Charles BUKOWSKI, 1920-1994… NOSALTRES ELS DINOSAURES…
[…]…nacemos a esta lastimosa devastación
nacemos bajo un gobierno que lleva endeudado 60 años
y que pronto no podrá ni siquiera pagar el interés de esa deuda
y los bancos arderán
el dinero no servirá para nada
se produciran asesinatos por la calle, a la vista de todos, que quedarán impunes
habrá armas y revueltas por todas partes
la tierra no servirá para nada
disminuirá la producción de alimentos
el control del poder nuclear estará en muchas manos
las explosiones sacudirán sin cesar la Tierra
hombres robot afectados por las radiaciones se acecharán unos a otros
los ricos y los elegidos lo observarán todo desde plataformas espaciales
el Infierno de Dante parecerá un juego de niños comparado con esto
no se verá el sol y siempre será de noche
los árboles se morirán
desaparecerá la vegetación
hombres afectados por las radiaciones devorarán la carne de otros hombres afectados por las radiaciones
el mar estará contaminado
los lagos y ríos se volatilizarán
la lluvia será el nuevo oro… […]
Del poema Nosotros los dinosaurios, del volum Poemas de la última noche de la tierra de Charles Bukowski (traducció d’Eduardo Moga, DVD Ediciones).
El gran Francesc Velez! Soc l’Alba Montserrat, una exalumna, suposo que te’n recordes de mi, vaig aprendre moltissim amb tu I de tu, ets un dels meus “pepitogrillos”, amb tu vaig aprendre a pensar (aquesta me la pagaras). No sabras que m’ha passat, estava aquesta nit en el meu llit alemany i he somniat amb tu jeje en el somni estavem al passeig davant l’antic Sunion I jo et regalava una minirosa dins un tap de cacaolat, I a tu et feia molta gracia… I al despertar t’he buscat al google, I entre varies coses a la wiquipedia he trobat el teu interessant blog. La proxima vegada que vaixi a Barcelona anire a veuret alla dalt, I potser et porto un girasol, que aqui a Munic en tinc molts. En vols un? sembla que et mirin fixament, em fascina la seva mirada .. Saps que? La Neus, la meva bessona, esta embarassada, es dira Ona, encara no ha nascut I ja me l’estimo… Li explicarem que deu ha mort de part teva jeje estic treballant a Munic, venent bratwurst I frankfurst en una carnisseria, aprenc moltissim l’alemany, “senyora, encara belluga” jeje soc la reina del Wurst. Molts records, i petons, I una mirada.
…caram, caram! això sí que són bones notícies! Com estàs Alba? Preguntes si recordo les teves roses?, sobretot aquella microcòspica en un tap de plàstic?, si us plau, Alba, com podria oblidar una cosa així? Les teves roses es van anar convertint en una tradició que tu feies possible cada any i que es deuria acabar, entre d’altres coses, perquè tu anaves amunt i avall, caminant pels camps de la vida, de les feines, dels estudis, de les relacions, de les flors… a veure si trobo la manera de parlar amb tu via correu electrònic… una abraçada molt tendra per a la Neus, una enhorabona per a l’Ona, i el girasol ja el pots començar a pensar… un petó, albakoala! (…encara jugues a futbol?)