CARLOS EDMUNDO DE ORY (1923-2010), poeta
Ha mort el poeta gadità Carlos Edmundo de Ory. Recordo que vaig tenir ocasió de veure’l, d’escoltar-lo, el 26 de maig de 2004, al Palau de la Música, en el 20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. Ha estat el fundador del moviment postista, barreja de cubisme i surrealisme, oposat al realisme, i recuperador del poder subversiu del somni, de la desmesura de la imaginació, i d’un humor del tot imprevisible. L’any 1955 traslladà -en una sort d’autoexili- la seva residència a França, on ha passat mitja vida i on ha mort (a Thesy-Glimont). Sempre ha estat fora dels cànons acadèmics, i extremadament fidel a la seva independència. És el creador dels cèlebres aerolitos, un artefacte poètic a cavall entre la sentència màgica i l’aforisme. J.M. Caballero Bonald, en aquests moments de pèrdua, l’ha qualificat de gran inventor de la realitat.
El també poeta Jaume Pont, va ser el responsable de la selecció i pròleg de l’extraordinària, Carlos Edmundo de Ory, Música de lobo, Antología poètica (1941-2001), editada per Galaxia Gutenberg, Círculo de Lectores, 2003.
Aprende hijo quimérico
Aprende hijo quimérico de la sombra
a ser feliz en las vías del tormento
Lo serás cuando más alto que una estrella
toques tu propio verdadero pie
Oye lo que te digo engendro morado
Hay días en los que eres un mendigo
Entonces has de reintegrarte a ti
pues un recuerdo único te contagia inmortal
Podrás alguna vez comprenderme tranquilo
sin extender ya más tus alas de ave enferma
Y en el pálido azur donde vomita tu alma
arropa tu dolor de delincuente puro
Poemas (1944-1968)
La mirada de Tirèsies 
Fa anys, molts anys que el vaig llegir i fa pocs anys quel’he rellegit. Vertaderament un il·luminat, un creador de somnis i vida autèntica, aquella que construeix en silenci la poesia.