La mirada de Tirèsies

LA LÒGICA DELS PANYS, 12 relats (Les ales esteses – RBA La Magrana), ja és al carrer…

Posted in Uncategorized by lamiradadetiresies on Octubre 5, 2013

…Deia Georges Bataille que la literatura és l’essencial o no és res, i que el Mal, que la literatura expressa, posseeix, per dir-ho d’alguna manera, el valor sobirà. L’aliança d’aquest valor, en el plural calidoscopi de totes les seves cares, amb la ironia i un cert humor subtil és el que basteix els dotze relats de Francesc J. Vélez que componen La lògica dels panys.

Què empeny els homes, des d’infants, cap a l’abisme del mal?, quins enigmàtics viaranys torcen i retorcen la ment humana en l’art d’aixecar la ineludible i complexa relació entre les criatures de l’espècie?, quina és la terrible llavor oculta de la por que acaba portant una dona madura a fer de la seguretat i protecció de la seva llar una religió?, en què acaba quedant l’amor entre els pares i les mares tan ocupats dels nostres temps i els seus fills abandonats?, és la vida realment un viatge que nodreix de sentit l’existència, o més aviat un etern retorn del mateix?, és la irrupció de la malaltia, i les condicions vitals que imposa en el malalt, el signe evident que ha arribat el moment de fer balanç?, què converteix el ciutadà en un esclau?, quina culpa creiem estar expiant quan ens pleguem a la voluntat del torturador?, quin sentit té la literatura?, i els relats?, i fer-se preguntes?

6 Respostes

Subscribe to comments with RSS.

  1. Toni Pericó said, on Octubre 5, 2013 at 3:56 pm

    Estimulants preguntes, inquietants també, doncs estem perdent l’habit de qüestionar-nos.

  2. lamiradadetiresies said, on Octubre 5, 2013 at 4:51 pm

    …ja ho dius bé, Toni, ja ho dius bé; els polítics tenen respostes; els militars tenen respostes; els capellans tenen respostes; tots els sacerdots de tots els sabers de la història de la cultura mundial tenen respostes; tots els pastors tenen respostes (i gossos, i bastó…)… però com diu la cita de Kafka que obre el volum “…però jo no creia gens ni mica, jo només preguntava”.

  3. Ignasi said, on Octubre 5, 2013 at 5:25 pm

    Qui pregunta és filòsof; qui respon, teòleg o científic; qui calla, místic. Qui parla, poeta.

    • lamiradadetiresies said, on Octubre 5, 2013 at 6:03 pm

      …una alegria i un honor tenir-te aquí, Ignasi. Tu de la filosofia n’has sabut fer reflexió, ofici i vida, i això en els temps que corren -tu ho saps bé- és una heroïcitat. Potser, com tu també mig enuncies en la teva intervenció, tot s’acabi reduint a les diverses possibilitats que tenim de jugar amb el llenguatge (preguntar, dir, parlar, afirmar, negar, especular, intuir, remenar…). La teva aportació il·lumina -com sap fer la filosofia lúcida- el debat d’aquest blog. Gràcies.

      • ignasi said, on Octubre 5, 2013 at 7:18 pm

        em sembla que l’aspiració del filòsof és saber fer-se preguntes. Adequades. Precises, Pertinents. Probablement és tot el que pot fer. Al pregutar-se com són les coses, ja parla. Esdevé aleshores poeta, perquè només ho pot fer atenent a la forma del llenguatge. Si parla atenent al llenguatge, jugant amb les formes d’aquest, filosofia i poesia es troben. És aleshores un parlar amb sentit que pregunta sobre la realitat de les coses. Però també es pot ser poeta que afirma el món, el trascendent, el més enllà o el més aquí. El poeta és, aleshores, o teòleg o “científic”. Però el poeta també pot parlar, sense preguntar-se ni sense respondre. El poeta és aleshores simplement poeta: atén a la forma del llenguatge i hi juga. Aquestes són les meves preguntes, que crec que compartim.

  4. lamiradadetiresies said, on Octubre 6, 2013 at 10:30 am

    …en relació, Ignasi, amb totes les idees que planteges i comentes em torna al cap una reflexió que m’he fet -i em faig encara- moltes vegades. En el pensar presocràtic, sobretot en el d’Heràclit i els seus aforismes (una forma molt especial d’emprar el llenguatge al servei del pensament), i en el de Parmènides i el seu poema (una altra forma, encara més especial, d’emprar el llenguatge al servei de la reflexió ontològica), crec que hi ha la llavor de moltes de les coses que en algun moment he assajat en els meus poemes… aquesta fusió de pensament, veu, música, poema, ritme, logos, que presenta Parmènides és quelcom d’absolutament nuclear en la cultura dels éssers humans… i la vinculació entre paraula poètica i paraula filosòfica… “El caràcter poètic del pensar encara és velat. Allà on es mostra, s’assembla llarg temps a la utopia d’un enteniment mig poètic…” (M. Heidegger).


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: