HANEKE, La cinta blanca, i l’origen del mal

 

                    …La cinta blanca (Das weisse Band) és cinema del que sedueix, del que captura la mirada de l’espectador i l’obliga a seguir amb l’atenció molt desperta, racionalment i emocionalment lúcida, els viaranys que dibuixarà la història, però tot plegat, i des del primer a l’últim fotograma, a l’ombra de la incomoditat. La cinta blanca no és cinema còmode de pair, no és cinema per anar a passar l’estona, per a distreure les criatures i les àvies, per a satisfer quotes de polítics mediocres, per a inflar-se de crispetes… La cinta blanca és un viatge, malgrat tot poètic, a l’origen de l’horror, a les fonts on es cou, amb cura, amb precisió de bisturí, el naixement del mal. Michael Haneke, amb una extraordinària serenitat, prescindint de colors i músiques sobreres, i amb l’exactitud del rellotger constructor d’artefactes complexos, ens ofereix el seu descens a la gènesi (una de les possibles) de la psicologia social del mal, a l’origen del perquè d’algunes de les més doloroses formes d’alienació humana. De la mà de Haneke, visitem l’infern irrespirable de la família, dels mecanismes conscients i inconscients de la dominació política, de l’inventari de recursos destructius amb què compta l’educació, i sobretot la implacable tirania de la religió, per a doblegar la ment humana, per anorrear-la. La pel·lícula és una anàlisi de microfísica del poder en una comunitat rural, on el baró, l’administrador, el doctor, la llevadora, el mestre, i el pastor, pilars i pous de les institucions socials, sota l’alè malaltís d’una cristiandat difunta, orquestren un escenari on les noves generacions, els infants i adolescents de l’indret, ben nodrits per les repugnants menges dels seus majors, no poden fer res més que enfonsar-se altre cop en la barbàrie, que mantenir-se fidels a la degradació del mal…