“BARCELONA, NO ESTÁS SOLA!… BARCELONA NO SE DESALOJA!” (la SOLIDARITAT amb els atonyinats pels mossos d’esquadra…)

 

 

INDIGNATS! ( …LA VIOLÈNCIA DELS MOSSOS D’ESQUADRA)

Avui a la*tarda a les 19h* es convoquen concentracions massives a Pl. Catalunya i a les places i pobles de les diverses localitats de Catalunya i de l’Estat espanyol en contra del desallotjament.  A les 21h caçolades per tot arreu.

I a les 17h manifestació en contra les retallades a Sanitat al monument de Colon a Barcelona, que anirà fins a plaça Catalunya.

ARA QUE JA LES DUES BANDES DE LA PLAÇA SANT JAUME SÓN DE LA DRETA…

http://es.wikipedia.org/wiki/Tommy_Douglas

…ara que ja som -més que probablement, no?- a la vigília d’un nou govern de l’Estat espanyol sota el control del Partit Popular…; ara que tants celebren haver fet fora del govern de la Generalitat a les esquerres; ara que, després d’anys i anys de governs progressistes a l’Ajuntament de Barcelona, s’ha aconseguit obrir les portes del casal a la dreta…  ara, aquestes imatges de la faula de Mouseland, ens faran, si més no, somriure, i fins i tot oblidar durant uns minuts la magnitud del que s’acosta.

Des de la llibertat, des de la voluntat de justícia i d’igualtat, des del desig d’emancipació social, econòmica, política, moral, dels éssers humans, dels homes i dones concrets i reals… des de l’esquerra que ha de ser sempre crítica i autocrítica, no serà La mirada de Tirèsies qui negui els errors que han dut, pas a pas, avisant una i altra vegada, a aquesta negror, a aquest desert en què es pot convertir la trinitat Estat-Generalitat-Ajuntament en mans de la dreta…  Clar que, no ens enganyem, més d’un i de dos, ho celebren. I més d’un i de dos ho celebren perquè continuen amorrats a l’irracionalisme simpàtic de les banderes, al fanatisme excloent de les identitats, al sectarisme irrespirable de les pàtries idealitzades del nacionalisme espanyol i català, del que alguns ciutadans comencem a estar-ne farts. El fonamentalisme nacionalista català d’extrema dreta, de dreta, de centre-dreta, de centre-esquerra (¿centre esquerra   -o “esquerra” encara diuen alguns-  amb el sr. Laporta?,  ¿”esquerra”, de debò, amb el sr. Laporta?, ¿però és que us penseu que la gent és idiota?…), de presumpte-esquerra (¿quan el nacionalisme ha estat un component de l’esquerra racional, laica, oberta, tolerant, multicultural, europea, avançada, perspectivista, culta, creadora, universal, humanista, moderna, dialogant, fraternal, cosmopolita, transformadora… quan?, i on?)…  totes les formes del fonamentalisme nacionalista van sembrant en els camps fins l’horitzó. I amb ells la dreta d’aquí i la d’allà, i la radical, i la liberal, i la no tant liberal, i la racista, i la de centre, i la de no-centre, i la de dalt, i la de baix, i la lletja i la boniqueta, i la catòlica, i la ultracatòlica…  però la dreta al cap i a la fi, la dreta que fa el seu joc, i guanya, guanya per golejada… i guanya a l’Estat, a la Generalitat, i a l’Ajuntament.

LLIBERTAT, es diu Llibertat! (15-M, la tan comprensible indignació, i els drets considerats seriosament…)

                   

                    ¿Pretenen prohibir el dret d’expressió, el dret de reunió, el dret de manifestació, etc. durant quaranta-vuit hores per a no perjudicar el procés electoral de diumenge?, ¿pretenen fer-nos creure que la democràcia-de-diumenge s’ha de protegir prohibint la democràcia dels ciutadans que dialoguen, s’expressen, es concentren i es manifesten?, ¿ara volen defensar la democràcia prohibint la democràcia?, ¿és que ens prenen per idiotes?, ¿és que no entenen res de res els membres del poder judicial -mai democràticament escollits-?, ¿tan rucs són els diputats de la majoria de partits amb representació al congrés dels diputats?, ¿TANTA POR ELS FEM ELS CIUTADANS?…

15-M, la INDIGNACIÓ…

   

 

                    Aquest és el manifest que tothom que vulgui pot trobar a la xarxa. ¿Està tot clar al voltant d’aquestes manifestacions i d’aquest moviment? Crec que no del tot. El que sí sembla força clar, però, és que els banquers, els especuladors, les corporacions econòmiques, les multinacionals, etc. no pagaran la crisi que van provocar. El que sí sembla clar és que la llastimosa classe política europea no pagarà la crisi que va provocar (o no va saber gestionar ni evitar). El que sí sembla clar és que les directrius polítiques i ètiques que afecten tots els ciutadans les continua prenent l’estructura econòmica, continuen estan absolutament determinades per criteris econòmics capitalistes (aquí, allà, i més enllà…). El que sí està clar és que els drets socials, civils, polítics… es veuen cada dia que passa més i més retallats, drets aconseguits per l’esforç de milers i milers de ciutadans que durant els dos darrers segles han lluitat per a fer-los possibles. El que sí està clar és que massa mitjans de comunicació públics (dels privats seria del tot ingenu parlar-ne)  s’estan comportant com a simples instruments manipuladors i desinformadors al servei d’interessos més o menys inconfessables. El que sí està clar és que la llibertat, de pensament, d’expressió, de raonament crític, de discrepar està cada cop més amenaçada… El que sí que està clar és que per la incompetència i covardia d’uns, per l’ambició i els recursos d’uns altres, i per  l’irracionalisme simpàtic d’alguns més, les polítiques i els governs de la dreta, cada cop més pura i dura, s’escampa  i s’escamparà per Europa, per Espanya, i per Catalunya, amb el vist-i-plau dels arcàngels del conservadorisme més reaccionari.

             Potser no està del tot clar el que està passant, però sí que ho sembla el text -la lletra, l’esperit, si més no- d’aquest manifest que tothom pot trobar a la xarxa (i també a les places públiques de moltes ciutats de l’estat espanyol, on els ciutadans -legítims propietaris de les places públiques- es troben, dialoguen, protesten, canten, ballen i aspiren a ser lliures i feliços, senzillament):

                    “MANIFEST Democràcia Real ja!

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.
Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.
Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:

• Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.
• Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.
• El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.
• La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica  encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE.
• L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.
• La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.
• Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.
• Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.
• Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.

                      Per tot això estic indignat.
                      Jo puc canviar-ho.
                      Jo puc ajudar.
                      Sé que junts podrem.
                      Surt amb nosaltres. És el teu dret.”

 

EDUCACIÓ: PER A QUÈ? (Engrunes pedagògiques, I)

 

          No sé si me’n sortiré. Més de vint-i-cinc anys intentant transmetre els esforços que la reflexió filosòfica ha fet -des dels seus orígens- per a posar-se al servei d’un ésser humà lliure i feliç… vint-i-cinc anys, dic, potser són encara molt poc temps, potser encara no he aprés res de res,  i m’hi hauré de dedicar vint-i-cinc anys més.  Això últim, però, no serà possible: la irracional lògica de la productivitat capitalista m’haurà foragitat del circuit laboral abans, m’haurà empès cap a la -segurament- misèria de la jubilació. 

          Vull començar amb un fragment d’un assaig de  Martha C. Nussbaum, la pensadora nordamericana, Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats (Ed. Arcàdia, Barcelona, 2011, traducció de Dolors Udina).  En el primer capítol, intitulat La crisi silenciosa, hi podem llegir: 

                    “S’estan produint canvis radicals en allò que a les societats democràtiques s’ensenya als joves, i aquests canvis no s’han pensat prou bé. Assedegats de beneficis nacionals, els països i els seus sistemes educatius descarten irresponsablement unes aptituds que són necessàries per mantenir vives les democràcies. Si aquesta tendència continua, els països de tot el món es trobaran ben aviat produint més generaciones de màquines útils que no pas ciutadans íntegres que puguin pensar per ells mateixos, criticar la tradició i entendre la importància dels sofriments i els èxits d’altres persones. El futur de les democràcies del món penja d’un fil…”  (pàg. 16 op. cit).

                 Més endavant, tot començant a trenar l’inici del que seran algunes de les seves tesis (molt crítiques amb “l’obstinació burocràtica i el pensament col·lectiu acrític”, i favorables a una educació per a la ciutadania, sí, però per a una ciutadania democràtica), llegim:

          “Aquestes capacitats estan associades amb les humanitats i les arts: la capacitat de pensar de manera crítica, la capacitat de transcendir lleialtats locals i d’abordar els problemes internacionals com a “ciutadà del món” i, finalment, la capacitat d’imaginar amb empatia les dificultats que viu una altra persona”  (pàg. 22 op. cit). 

                    Per avui, ja n’hi ha prou. Salut!