¿EL NACIONALISME COM A ABERRACIÓ INTEL·LECTUAL I POLÍTICA? (Eleccions al Parlament, I)
Oriol Junqueras, l’actual líder de l’anomenada Esquerra Republicana de Catalunya, ha declarat -com tants d’altres nacionalistes per enèsima vegada- que “l’adversari és Espanya i no altres formacions independentistes“. No entraré a comentar la valoració que em mereix des de fa força temps l’ús pervers que del concepte esquerra fa el partit de Junqueras. A propòsit del tema, articles com el de Manuel Cruz ahir a EL PAÍS (Independencia: ¿para qué exactamente?), o el de Jordi Gràcia en el mateix diari, el 26 de setembre, Enigmes de l’esquerra a Catalunya, serien de bon llegir i sobretot reflexionar (“…ara per ara, però, la marca política ERC és la d’un partit conservador per incompatibilitat teòrica i històrica entre independentisme identitari i esquerra solidària”, J. Gràcia).
L’únic que voldria preguntar-me en aquesta entrada, a partir de les paraules de Junqueras, l’adversari és Espanya, és com hem arribat a aquest grau d’idiotització ideològica -sento haver de ser tan clar-, de profunda alienació en termes marxistes. El que voldria saber és com la reflexió política seriosa i rigorosa, racionalment discutible, rica, serena, i plural, ha acabat combregant -i empassant-se- aquesta terminologia essencialista, pròpia del més rònec idealisme platònic, romàntica, de base religiosa, i de fonament transcendent… on Catalunya és una idea tancada, fixa, immòbil, eterna, i aviat -em temo- diria que irrespirable, que té com a adversari a Espanya, una altra idea fixa, tancada, immòbil, eterna, i potser també irrespirable. ¿Què vol dir, més enllà de l’emoció i el sentiment cridaners, de naturalesa excloent, i tan fàcils de generar i manipular -quan, a més a més, empres els mitjans de comunicació públics de manera del tot sectària i al servei únicament i exclusiva de la ideologia nacionalista-, que Espanya és l’adversari de Catalunya?, ¿quins són els interessos, els somnis, els desigs, els noms i els cognoms, els rostres, els drets i els deures, els maldecaps, les malalties, les renúncies, les variades idees polítiques, els diversos clubs de futbol, les creences… dels homes i dones -dels ciutadans reals- de la Catalunya màgica de Junqueras?, ¿o és que els homes i les dones singulars, individuals, reals, ja no comptem, aclaparats i sotmesos a la idea generada pel pensament conservador?, ¿tanta gent s’ha begut l’enteniment?, ¿en quines escoles, i sota quines emmascarades ideologies, han estat educats els joves i les joves ciutadans de Catalunya per creure en l’existència de la fantasmàtica Catalunya de Junqueres i el seu correlatiu fantasma Espanya?, ¿es pot ser d’esquerres, d’esquerra, actuar diàriament en la societat des d’una perspectiva transformadora, amb una voluntat que exigeixi més democràcia, més participació, més justícia social, més igualtat, més impostos per als rics i menys per als pobres, una millor distribució de la riquesa, l’accés a una cultura universal, lliure, oberta, tolerant… i anar dient que Espanya és l’adversari?
La mirada de Tirèsies 
Quina llàstima, Francesc. Mai hagués cregut que ens distanciaríem tant. Records.
…ep, Gerard, bon dia, encara som al Brasil?, tot t’hi va bé? Espero que malgrat el teu comentari, no ens distanciarem per una qüestió com aquesta. De fet seria força mal senyal que determinades posicions polítiques us portessin a trencar amb els valors de l’amistat i de la llibertat. A mi em fa l’efecte que per part meva no m’he allunyat gaire de res, mai he estat políticament nacionalista ni filosòficament realista, o idealista. Jo em vaig formar, fonamentalment, en el pensament polític d’esquerra, marxista, socialista, i en aquell esperit il·lustrat del XVIII que parlava de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. I avui per avui, i no només jo, sinó molta altra gent que no té oportunitat d’aixecar la veu contra el pensament únic que algú vol imposar, en moltes posicions del nacionalisme català de dretes, de centre (?), o de l’autoanomenat d’esquerres (?), no hi veiem de cap manera ni justícia social, ni progrés, ni igualtat, ni llibertat, ni fraternitat, ni distribució justa de les càrregues socials, ni cohesió social, ni incorporació sòlida i ferma dels nou vinguts, ni polítiques de redistribució de la riquesa, ni polítiques que lluitin contra la gent (milions a Catalunya) que viuen sota el llindar de la pobresa (encara que a TV3 no ho diguin)… ara, el que sí hi ha són retallades brutals a la sanitat i a l’educació públiques, i avis pagant per les receptes, i pensions de misèria, i pactes de CIU i PP… El problema, l’adversari, no és Espanya, ni Veneçuela, ni Alemanya… el problema és el capitalisme ferotge, el feixisme, el nazisme, el fonamentalisme religiós, el masclisme sexista, la corrupció, la violència, la intolerància, la pobresa, la injustícia, la desigualtat, el FMI, el BCE, la lògica dels mercats… i això és, més o menys, el que molts hem defensat sempre.
Repeteixo, quan les banderes, espanyoles o catalanes, tapen i sepulten els homes i les dones, no anem bé. Un petó, Gerard, un petó i una abraçada, de tot cor! Salut i llibertat!
(per cert, potser alguns dels comentaris que s’han anat fent aquests dies a propòsit de la meva entrada també puguin aportar més llum a tot el que està passant per aquí…)
Hola Francesc, he vist la teva resposta amb uns mesos d’endarreriment.
Vejam, no es tracta d’una questió d’amistat o enemistat, però reconec que em produeix profunda tristesa llegir que aquest és el teu enteniment sobre el moment polític que atravessa Catalunya. Això és el que expressava en el meu primer missatge. Aquesta tristesa prové de la meva incapacitat per mostrar-te el camí cap a una comprensió diferent del tema, malgrat tenir la certesa que aquest camí hi és, existeix. Tristesa per pròpia impotència, diguem-ne. Però bé, són les teves opinions i jo les respecto.
El que no accepto, de cap manera, és que als que volem (des de fa molt temps, per cert) la llibertat de Catalunya ens retratis en el teu post com a anti-solidaris, idiotitzats intel.lectualment, promotors d’una Catalunya tancada, de naturalesa excloent, d’haver-nos begut l’enteniment…
Tot això no és cert. I resulta profundament ofensiu. La llibertat de Catalunya la volem moltes persones que estem a les antípodes de tot el que tu descrius.
Un mínim de reflexió s’hauria de fer sobre l’ús indistint de la paraula “nacionalisme” a casa nostra per fer referència tan al nacionalisme espanyol com al català. Pregunto: És equiparable l’actitud d’aquell qui surt de casa armat fins les dents i clava una pallissa de mort a algú, amb la d’aquest algú que després d’haver rebut la pallissa s’arrossega per terra i, senzillament, es resisteix a morir? Les dues coses (agredir i resistir) poden posar-se al mateix sac, de veritat?
Hi ha alguna cosa de profundament cínica quan s’acusa al poble català de “nacionalisme”. És com si, fa un parell de segles, ens trobéssim un esclau negre fugit que s’està intentant rebentar les cadenes dels turmells picant-les amb un roc. I en veure-ho, ens hi apropéssim per dir-li : “Au va, no siguis individualista. No et treguis la cadena, que l’individualisme no et portarà enlloc”.
Deploro tota forma de nacionalisme. Però a Catalunya, hem (mal)anomenat “nacionalisme” al que és simplement la resistència d’una cultura en un marc polític de dominació. Atenció, com diuen a Brasil “Não confunda cu com bunda” .
Una forta abraçada des de Porto Alegre,
Gerard
(disculpeu l’ortografia: es fa el que es pot des de teclats estrangers)
“Whenever you find that you are on the side of the majority, it is time to reform.”
(“Cada cop que sentis que estàs al costat de la majoria, és el moment de canviar.”)
– Mark Twain
…bon dia Víctor, la teva profunda subtilitat i sana ironia crítica fa gran el nostre temps i espai. Per cert, un amic meu, que no sé si tu coneixes, m’ha enviat en un correu una altra cita interessant després de llegir la que tu aportes. Diu així:
“If you want to tell people the truth, make them laugh, otherwise they’ll kill you.”
(“Si vols dir a la gent la veritat, fes-los riure, o d’altra manera et mataran.”)
…em sembla que m’ha dit que era de l’Oscar Wilde. També té contingut, eh?
Cuida’t Víctor que el camí és llarg.
Doncs sí, el camí és llarg… i aquestes cites, d’autors tan exànimes com vigents, em fan pensar que potser també és un camí circular…
…el camí és circular, lineal, complex, llarg, dens… etern! “La lluita és sempre una,/ i és per la llibertat,/ per la desobediència sempiterna/ a l’ordre del tirà/ (sempre el mateix tirà que pren les formes/ que la moda i els temps diversifiquen)./”
Et dono la raó en que des de certes forces de poder s’ha volgut orquestrar un sentiment nacionalista -i a poder ser convergent! només fa falta veure la campanya-fel·lació política que “l’apartidista” ANC ha fet a Mas…-, però crec que també hi ha un independentisme que no és excloent, ni tancat, ni alienador, ni essencialista…
què hem de fer, Francesc, en la que dius una Espanya irrespirable i una Catalunya també irrespirable? poesia? fumar substàncies evasives?
Una abraçada des de Lisboa
Francesc! Un pot estar d’acord o no… però és innegable com n’és de raonable tot el que dius… i con n’ets de valent, argumentant una posició tan poc favorable als temps ultraconservadors que corren, que semblen voler-nos uniformar a tots… per enèsima vegada.
Sí, Francesc: se’ns fa evident com el pensament conservador està monopolitzant la política, i la prova definitiva l’estem vivint ara mateix a casa nostra, on fins i tot està ocupant un moviment essencialment progressista, democràtic, popular, just com cap altre, el del dret a decidir. Amb tant monopoli conservador, jo mateix, independentista de soca-rel, seguiré orfe el 25N: segueixo sense trobar resposta als qui em representen.
Endavant… i felicitats, valent! ;-))))
joan
…ja ho dius bé, Joan, arribarà aquell moment en el que serà tan difícil trobar una alternativa política sensata a la qual poder votar (o amb la qual comprometre’s activament o a qualsevol altre nivell) que potser caldrà acabar prenent consciència que algunes coses (o moltes) les hem fet molt malament durant una bona colla d’anys… però mentre tot això va passant, cada dia les condicions econòmiques i socials dels treballadors de Catalunya i de tot l’Estat espanyol (i de més de mitja Europa) estan pitjor, i l’estat del benestar es fon com una espelma, i les conquestes polítiques, jurídiques, sindicals es van dissolent com una boira que cal oblidar… Salut Joan!
…ep, Pol, com va per Lisboa?, com van les manifestacions i les vagues generals que no ha quedat més remei que dur a terme a tot Portugal, castigats com estan per l’acció del BCE, el FMI, i la Comissió europea? Ja n’és de fort el que s’està fent passar als ciutadans de Portugal… et fa pensar en aquell crit que diuen alguns aquí “l’autonomia que ens cal és la de Portugal”… sí, sí, és possible, però no pas ara ni la d’ara.
Pol, jo no sé massa què s’ha de fer, ni ho he sabut mai. Estic convençut (en conec a molts i en tinc entre els amics, els molt amics, i entre els parents) que hi ha independentistes que no són excloents, ni tancats, ni… però jo em dedico a la filosofia com a activitat crítica i des d’aquest plantejament dir coses com les que diu en Junqueras (“Espanya és l’adversari”) em sembla d’una mediocritat absoluta, i més quan Europa passa una crisi brutal on ni els estats forts (com França) tenen sobirania per a decidir gairebé res…
Jo vull respirar en llibertat, en igualtat i en justícia… i ni el PP ni CIU (i d’altres) sembla que vulguin permetre’ns-ho…
…Poesia? Evidentement que has de continuar escrivint poesia, i si per fer-ho t’has de fumar una mica d’herba, doncs, no sé, tampoc no passarà res, no?
…una abraçada des de Barcelona, la que ha havia estat sempre, des de la mort de Franco, i fins i tot abans, la capital de la llibertat!
doncs tu mateix has citat autors que es dediquen a pensar, aspecte que últimament sembla que es fa pagar car. Per exemple, ahir vaig anar a veure un insípid partit de bàsquet. Enmig de la cridòria, ara s’exaltava l’equip de casa, ara es feia l’onada mexicana, ara es cridava independència. A la “nostra” o la”seva” porten el tema de la independència com si fós una festa més, un triomf més d’alguna competició esportiva. Paral·lelament, es prenen decissions des d’europa que van anul·lant la sobirania dels propis estats ii que tenen conseqüències per als propis ciutadans (podeu llegir la famosa entrevista a Mario Dragui al washington post, quedereu esgarrifats). Tanmateix, Catalunya té un problema afegit, a part d’un president que exalta la musicalitat de la reforma laboral, conviu amb un país anomenat Espanya que s’ha quedat estancat en aquell estat que Pío Baroja relatava a l’Àrbol de la Ciencia. Un país ranci, ultraconservador i sobretot catòlic. El senyor junqueres, el senyor Mas, el senyor Navarro, etc. no deixen de ser productes d’aquest suposat “enemic”. Per tant, caldrà que les reflexions sobre la independència surtin d’iniciatives com la teva, de persones que es preguntin i siguin crítiques. Malauradament, els “nostres” polítics no estan a l’alçada, i part de la població tampoc, eh! jo entre ells. Per aquest motiu, et seguiré llegint! una abraçada.
“
…gràcies per afegir-te a la dialèctica de les raons i els arguments. Toques temes essencials: ¿quin replantejament de la noció d’Estat cal fer quan les decisions que afecten directíssimament els ciutadans es prenen en nivells incontrolables i supraestatals?, ¿amb quina noció d’Estat estem realment vivint quan passen les coses que passen a Grècia, Itàlia, Irlanda, Portugal?… ¿amb quin Estat espanyol cal ser veïns -en autonomia, en federalisme, o en independència- si aquest estat s’aboca permanentment -i ara amb el PP molt més- a aquestes febrades de conservadorisme, religiositat del tot reaccionària, moralisme tancat, intolerant, asfixiant?… ¿quina és la funció que els polítics de l’Europa del segle XXI han de tenir?: ¿gestors del desastre?, ¿arquitectes del canvi?, ¿generadors d’idees?, ¿inspiradors del permanent i necessari canvi de les societats?, ¿orientadors oberts en una comunitat de diàleg i participació dels ciutadans?…
Francesc.. benvolgut.. així és.. com diu Sloterdijk: Europa és/són 27 histèries reunides.. Tres o quatre més encara ho faran més divertit.. Tot plegat és al.lucinant.. Els mateixos polítics que estàvem disposats a apedregar fa dotze mesos davant del Parlament, ara són aclamats com Moisès.. tot un “poble” (ah,ah,ah..) disposat a seguir-los.. I tots cantant l’excel.lència que suposa que la classe política s’hagi de posar al davant del que la població els demana.. Histèricament, per cert.. Tot molt bonic, familiar (portar un nen a una manifestació política.. ah, ah, ah!! quintaessència de l’adoctrinament), democràtic… La població, marcant els tempos de la política a base de reaccions.. El paradís de la maduresa democràtica d’un poble..
Salut.. benvolgut.. molta salut..
…sí, Josep, sí, salut i resistència física i psíquica davant la irracionalitat del nacionalisme espanyolitzador del ministre Wert i de les declaracions d’en Laporta aconsellant votar a CIU o ERC, perquè deu ser absolutament el mateix CIU que ERC… gràcies Laporta per tornar-nos a obrir els ulls… i llàstima no poder votar-los tots dos, no? …i és que, darrere les paraules d’en Laporta: ¿algú encara no s’adona del que passa en aquest país?
Salut i llibertat!