JAUME C. PONS ALORDA parla sobre LA LÒGICA DELS PANYS de Francesc J. Vélez

              

La lògica dels panys de Francesc Josep Vélez a La Magrana

 

“Vélez demostra amb aquest volum que no sols és un poeta que cal llegir i començar a defensar des de la seva idiosincràsia i des d’una qualitat que el catapulta, sinó que també es tracta d’una veu narrativa de primera magnitud. Aquests contes seus, triomfals, són una radiografia conscient i acurada de la maldat, de les múltiples formes que el mal sustenta. I els seus protagonistes són engendres encantadors i maquiavèl·lics alhora, éssers que viuen més enllà del llindar i que segreguen sentències subtils, sepulcralíssimes. Animals incrèduls que volen viure i que, per fer-ho, ho fan de les formes més males d’imaginar primerament, i sempre amb resultats que desautomatitzen la nostra manera d’entendre el món. L’agror escrita per Vélez, una contundència atroç, desafia tota esperança. La de Vélez és una mala llet emmetzinada plena d’espines, blasfèmies i crueltat disfressada de mel. Un triomf solemne i epitalàmic. I tot amb una ironia finíssima, unes descripcions pormenoritzades i un lirisme que l’acosta al Salinger més cabró, però també el més tendre alhora, perquè és d’aquest contrast d’on s’erigeixen els clímaxs més substancials.

 

Georges Bataille, una presència dins La lògica dels panys de Francesc Josep Vélez

 

Contingut i expansiu alhora, Vélez condensa el malestar del descobriment del poder de fer patir a través de retrats mòrbids de la infantesa, la joventut i la maduresa. Sorprenent i asfixiant en tot moment, fins i tot ultrarealista de vegades, els camins descrits per Vélez tenen un gust refinat de fantasia i morbo. Com a bon arquitecte de trames i de personatges, Vélez ens fa endinsar pel viarany no fressat i el laberint de porespan de la seva prosa, on els lectors entrem a cercar formatge com a rates que som. Submergits en moments intensíssims, llumombrívols, ens deixem emportar per una prosa de gust anglosaxó que mai no renuncia a la seva mediterraneïtat. Al contrari: són un híbrid perfecte, un exercici de resultats infal·libles que posseeix una duresa terràquia, bartriana, i que es vincula enormement a la desolació de Benet, l’esperma de Bernhard, la tendresa de Buzzati, la llefiscositat d’Alzamora i la intuïció de Monzó. I sempre amb un estil propi que l’acosta a aquesta prosa catalana quasi oblidada de gran poder (en la mateixa línia que els menystinguts Gabriel Galmés o Martí Rosselló). En definitiva, Vélez aconsegueix un primer volum narratiu fulgurant, sorprenent, que encantarà i emocionarà sense cap tipus de parangó austral. Un deliri d’aquests que ningú no es pot perdre de cap manera perquè, si ho fa, estarà cometent un gravíssim error.”

L’article sencer http://blogs.arabalears.cat/epicmajestic/2013/10/23/salvatge-topologia-del-conte-i-seguir-somniant-deus-capitol-1/

…i el blog d’en Jaume, http://blogs.arabalears.cat/epicmajestic/