…AIXÒ ÉS EL QUE VOLEU?
…nens portant la carta als reis enmig d’aquest escenari? aquesta serà la nova Catalunya de CIU-ERC-ANC-Omnium?…i ningú tindrà el valor ni la racionalitat suficient per qualificar amb el seu nom real aquesta barbàrie?…
L’ONADA, avís per a navegants…
…L’ONADA, l’espectacle creat pel director teatral Marc Montserrat Drukker i Ignacio García May a partir de l’experiment que va dur a terme el professor Ron Jones el 1967, és una lliçó ètica i política que molts ciutadans d’arreu del món, haurien de descobrir, conèixer, entendre, i meditar profundament. A molts milions d’europeus, a uns quants milions d’espanyols, i a més d’un parell de milions de catalans, els seria tremendament enriquidor enfrontar-se amb el que, en el fons, és un atrevit i radical saber-se posar davant del mirall i gosar assumir els defectes propis, i els perills de no afrontar-los seriosament, i a temps. En aquests moments en què la cultura política europea, espanyola, i catalana, és, potser més que mai des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial una cultura de la mentida i de l’alienació, L’ONADA serà un bon revulsiu i un bon antídot contra, en definitiva, el gran perill de sempre: el totalitarisme, el feixisme. Quan les ideologies del rancor, l’exclusió, la irracionalitat, la identitat, la manca de respecte per la Declaració Universal dels Drets Humans, el sectarisme, l’historicisme romàntic de baixíssima volada i, clar, l’essencialisme idealista que es nega a entendre i respectar el tan fonamental, democràtic, i ciutadà, llibertat, igualtat, fraternitat… quan aquestes ideologies són les que avancen, són les que ens governen -o les que ens des-governen-, o les que volen governar-nos, és hora d’anar a veure L’ONADA.
NI WERT, NI GROC! NO EMBRUTEU LES CRIATURES! (Eleccions al Parlament, 2012)
…el que diu la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) en el seu Article 26 és el següent:
1. Tota persona té dret a l’educació. L’educació serà gratuïta, si més no, en el grau elemental i fonamental. L’ensenyament elemental és obligatori. Cal que l’ensenyament tècnic i professional sigui generalitzat, i que s’obri a tothom l’accés als estudis superiors amb plena igualtat per a tots amb atenció al mèrit de cadascú.
2. L’educació ha de tendir al ple desenvolupament de la personalitat humana i al reforçament del respecte dels Drets Humans i de les llibertats fonamentals. Ha d’afavorir la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i tots els grups socials o religiosos, i la difusió de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
3. El pare i la mare tenen, amb prioritat, dret a escollir la classe d’educació de llurs fills.
…sorprèn moltes vegades que hi hagi gent que diu que no hi ha projectes polítics ni idees: ¿us sembla poca lluita intentar portar endavant -per exemple- només el que diuen aquestes 8 breus línies de la DUDH?
A l’escola els alumnes i les alumnes hi han d’anar per a fer-se (aprendre a fer-se) LLIURES, FELIÇOS, CRÍTICS I DIGNES ÉSSERS HUMANS… l’escola, l’educació ha d’aconseguir fer que els nens, els adolescents, els joves, els universitaris, esdevinguin LLIURES, FELIÇOS, CRÍTICS, I DIGNES (no em repeteixo, hi insisteixo!)… a l’escola, els infants no han de convertir-se en objectes que han de ser espanyolitzats, afrancesats, nacionalitzats, catalanitzats, cristianitzats, islamitzats, idiotitzats, masculinitzats, evangelitzats, feminitzats, enganyats, alienats, pertorbats, programats, ideologitzats, ensinistrats, transmutats en instruments al servei de ves a saber quins interessos… l’escola ha d’estar al servei de la llibertat, de la felicitat, de la creativitat, de l’amor (sí, de l’amor, que vol dir no al servei de l’odi), del saber obert, transparent, plural, racional, humanístic i científic, de l’aprenentatge, del coneixement, de l’art, al servei de la fraternitat, universalitat i igualtat de la condició humana, i de l’esperit crític necessari i imprescindible per a poder entendre -entre d’altres coses- que si l’escola no és així, després passa el que passa. No merdegem les criatures, si us plau! Apa-li, que diu aquell!
¿EL NACIONALISME COM A ABERRACIÓ INTEL·LECTUAL I POLÍTICA? (Eleccions al Parlament, I)
Oriol Junqueras, l’actual líder de l’anomenada Esquerra Republicana de Catalunya, ha declarat -com tants d’altres nacionalistes per enèsima vegada- que “l’adversari és Espanya i no altres formacions independentistes“. No entraré a comentar la valoració que em mereix des de fa força temps l’ús pervers que del concepte esquerra fa el partit de Junqueras. A propòsit del tema, articles com el de Manuel Cruz ahir a EL PAÍS (Independencia: ¿para qué exactamente?), o el de Jordi Gràcia en el mateix diari, el 26 de setembre, Enigmes de l’esquerra a Catalunya, serien de bon llegir i sobretot reflexionar (“…ara per ara, però, la marca política ERC és la d’un partit conservador per incompatibilitat teòrica i històrica entre independentisme identitari i esquerra solidària”, J. Gràcia).
L’únic que voldria preguntar-me en aquesta entrada, a partir de les paraules de Junqueras, l’adversari és Espanya, és com hem arribat a aquest grau d’idiotització ideològica -sento haver de ser tan clar-, de profunda alienació en termes marxistes. El que voldria saber és com la reflexió política seriosa i rigorosa, racionalment discutible, rica, serena, i plural, ha acabat combregant -i empassant-se- aquesta terminologia essencialista, pròpia del més rònec idealisme platònic, romàntica, de base religiosa, i de fonament transcendent… on Catalunya és una idea tancada, fixa, immòbil, eterna, i aviat -em temo- diria que irrespirable, que té com a adversari a Espanya, una altra idea fixa, tancada, immòbil, eterna, i potser també irrespirable. ¿Què vol dir, més enllà de l’emoció i el sentiment cridaners, de naturalesa excloent, i tan fàcils de generar i manipular -quan, a més a més, empres els mitjans de comunicació públics de manera del tot sectària i al servei únicament i exclusiva de la ideologia nacionalista-, que Espanya és l’adversari de Catalunya?, ¿quins són els interessos, els somnis, els desigs, els noms i els cognoms, els rostres, els drets i els deures, els maldecaps, les malalties, les renúncies, les variades idees polítiques, els diversos clubs de futbol, les creences… dels homes i dones -dels ciutadans reals- de la Catalunya màgica de Junqueras?, ¿o és que els homes i les dones singulars, individuals, reals, ja no comptem, aclaparats i sotmesos a la idea generada pel pensament conservador?, ¿tanta gent s’ha begut l’enteniment?, ¿en quines escoles, i sota quines emmascarades ideologies, han estat educats els joves i les joves ciutadans de Catalunya per creure en l’existència de la fantasmàtica Catalunya de Junqueres i el seu correlatiu fantasma Espanya?, ¿es pot ser d’esquerres, d’esquerra, actuar diàriament en la societat des d’una perspectiva transformadora, amb una voluntat que exigeixi més democràcia, més participació, més justícia social, més igualtat, més impostos per als rics i menys per als pobres, una millor distribució de la riquesa, l’accés a una cultura universal, lliure, oberta, tolerant… i anar dient que Espanya és l’adversari?
La mirada de Tirèsies 
1 comment