La mirada de Tirèsies

AMY WINEHOUSE, In Memoriam… Back to Black…

Posted in Bruixots, Kalós, kalé, kalón..., Llibertats, Música i músiques, Poems ang Songs, Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on Agost 31, 2011

 

JAMES JOYCE, Chamber Music

Posted in Kalós, kalé, kalón..., Música i músiques, Poems ang Songs, Poesia i Veritat, poetes... by lamiradadetiresies on Abril 25, 2011

 

XXXVI

 

I hear an army charging upon the land

And the thunder of horses plunging, foam about their knees.

Arrogant, in black armour, behind them stand,

Disdaining the reins, with fluttering whips, the chariotteers.

They cry unto the night their battlename:

I moan in sleep when I hear afar their whirling laughter.

They cleave the gloom of dreams, a blinding flame,

Clanging, clanging upon the heart as upon an anvil.

They come shaking in triumph their long green hair:

They come out of the sea and run shouting by the shore.

My heart, have you no wisdom thus to dispair?

My love, my love, my love, why have you left me alone?

(James Joyce, Chamber Music, XXXVI)

 

 

XXXVI

 

Sento un exèrcit embestint la terra

i el retronar dels cavalls capbussant-se, l’escuma fins els seus genolls.

Arrogants, amb armadures negres, darrere d’ells es drecen,

menyspreant les regnes, amb flagells onejants, els aurigues.

Eixorden la nit els seus noms de guerra:

 jo gemego adormit quan sento el llunyà remolí del seu riure.

Esquincen la penombra dels somnis, flama enlluernadora,

retronant, retronant sobre el cor com sobre d’una enclusa.

Vénen agitant en triomf els seus llargs cabells verds;

surten del mar i corren cridant per la vora.

Cor meu, ¿no tens prou seny per no desesperar-te?

Amor meu, amor meu, amor meu, ¿per què m’has deixat sol?

 

 (el temerari assaig de traducció és de La mirada de Tirèsies)

 

THE LAUGHING HEART – Charles Bukowski… and Tom Waits

Posted in Kalós, kalé, kalón..., Poems ang Songs, poetes... by lamiradadetiresies on febrer 2, 2011

                    The Laughing Heart (Charles Bukowski)

                           your life is your life
                           don’t let it be clubbed into dank submission.
                           be on the watch.
                           there are ways out.
                           there is a light somewhere.
                           it may not be much light but
                           it beats the darkness.
                           be on the watch.
                           the gods will offer you chances.
                           know them.
                           take them.
                           you can’t beat death but
                           you can beat death in life, sometimes.
                           and the more often you learn to do it,
                           the more light there will be.
                           your life is your life.
                           know it while you have it.
                           you are marvelous
                           the gods wait to delight
                           in you.

CARLOS EDMUNDO DE ORY (1923-2010), poeta

Posted in ...Lectures, Kalós, kalé, kalón..., Literatures, Poems ang Songs, Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on Novembre 13, 2010

            Ha mort el poeta gadità Carlos Edmundo de Ory. Recordo que vaig tenir ocasió de veure’l, d’escoltar-lo, el 26 de maig de 2004, al Palau de la Música, en el 20è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. Ha estat el fundador del moviment postista, barreja de cubisme i surrealisme, oposat al realisme, i recuperador del poder subversiu del somni, de la desmesura de la imaginació, i d’un humor del tot imprevisible.  L’any 1955 traslladà -en una sort d’autoexili- la seva residència a França, on ha passat mitja vida i on ha mort (a Thesy-Glimont). Sempre ha estat fora dels cànons acadèmics, i extremadament fidel a la seva independència. És el creador dels cèlebres aerolitos, un artefacte poètic a cavall entre la sentència màgica i l’aforisme.  J.M. Caballero Bonald, en aquests moments de pèrdua, l’ha qualificat de gran inventor de la realitat.

            El també poeta Jaume Pont, va ser el responsable de la selecció i pròleg de l’extraordinària, Carlos Edmundo de Ory, Música de lobo, Antología poètica (1941-2001), editada per Galaxia Gutenberg, Círculo de Lectores, 2003.

                    Aprende hijo quimérico

                                                                                                             

                    Aprende hijo quimérico de la sombra

                    a ser feliz en las vías del tormento        

                    Lo serás cuando más alto que una estrella

                    toques tu propio verdadero pie

                    Oye lo que te digo engendro morado

                    Hay días en los que eres un mendigo

                    Entonces has de reintegrarte a ti

                    pues un recuerdo único te contagia inmortal

                    Podrás alguna vez comprenderme tranquilo

                    sin extender ya más tus alas de ave enferma

                    Y en el pálido azur donde vomita tu alma

                    arropa tu dolor de delincuente puro

                                                            Poemas (1944-1968)

 

J.S. BACH, Glenn GOULD, Chiara MASSINI, i la paraula poètica

Posted in ...Lectures, Kalós, kalé, kalón..., Música i músiques, poetes... by lamiradadetiresies on Abril 4, 2010

 

                    BACH   O   L’ART DE LA FUGA

 

                    Quan arribes a Bach:

                    és que la mort ja et ronda?,

                    és que has entès per fi la geometria

                    del celo perdurable?,

                    la física de Newton?

                    (hypotheses non fingo),

                    o és que se’t dóna encara la ventura

                    d’un refugi de llum,

                    uns minuts de descans en un replà?,

                    una butaca còmoda per fer-hi

                    balanç del pensament i de les obres

                    que hauràs teixit abans en una vida

                    de somnis inestables?

                    Quan arribes a Bach:

                    què més queda per fer?

                    . .. … …. ….. …… ……. …….. ……… ………. ………..

                    (Del llibre de poemes El lament d’Europa, Lleonard Muntaner Editor, Palma de Mallorca, 2008)

                    ……….. ………. ……… …….. ……. …… ….. …. … .. .

BALTHUS, BONNARD… la creació.

Posted in Kalós, kalé, kalón..., pintors by lamiradadetiresies on Març 11, 2010

                    “…nunca desoía los consejos que me prodigaban Bonnard o Maurice Denis. Gracias a ellos aprendí que la pintura era un arte de la paciencia, una larga historia con el lienzo, un compromiso con él; a veces aquí, en la Rossinière, en mi estudio, me basta con meditar delante del cuadro sin terminar, pasar la mano, añadir una simple pincelada para que me sienta satisfecho del avance, del progreso del lienzo. Arte de la lentitud, en la que sin embargo la obra avanza. La prisa de los pintores contemporáneos es detestable porque rechaza la artesanía necesaria que la pintura demanda de quienes se dedican a ella. No se consigue nada sin ese lento movimiento del espíritu que es la humildad, la pobreza a las que debemos obligarnos.

                    […] Aunque Bonnard no fue para mí lo que se dice un maestro en pintura, representó mucho por su forma de ser, por el cariño con que nos trataba a los niños, y por la atención que prestó a mis primeros trabajos. Siempre he respetado su afán de exactitud, que no tenía nada que ver con un realismo vulgar y lograba revelar la esencia de las cosas, la calidad de una nieve o una escarcha, el estremecimeinto de los tordos en invierno, los caminos y la nieve, que sabía pintar como nadie.” 

     (fragments de Memorias. Balthus, Edición de Alain Vircondelet, De Bolsillo, Barcelona 2007)

     “Sí, como dijo Robert Walser, Dios es el opuesto de Rodin, Balthus es el opuesto de Picasso.”  (Guy Davenport, Cuaderno de Balthus)

HIROMI KAWAKAMI, El cel és blau, la terra blanca

Posted in ...Lectures, Ciutat, Kalós, kalé, kalón..., Literatures by lamiradadetiresies on Març 5, 2010

 

 

                          “…Tenia els braços bronzejats.    -El sol americà et prova  -vaig observar, i en Takashi va fer que sí amb el cap.    -Fet i fet, no hi ha un sol americà i un sol japonès. Només existeix un únic sol.    Mentre obria i tancava el trencanous, contemplava distretament els braços d’en Takashi.    Només existeix un únic sol. Em vaig quedar pensant en la bellesa d’aquelles paraules i vaig estar a punt de posar-me sentimental, però vaig poder reprimir a temps les meves emocions…”

 

                    Dos personatges, Tsukiko Omachi, i un seu antic mestre de japonès, jubilat, el vidu Harutsuna Matsumoto, que és a punt de fer els 70 anys, coincideixen un bon dia i comencen a construir una història al voltant de petits moments, de trobades generalment fruit de la casualitat, encontres en els que mengen i s’expliquen històries, escenes sempre amanides amb una ampolla (o més d’una) de sake. Aquestes trobades en la soledat, i des de la soledat, s’aniran convertint en el centre de les seves vides. Els moments, descrits a cavall de disset episodis, aniran vinculant entre si els estranys tempos dels dos protagonistes, mai ben sincronitzats amb la realitat, mai del tot ben ubicats a cap lloc. De fet, el temps, és un dels protagonistes de la novel·la: la història és recordada per Tsukiko, que ens la recorda cronològicament, seguint les estacions, si bé de tant en tant, fem marxa enrere. També el temps, en aquesta ocasió marcat pel fet complex de la diferència d’edat entre Tsukiko i el seu mestre, és qui tempera els fluxos de la relació.

                    L’enigma de l’amor, la complexitat de l’amistat, la glòria i la misèria de la soledat, el preu i el significat dels convencionalismes (la relació d’una dona soltera de trenta-vuit anys amb un home molt més gran…), la lògica de les relacions construïdes al voltant sempre d’una ampolla, ara de sake, ara de cervesa (la lògica del tercer element)…  El cel és blau, la terra blanca, és el títol que entre nosaltres té El maletí del mestre (Premi Tanizaki del 2001) de la novel·lista japonesa Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958), una història poètica d’éssers solitaris, d’ànimes solitàries, que no troben el seu lloc en una ciutat que ha esdevingut l’escenari de la deslocalització de les relacions humanes.

…words, voices, poems, songs…

Posted in Bruixots, Kalós, kalé, kalón..., Música i músiques, Poesia i Veritat, poetes... by lamiradadetiresies on gener 31, 2010

HARUKI MURAKAMI, ROSSINI i La gazza ladra…

Posted in ...Lectures, Kalós, kalé, kalón..., Literatures, Música i músiques, Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on gener 19, 2010

                    Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, de Haruki Murakami (Maxi Tusquets, 2008), s’obre amb una referència a Rossini (1792-1868). De fet, La gazza ladra, que és una mena de mig melodrama, mig òpera, composta per Rossini el 1817, amb una obertura molt coneguda, és el títol de la primera part de la novel·la, pràcticament dues-centes cinquanta pàgines del total de nou-centes que té el volum, d’aquest viatge de Murakami a la ment i a la conducta de l’home contemporani.

                     “Cuando sonó el teléfono, estaba en la cocina con una olla de espaguetis al fuego. Iba silbando la obertura de La gazza ladra, de Rossini, al compás de la radio, una emisión en FM. Una música idónea para cocer la pasta…”

                      Kubrick va utilitzar l’obertura de Rossini a  A Clockwork Orange, Sergio Leone a Once Upon a Time in America, i ha aparegut en més d’un anunci, i en més d’un de molt conegut. Un altre cas, d’entre tants, d’apropament d’arts, de barreja de gèneres, de  mixtures, d’interrelacions, d’entrecreuaments, de construcció pacient d’arquitectures narratives que trenen les seves branques amb d’altres aspectes de la creació artística, d’ironia… com la mateixa novel·la de l’autor japonès, com la mateixa experiència del seu protagonista, Tooru Okada, amb els seus somnis, amb la seva Kumiko –i les altres kumikos-, amb les realitats, amb personatges que apareixen i desapareixen, amb històries viscudes i patides en el record de la segona guerra mundial, amb trucades telefòniques, pous, fronteres reals i virtuals, mons dintre d’altres mons… 

HERTA MÜLLER, En tierras bajas…

Posted in ...Lectures, Kalós, kalé, kalón..., Literatures, Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on Desembre 20, 2009

 

                   

                     …ha estat una lectura força sorprenent. Des del desconeixement absolut respecte de la seva obra, i a partir només de quatre notícies força mal cosides sobre l’autora, he llegit d’una tirada En tierras bajas. Una sèrie de relats a vegades enigmàtics, sovint duríssims, sempre corprenedors, amb un llenguatge material, sensitiu, potent. Un món enfangat, humit, nevat, paralitzat en l’absurd històric de la Romania comunista, buidat del gairebé més elemental dels sentits. Llevat del que dóna nom al volum, que és considerablement més llarg que la resta, molts dels relats són gairebé poemes, amb un llenguatge treballat, polit, incisiu, que aixeca una munió d’extraordinàries imatges que sedueixen (perquè el colpegen, perquè desperten el seu joc d’associacions conscients o inconscients) el lector. Un punt de trobada de poesia i prosa a cavall d’una de les cares terribles del que va ser el segle XX…    Diu la Fundació Nobel -en un comentari que sembla encertat- que li ha concedit el premi Nobel de Literatura per ser qui “…amb la concentració de la poesia i la franquesa de la prosa, descriu el paisatge dels desposseïts”.

 

                    “La ciudad está impregnada de vacío. Un coche me atropella los ojos con sus faros… […]  Y camino detrás de mí, caigo fuera de mí, por sobre el borde mis pensamientos. A mi lado ladra el parque. Las lechuzas se comen los besos que han quedado en los bancos. Las lechuzas ni me miran. En la maleza se acurrucan los sueños cansados, hartos de trajinar. Las escobas me barren la espalda porque me apoyo demasiado contra la noche. Los barrenderos hacen un móntón con las estrellas, las barren en sus palas y las vacían en el canal… […]  Camino a grandes pasos. Me quedo sin piernas al caminar. El camino ha sido barrido. Las escobas me caen encima. Todo da un vuelco. La ciudad va por el campo a la deriva, hacia algún punto.” (Los barrenderos).

http://www.3cat24.cat/video/1534719