La mirada de Tirèsies

MARK TWAIN, Los escritos irreverentes

Posted in ...Lectures, Bruixots, Laïcitat, Literatures, Llibertat, Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on Març 13, 2014

ELS ESCRITS IRREVERENTS, Mark Twain

    

Aquest llibre no és publicarà mai. És impossible, perquè es consideraria una ignomínia”. Així es referia Mark Twain, l’any 1909, en una carta enviada a un amic, a Els escrits irreverents. De fet, els escrits van quedar, efectivament, sense publicar i van passar a engruixir l’immens dipòsit de milers de pàgines inèdites de Twain (contes, articles, cartes, crítiques, esbossos, escrits de tota mena…). En el seu testament, Twain encarregava a Clara, la seva filla, i a Albert B. Paine, el seu biògraf, que s’ocupessin de la seva obra inèdita de manera oportuna. Aleshores, els dos marmessors van procedir a publicar algunes peces de gènere divers i a deixar tancades a l’armari moltes altres pàgines. L’any 1939, el crític Bernard DeVoto [1], lliurà al consell testamentari un manuscrit revisat de Els escrits irreverents de Twain i llest per a ser enviat a la impremta. Quan Clara, la filla de l’autor, el va llegir, es negà a publicar-lo: el text de Twain quedà novament amagat.

“Ella (Clara) sostenía que la edición de esas “ideas” apoyarían –por su contenido- el carácter antirreligioso de la Unión Soviética, aunque, según Charles Neider, la verdadera razón estribaba en las ofensas que en las “reflexiones” vierte su padre sobre Mary Baker Eddy, dirigente de la doctrina de la Ciencia Cristiana a la que pertenecía Clara: ella era ya una anciana, y temía que los fanáticos la calumniaran.” [2]

Varen venir aleshores, les dues dècades en les quals, tant la crítica literària nord-americana, com els grans autors del moment, es van començar a adonar del significat que per a la literatura dels Estats Units havia tingut la figura de Twain. Faulkner i Hemingway es van encarregar de la gran defensa de l’autor de Huckleberry Finn.

Twain, que va fer de la seva obra un immens calidoscopi satíric de la naturalesa humana, emprant les tècniques literàries de la caricatura, el simbolisme, l’adaptació de textos populars, o la més pura fantasia, fa en Els escrits irreverents una mena d’assaig de pseudo-història, que algú també anomenarà assaig novel·lat o història ficció.

“Las pequeñas diatribas bíblicas que lo componen, escritas entre 1870 i 1909, evidencian el profundo escepticismo religioso de Twain. El libro que tenemos entre manos, tachado de impublicable per su propio autor, oculta bajo su burlona fachada un ataque incendiario al cristianismo y a la Biblia. En un país tan religioso como Estados Unidos, su actitud descreída le creaba constantes problemas con sus coetáneos. “Cuando prohíben un libro mío en una biblioteca donde tienen la Biblia al alcance de cualquier joven indefenso, la ironía de la situación me parece tan sangrante que, en vez de enervarme, me divierte”, explicaba el autor.”[3]

El volum, editat com DeVoto el presentà, aparegué finalment l’any 1962 (cinquanta-dos anys després de la mort de Twain!) i conté: 

-Les cartes de Satan des de la Terra (text en clau epistolar escrit per Satan i adreçat als seus col·legues arcàngels, que narra des del moment de la Creació per part del Creador, fins el posterior viatge de Satan a la Terra per a investigar la desconcertant raça humana…; el text posa de manifest l’absurd al que pot conduir la religió i la irracionalitat d’unes persones que confien més en la fe que en els seus propis principis)

-Els apunts de la família d’Adam (en aquestes peces Twain hi exhibeix un profund coneixement de la Bíblia i una esmolada perspicàcia per a descobrir-hi les incoherències, les absurditats, la manca de sentit…)

                        -El Diari de Matusalem

                        -Anotacions posteriors del Diari de Matusalem

                        -La autobiografia d’Eva

                        -El Diari de Sem

-Carta des del Cel (divertida missiva d’estil funcionarial on un àngel posa al dia a un carboner sobre l’estat de les seves peticions tant públiques com privades, les que li són concedides i les que no, i per quins motius s’accepten o es neguen…)

Com planteja E. Molina a l’article dedicat a Twain en el blog Solodelibros [4]

http://www.solodelibros.es/29/02/2012/los-escritos-irreverentes-mark-twain/  : “Twain es demoledor en su visión de la práctica religiosa: Satán es mordaz en sus misivas, y aunque la sátira es extrema, lo verdaderamente atroz es comprobar la falta de coherencia y sensatez de la que hacemos gala en nuestra concepción del universo. La narración del ángel observador es cáustica, fijándose en los detalles que pasamos por alto como convencionales y que no son más que actos irracionales fruto de la ignorancia, el miedo y la soledad. Valga un ejemplo:

“El Humano es una curiosidad maravillosa. […] Desde el principio hasta el final y siempre, es un sarcasmo. Sin embargo, ingenuamente y con toda sinceridad, se llama a sí mismo «la obra más noble de Dios». Esto que os digo es verdad. Y no es una idea nueva en él, sino que la repite desde tiempos inmemoriales, tanto que ha acabado por creérsela, sin que nadie en toda su raza sea capaz de reírse de ella. […] Está convencido de que el Creador no sólo está orgulloso de él, sino que le quiere, que tiene pasión por él y que se pasa las noches en vela, rendido de admiración, sí, vigilándolo y manteniéndolo fuera de peligro. Cuando reza, está convencido de que el Creador le escucha. ¿No es una idea pintoresca?” “

Mark Twain


[1] Bernard Augustine DeVoto (1897-1955): autor de La América de Mark Twain.

“DeVoto became an authority on Mark Twain and served as a curator and editor for Twain’s papers. From 1936 to 1938 he lived in New York City, where he was editor of the Saturday Review of Literature, after which he returned to Massachusetts.”

[2] Aquesta cita és del pròleg-introducció al llibre Sobre la religión (Reflections on Religion) de Mark Twain realitzat per Sonia Santos Vila (Ediciones Sequitur, Madrid, 2011, p. 8). La reflexió de Sonia Santos fa referència a la posició general de Clara en relació a tots els textos encara inèdits del seu pare que s’ocupaven del tema religiós.

[3] Cita de la introducció de Gabriela Bustelo a Mark Twain, Los escritos irreverentes, El panteón portàtil de Impedimenta, 2010, pp. X-XI. Gabriela Bustelo és l’autora de la traducció i de la introducció del volum.

Charles BUKOWSKI, 1920-1994… NOSALTRES ELS DINOSAURES…

 

[…]…nacemos a esta lastimosa devastación

nacemos bajo un gobierno que lleva endeudado 60 años

y que pronto no podrá ni siquiera pagar el interés de esa deuda

y los bancos arderán

el dinero no servirá para nada

se produciran asesinatos por la calle, a la vista de todos, que quedarán impunes

habrá armas y revueltas por todas partes

la tierra no servirá para nada

disminuirá la producción de alimentos

el control del poder nuclear estará en muchas manos

las explosiones sacudirán sin cesar la Tierra

hombres robot afectados por las radiaciones se acecharán unos a otros

los ricos y los elegidos lo observarán todo desde plataformas espaciales

el Infierno de Dante parecerá un juego de niños comparado con esto

no se verá el sol y siempre será de noche

los árboles se morirán

desaparecerá la vegetación

hombres afectados por las radiaciones devorarán la carne de otros hombres afectados por las radiaciones

el mar estará contaminado

los lagos y ríos se volatilizarán

la lluvia será el nuevo oro…  […]

 

Del poema Nosotros los dinosaurios, del volum Poemas de la última noche de la tierra de Charles Bukowski (traducció d’Eduardo Moga, DVD Ediciones).

AMY WINEHOUSE, In Memoriam… Back to Black…

Posted in Bruixots, Kalós, kalé, kalón..., Llibertats, Música i músiques, Poems ang Songs, Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on Agost 31, 2011

 

HANEKE, La cinta blanca, i l’origen del mal

Posted in Bruixots, Llibertats, Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on febrer 6, 2010

 

                    …La cinta blanca (Das weisse Band) és cinema del que sedueix, del que captura la mirada de l’espectador i l’obliga a seguir amb l’atenció molt desperta, racionalment i emocionalment lúcida, els viaranys que dibuixarà la història, però tot plegat, i des del primer a l’últim fotograma, a l’ombra de la incomoditat. La cinta blanca no és cinema còmode de pair, no és cinema per anar a passar l’estona, per a distreure les criatures i les àvies, per a satisfer quotes de polítics mediocres, per a inflar-se de crispetes… La cinta blanca és un viatge, malgrat tot poètic, a l’origen de l’horror, a les fonts on es cou, amb cura, amb precisió de bisturí, el naixement del mal. Michael Haneke, amb una extraordinària serenitat, prescindint de colors i músiques sobreres, i amb l’exactitud del rellotger constructor d’artefactes complexos, ens ofereix el seu descens a la gènesi (una de les possibles) de la psicologia social del mal, a l’origen del perquè d’algunes de les més doloroses formes d’alienació humana. De la mà de Haneke, visitem l’infern irrespirable de la família, dels mecanismes conscients i inconscients de la dominació política, de l’inventari de recursos destructius amb què compta l’educació, i sobretot la implacable tirania de la religió, per a doblegar la ment humana, per anorrear-la. La pel·lícula és una anàlisi de microfísica del poder en una comunitat rural, on el baró, l’administrador, el doctor, la llevadora, el mestre, i el pastor, pilars i pous de les institucions socials, sota l’alè malaltís d’una cristiandat difunta, orquestren un escenari on les noves generacions, els infants i adolescents de l’indret, ben nodrits per les repugnants menges dels seus majors, no poden fer res més que enfonsar-se altre cop en la barbàrie, que mantenir-se fidels a la degradació del mal…

 

…words, voices, poems, songs…

Posted in Bruixots, Kalós, kalé, kalón..., Música i músiques, Poesia i Veritat, poetes... by lamiradadetiresies on gener 31, 2010

TINTORETTO, El segrestat de Venècia (J.P. Sartre)

Posted in Bruixots, Kalós, kalé, kalón... by lamiradadetiresies on Juliol 6, 2009

Tintoretto 3                   

                    “…pero al Tintoretto lo traía sin cuidado; cada cual tiene su fuerza ascensional y su lugar natural. Sabía que tenía un don y le habían dicho que era un capital. Si demostraba su capacidad, su empresa llegaría a ser rentable, encontraría fondos para equiparse. Ya estaba movilizado para toda una larga vida, indisponible: había que explotar aquel filón, hasta el agotamiento de la mina y del minero. Hacia la misma época, aquella otra fiera para el trabajo, Miguel Ángel, se hacía el delicado, comenzaba una obra y no la acababa. Tintoretto siempre acababa, con la terrible aplicación de quien acaba lo que está diciendo, pase lo que pase; la propia muerte lo esperó en San Giorgio, le dejó dar su última pincelada a su último cuadro o, al menos, sus últimas indicaciones a sus colaboradores; en toda su vida no se permitió un capricho, un hastío, una preferencia, ni siquiera el descanso de un sueño…” 

 

Tintoretto 7

                   

                     “Si Miguel Ángel trabajaba para el Soberano Pontífice, le parecía que se rebajaba; aquel desprecio le brinbaba a veces una perspectiva: aquel hidalgo adoptaba actitudes insolentes sobre el arte. Tintoretto era todo lo contrario, volaba por encima de sí mismo; sin el arte, ¿qué habría sido? Tintorero. Era la fuerza que lo arrancaba de su condición natal y el medio que lo sostenía, era su dignidad. Había que trabajar o caer al fondo del pozo. ¿Perspectiva? ¿Distancia? ¿De dónde las sacaría? No tenía tiempo de interrogarse sobre la pintura, ¡a saber si la vería siquiera! Miguel Ángel pensaba demasiado: era un marqués de Carabás, un intelectual; Tintoretto no sabía lo que hacía: pintaba.”

 Tintoretto 11

                

                    “¡Caprichosos venecianos! ¡Burgueses inconsecuentes! Tintoretto fue su pintor; les mostró lo que veían, lo que sentían: no podían soportarlo; Tiziano se burlaba de ellos: lo adoraban. Tiziano pasaba la mayor parte del tiempo tranquilizando a los príncipes,certificándoles con sus lienzos que todo iba bien en el mejor de los mundos posibles. La discordia era una simple apariencia…          […]          …Tintoretto nació en una ciudad trastornada; respiró la inquietud veneciana, que lo carcomía, sólo sabía pintarla a ella. Si hubieran estado en su lugar, sus críticos más severos no habrían actuado de otro modo, pero es que precisamente no lo estaban: no podían por menos de sentir aquella inquietud, pero no querían que se les mostrara; condenaban los cuadros que la representaban. La desgracia destinó a Jacopo a convertirse sin saberlo en el testigo de una época que se negaba a conocerse.”  (Els textos són del volum Venecia, Tintoretto, Jean-Paul Sartre, Gadir, 2007)

RAYMOND CARVER, At Night The Salmon Move…

Posted in ...Lectures, Bruixots, Kalós, kalé, kalón..., Literatures, Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on Juny 20, 2009

carver 7

      At night the salmon move

      out from the river and into town.

      They avoid places with names

      like Foster’s Freeze, A & W, Smiley’s,

      but swim close to the tract

      homes on Wright Avenue where sometimes

      in the early morning hours

      you can hear them trying doorknobs

      or dumping against Cable TV lines.

      We wait up for them.

      We leave our back windows open

      and call out when we hear a splash.

      Mornings are a disappointment.

 

      (At Night The Salmon Move,  The Collected Poems, The Harvill Press, London 1996.)

 

       Los salmones se mueven de noche

      salen del río y entran en la ciudad.

      Evitan las plazas con nombres

      como Foster’s Freeze, A & W, Smiley’s,

      pero nadan juntos por la zona

      de las casas de la Wright Avenue donde a veces

      en las primeras horas de la mañana

      los oyes intentarlo con las perillas de las puertas

      o tropezar con el cableado de la Cable TV.

      Les esperamos levantados.

      Dejamos abiertas las ventanas traseras

      y nos avisamos al oír el primer chapoteo.

      Cada mañana es una decepción.

 

      (LOS SALMONES SE MUEVEN DE NOCHE, Todos nosotros, Bartleby Editores, traducció al castellà de Jaime Priede.)

 

       De nit, els salmons

       abandonen el riu i entren a la ciutat.

       Eviten llocs amb noms

       com Foster’s Freeze, A & W, Smiley’s,

       però neden junts per la zona de cases

       de Wrigth Avenue on a vegades

       a primera hora del matí

       els pots sentir provant-ho amb els poms de les portes

       o ensopegant amb els cables de la Cable TV.

       Els esperem llevats.

       Deixem obertes les finestres del darrere

       i cridem quan sentim el xipolleig.

       Cada matí és una decepció.

 

       (l’assaig de traducció és de La mirada de Tirèsies)

 carver 5

BALTHUS, Memòries… (Balthassar Klossowski de Rola, 1908-2001)

Posted in ...Lectures, Bruixots, Kalós, kalé, kalón..., Llibertats, Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on Mai 22, 2009

balthus 10

                    “Ben mirat, crec que el meu camí ja estava traçat des de la infantesa. Els meus pares hi van contribuir amb les seves relacions artístiques, amb aquells pintors que convidaven a casa i que em van posar, per dir-ho d’alguna manera, el pinzell a la mà; amb els mestres que el meu pare admirava, sobretot Piero della Francesca; amb el descobriment de Cézanne, les seves fruites, quasi bé res i alhora tot, la seva singular gràcia que era d’una joventut mai vista, mai descoberta fins aquell moment.  Jo veia el que havia de pintar a través de Bonnard i de Cézanne, i també del que escrivia Rilke, era el món invisible i el visible alhora, el lloc on el real i el somni arriben a tocar-se i ens empenyen molt lluny.”

bonnard 1

 

 

 

 

 

 

 

 

  

cezanne 5

              

 

                 “…pintar mirant altre cop Courbet i  Cézanne, i Delacroix i els meus estimats italians. El pintor només existeix en aquesta disponibilitat, en aquestat humilitat. Deixar que siguin els altres els que interpretin, cerquin, i comprenguin, que analitzin tot el que els vingui de gust. El pintor no sap res d’això. Pinta, res més, no intenta traduir res. 

              El que s’ha de cercar de totes les maneres és, en primer lloc, el silenci. Per aquest motiu em sembla ridícul i superflu provar d’explicar la pintura amb la paraula. ¿Quines paraules, quines frases podrien expressar els espais de silenci, secrets i obscurs, als que tothom vol trobar un sentit, dels que tothom en vol prendre alguna cosa?”

 

balthus 12

MARIO BENEDETTI, de Montevideo a l’Eternitat…

Posted in ...Lectures, Bruixots, Kalós, kalé, kalón..., Llibertats, Perfils by lamiradadetiresies on Mai 18, 2009