo discuto, pero esta historia está fuera de su poder…
Hubiera dado todos los recursos del mundo para evitar que Eluana pasara así estos 17 años. Todo el dinero del mundo. El único coste que nos interesa es la libertad fundamental de mi hija. Si hubiese sido por Eluana, no habria costado ni un euro. Yo no pedí que la mantuvieran viva, pedí que la dejaran morir el primer día que me dijeron que estaba así. Decidieron ellos, no nosotros. Fuimos obligados a mantenerla viva, sin capacidad de entender ni de querer, por unos médicos que no sabían nada de nosotros. Fue un acto de una violencia espantosa…
Espero que su historia sirva para que la gente entienda que la medicina debe pensar mil veces antes de crear situaciones que no existen en la naturaleza. Eso es de locos. La vida es vida, la muerte es muerte. Blanco o negro. Las personas vivas son capaces de entender y decidir por sí mismas. Yo he pedido por caridad que la dejen morir. La condena a vivir sin límites es peor que la condena a muerte. En la familia, los tres habíamos dejado clara nuestra posición. Lo hablamos muchas veces. Vida, muerte, libertad, dignidad. Somos tres purasangres de la libertad. No necesitamos escuchar letanías. Ni culturales, ni religiosas, ni políticas.” (El País, 8.II.2009)
Més coses diverses… raonades, sensibles, pensades, sentides:
http://temi.repubblica.it/micromega-online/eluana-margherita-hack-accanimento-fondamentalista/
http://temi.repubblica.it/micromega-online/eluana-don-franco-barbero-una-chiesa-disumana/
http://temi.repubblica.it/micromega-online/il-diritto-alla-vita-e-il-diritto-alla-morte/
http://temi.repubblica.it/micromega-online/don-mazzi-eluana-e-il-dominio-del-sacro-audio/
ELUANA ENGLARO i la (rabiüda) intolerància catòlica
A propòsit del nou episodi escàndalós protagonitzat pel feixisme de l’església catòlica romana (i el govern Berlusconi) en la tràgica història d’Eluana_Englaro.
“A chi appartiene la tua vita, a te o a Ratzinger?
Gianni_Vattimo, La pazzia finale della Chiesa
“La tradizione della Chiesa cattolica si basa sul tenere i fedeli sotto minaccia terroristiche. La vicenda di Eluana Eglaro dimostra che la Chiesa cattolica come istituzione non è riformabile, merita solo di essere distrutta. Siamo alla follia finale della Chiesa. Io non sono mai stato così consapevole della essenza diabolica della Chiesa cattolica come adesso”. (4 febbraio 2009)”
FROM CLARE TO HERE… (o la dignitat) (Moments of Life)
…després d’una llarga jornada de treball, a l’escola i a casa, i tot provant de pair les glòries i les misèries de les relacions humanes… després d’hores de treball a tocar del llindar de la dignitat… després de tot plegat trobo, navegant pel blog d’en Fontde (no us en perdeu les troballes musicals), una notícia de Nanci Griffith (a través de La llibreta grisa -…gràcies!-)… Dos bocins:
La mirada de Tirèsies 
leave a comment