La mirada de Tirèsies

En la mort de NICANOR VÉLEZ, Medellín 1959 – Barcelona 2011… POETA, amic íntim de la poesia

…vaig conèixer a en Nicanor el 27 de gener de 2004, a la presentació a Barcelona (on ell ha viscut des de finals de 1984) del seu poemari La memoria del tacto. Instantes para Gruchenka. El coneixement va ser possible gràcies a la Pilar Daniel   -amb qui ell havia treballat a Círculo de Lectores-  que me’l va presentar (…el meu agraïment, com tantes altres vegades, a tu, Pilar). En Nicanor és autor de tres poemaris La memoria del tacto (Badajoz, Ediciones del Oeste, 2002; México, Ediciones Sin Nombre, 2004), La luz que parpadea (México, Ediciones Sin Nombre, 2004), La vida que respira (Colección La cruz del sur – Editorial Pre-Textos, 2011), i del volum Huellas, selecció dels seus poemes, amb il·lustracions de Vicente Rojo (Escuela de Arte de Mérida, 2008).  La seva tasca com a editor ha estat titànica: fundador i director des del 1997 de la col·lecció de poesia de l’editorial Galaxia Gutenberg, on ha tingut la responsabilitat editorial de les obres completes de Borges, Cortázar, Valente, Nerval, Gil de Biedma, García Lorca, Paz, Neruda, Darío… a més a més de la col·lecció de poesia que ha publicat volums de Whitman, Rimbaud, Eliot, Ungaretti, Vallejo, Machado, Rilke, Pessoa, Varela, Novalis, Hidobro.  Nicanor Vélez ha estat també autor d’assaigs sobre J. A. Silva, P. Neruda, O. Paz, G. Rojas, J. A. Valente, J.R. Jiménez, E. Milán…  El primer poema del seu darrer volum, La vida que respira, també dedicat en el seu conjunt a Gruchenka (la companya del poeta, Encarna Martín de la Sierra) diu:

         

Tus párpados se mueven y la vida respira.

Algo de transparencia se consume.

El mundo

se refleja en tu piel

cuando el dolor es una herida,

por aquellos que azuzan

la avidez, la desidia y la ambición,

y olvidan ese cuerpo

otro.

Y es ahí, bajo el filtro

de toda transparencia,

donde se ve en el rostro ese dolor

de humana hembra.

A sí misma se crea la mujer

para engendrar al otro.

 

…els últims cinc versos del poemari, talment un temible exercici visionari per part del poeta, tanquen el volum deixant-nos corpresos:

 

El vuelo de la mariposa

vuelve al sueño.

La lámpara se enciende.

El cuerpo se calcina.

Deja de oírse el aletazo.

 

…amb en Nicanor, aquell 27 de gener de 2004, vam parlar de entre el silencio y la palabra compartir estas huellas, las huellas eren els seus poemes, esos pequeños registros del instante… Des del dia 28 d’aquest darrer desembre tindrem entre nosaltres només el seu record i els seus poemes.

 

http://www.abc.es/20111228/cultura-libros/abci-muere-poeta-editor-nicanor-201112281404.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2011/12/28/cultura/1325067083.html

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Muere/Nicanor/Velez/editor/poesia/Circulo/Lectores/elpepucul/20111228elpepucul_4/Tes

http://www.ara.cat/llegim/Nicanor_Velez-Obituari-Galaxia_Gutenberg_0_617338386.html

http://www.poesiadigital.es/index.php?cmd=entrevista&id=62

 

(la imatge d’en Nicanor Vélez ha estat proporcionada per Oscar Jairo González Hernández i publicada al blog: cronicaantropologica.blogspot.com )

Una resposta

Subscribe to comments with RSS.

  1. Albert said, on gener 12, 2012 at 12:05 am

    Molt més que un minut de silenci.

    El teu darrer comentari “tindrem entre nosaltres només el seu record i els seus poemes” m’ha fet revisitar Proust a “Journees de Lecture”, quan parla del vincle lector-escriptor (que ja no forma part del regne dels vius):

    -“…la lecture de tous les bons livres est comme une conversation avec les plus honnêtes gens des siècles passés qui en ont été les auteurs” (Proust cita a Descartes, i segur que aquest ho havia manllevat d’algú altre…)

    – “…la lecture est une amitié. Mais du moins c’est une amitié sincère, et le fait qu’elle s’adresse à un mort, à un absent, lui donne quelque chose de désintéressé, de presque touchant.”

    -“Comme nous ne sommes tous, nous les vivants, que des morts qui ne sont pas encore entrés en fonctions…”

    – “Dans la lecture, l’amitié est soudain ramenée à sa pureté première. Avec les livres, pas d’amabilité. Ces amis-là, si nous passons la soirée avec eux, c’est vraiment que nous en avons envie. L’atmosphère de cette pure amitié est le silence, plus pur que la parole”

    Relació entre vius i morts a través de la lectura, amistat pura, poesia pura.

    Salut,

    Albert


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: