La mirada de Tirèsies

EDUCACIÓ: PER A QUÈ? (Engrunes pedagògiques, I)

Posted in ...Lectures, Laïcitat, Llibertats, Pedagogies..., Philo-sophia... by lamiradadetiresies on Mai 10, 2011

 

          No sé si me’n sortiré. Més de vint-i-cinc anys intentant transmetre els esforços que la reflexió filosòfica ha fet -des dels seus orígens- per a posar-se al servei d’un ésser humà lliure i feliç… vint-i-cinc anys, dic, potser són encara molt poc temps, potser encara no he aprés res de res,  i m’hi hauré de dedicar vint-i-cinc anys més.  Això últim, però, no serà possible: la irracional lògica de la productivitat capitalista m’haurà foragitat del circuit laboral abans, m’haurà empès cap a la -segurament- misèria de la jubilació. 

          Vull començar amb un fragment d’un assaig de  Martha C. Nussbaum, la pensadora nordamericana, Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats (Ed. Arcàdia, Barcelona, 2011, traducció de Dolors Udina).  En el primer capítol, intitulat La crisi silenciosa, hi podem llegir: 

                    “S’estan produint canvis radicals en allò que a les societats democràtiques s’ensenya als joves, i aquests canvis no s’han pensat prou bé. Assedegats de beneficis nacionals, els països i els seus sistemes educatius descarten irresponsablement unes aptituds que són necessàries per mantenir vives les democràcies. Si aquesta tendència continua, els països de tot el món es trobaran ben aviat produint més generaciones de màquines útils que no pas ciutadans íntegres que puguin pensar per ells mateixos, criticar la tradició i entendre la importància dels sofriments i els èxits d’altres persones. El futur de les democràcies del món penja d’un fil…”  (pàg. 16 op. cit).

                 Més endavant, tot començant a trenar l’inici del que seran algunes de les seves tesis (molt crítiques amb “l’obstinació burocràtica i el pensament col·lectiu acrític”, i favorables a una educació per a la ciutadania, sí, però per a una ciutadania democràtica), llegim:

          “Aquestes capacitats estan associades amb les humanitats i les arts: la capacitat de pensar de manera crítica, la capacitat de transcendir lleialtats locals i d’abordar els problemes internacionals com a “ciutadà del món” i, finalment, la capacitat d’imaginar amb empatia les dificultats que viu una altra persona”  (pàg. 22 op. cit). 

                    Per avui, ja n’hi ha prou. Salut!

5 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. ànònim (o no tant) said, on Mai 10, 2011 at 10:02 pm

    Educació per a la supervivència de la virtut humana. Fins i tot quant l’alumne no té interès ni valors, sobreviu la virtut humana en la voluntat del qui vol transmetre aquest interés i aquests valors. És una qüestió de fraternalisme amb els qui s’han esforçat per no acabar en la misèria intelectual.

  2. m. said, on Mai 16, 2011 at 3:05 pm

    Com diu Mark C. Taylor en una entrevista per a Revista de Letras “entre otras cosas, sostengo que el sistema de educación universitario se ha vuelto un proceso de clonación y de producción en serie. Yo le digo a mis estudiantes: ¡No hagáis lo que yo hago, haced lo que yo nunca podría imaginar hacer, y entonces volved y contádmelo!”

    Com a estudiant d’humanitats (i no m’atreveixo a posar-ho en majúscules), un dels punts que més m’entristeix sobre el sistema universitari que estic vivint -patint?- és la falta de pensament crític. el 90 % d’estudiants es conformen -i s’enorgulleixen- amb aprovar una carrera que l’únic que et demana és copiar uns apunts més o menys generals sobre el tema en un examen final. Només recordo dos casos en què se’ns demanés fer un comentari crític de text (quines coses!) i clar, més del 70% va suspendre. El trist és que els professors -no tots, és clar!- s’hagin resignat a aquest perfil d’estudiant i que les classes vagin dirigides precisament a això. Així, les classes comencen amb un ‘tothom aprovarà’ o súpliques als estudiants per part dels professors per què com a mínim es llegeixin la meitat de la bibliografia obligatòria (no parlem de la recomenada, clar). però bé, què hi han de fer, si alguns dels seus alumnes declaren públicament i el primer dia de curs que ‘no m’agrada gens llegir’. Com punyetes podem parlar d’una societat democràtica i lliure, si el màxim esperit crític que cultivem a les universitats és si el cafè el volem amb llet o sense.

    (desencants a part, salut Francesc, que feia molt que no parlàvem, tot i que en silenci sí que vaig espiant aquest blog)

  3. lamiradadetiresies said, on Mai 16, 2011 at 8:28 pm

    …benvolguda M.: gràcies per ser-hi. Un plaer -ja ho saps!- trobar-te passejant per “La mirada de Tirèsies”… Deixa que t’expliqui una anècdota de la setmana passada (provarem de no donar excessives pistes sobre la identitat dels implicats, etc… però m’entendràs perfectament).
    Un professor de literatura (és igual que sigui catalana, castellana, anglesa…) encarrega als seus alumnes (del primer de batxillerat “humanístic”) que seleccionin un poema, se l’aprenguin de memòria, i el diguin-recitin-expliquin a classe. El professor presenta als alumnes poemes i poetes possibles… entre ells, fins i tot, se li acut de parlar d’un poeta amic seu (també professor) i que estaria encantat d’orientar a algun alumne en l’elecció d’algun poema si fos necessari. Un parell d’alumnes (nois) opten per seguir l’orientació del professor i s’adrecen al poeta-amic-també-professor per demanar-li algun dels seus poemes. El poeta-professor fotocopia mitja dotzena de poemes del seu darrer poemari i els ofereix als alumnes. El primer alumne els agafa tots i diu que ja triarà. El segon alumne, s’asseu a la cadira del davant de la taula del despatx del professor i comença a fer un estrany ritus, d’entrada incomprensible per al poeta-professor. Aquest, finalment, li pregunta: “¿Però què estàs fent?” I l’alumne contesta: “Estic comptant ‘línies’ (no diu pas ‘versos’)…”. “Per què?”, demana el professor. “Home, per agafar el més curt, no? Només vull un poema… i sobretot que sigui curt, molt curt… el més curt!”.
    Em sembla que en un altre poemari d’aquest mateix poeta s’hi podia llegir:
    “…i el culte a la barbàrie:
    els zombis cada dia reedifiquen
    el monument final a la insolència”.

    Cuida’t sempre molt, M.
    I gaudeix de la llibertat i de la llum de l’univers de la paraula!

  4. Ada said, on Juny 6, 2011 at 1:32 am

    I bé que ho transmets…


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: