La mirada de Tirèsies

EL ROMANTICISME. A. Schopenhauer i el pessimisme: El món com a voluntat i representació

Posted in ...Lectures, Apunts de poètica, Kalós, kalé, kalón..., Literatures, Philo-sophia..., Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on Novembre 8, 2017

El proper dilluns 13 de novembre, a l’Escola Oberta (Escola Súnion, 18 h. A 14), i en el curs d’enguany,  EL ROMANTICISME: 

A. SCHOPENHAUER (1788-1860) i el pessimisme: El món com a voluntat i representació, amb en Francesc J. Vélez.

Anuncis

TSUKURU, Francesc J. Vélez, Albert Oliveres, Raimon Bolíbar, Julia Manzano

作る

Finalment, veu la llum clara del dia i negra de la nit TSUKURU, una aventura creativa, una trobada poètica, un artefacte estètic… En Francesc J. Vélez hi posa la paraula vestida d’haiku; l’Albert Oliveres, amb el piano, hi posa la música; en Raimon Bolíbar, amb la fotografia, hi posa la imatge; i la Julia Manzano, des de l’anàlisi de l’assaig, prova d’explicar la naturalesa d’aquesta obra artística, d’aquest viatge a l’univers compartit de la creació… i de l’amistat.

Tsukuru-RGB-400x600

(Conté CD amb música d’Albert Oliveres)

http://www.lleonardmuntanereditor.cat/producte/tsukuru/

El gran silenci,

sagrat des de l’origen,

ferit, t’escolta.

 

 

IL·LUSTRACIÓ CONTRA DICTADURA: “Un soñador para un pueblo” i “El sueño de la razón” d’A.Buero Vallejo

Posted in ...Lectures, Lectures poètiques, Literatures, Llibertats, Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on Març 10, 2017

El proper dilluns 13 de març, a l’Escola Oberta (Escola Súnion, 18 h.), i en el curs d’enguany,  S.XVIII: la IL·LUSTRACIÓ i el NEOCLASSICISME:

IL·LUSTRACIÓ CONTRA DICTADURA: “Un soñador para un pueblo” i “El sueño de la razón” d’A. Buero Vallejo, amb la Carme Cerrillo

DEL MÓN TANCAT A L’UNIVERS INFINIT. FÍSICA, ASTRONOMIA I FILOSOFIA EN EL RENAIXEMENT

Posted in ...Lectures, Literatures, Pedagogies... by lamiradadetiresies on Abril 18, 2015

DEL MÓN TANCAT A L’UNIVERS INFINIT. FÍSICA, ASTRONOMIA I FILOSOFIA EN EL RENAIXEMENT. Francesc J. Vélez, ESCOLA OBERTA / SÚNION, dilluns 20 d’abril, a les 18 h.Imagen1

400x566-images-altres-2014099_escolaobertarenaixement

MARK TWAIN, Los escritos irreverentes

Posted in ...Lectures, Bruixots, Laïcitat, Literatures, Llibertat, Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on Març 13, 2014

ELS ESCRITS IRREVERENTS, Mark Twain

    

Aquest llibre no és publicarà mai. És impossible, perquè es consideraria una ignomínia”. Així es referia Mark Twain, l’any 1909, en una carta enviada a un amic, a Els escrits irreverents. De fet, els escrits van quedar, efectivament, sense publicar i van passar a engruixir l’immens dipòsit de milers de pàgines inèdites de Twain (contes, articles, cartes, crítiques, esbossos, escrits de tota mena…). En el seu testament, Twain encarregava a Clara, la seva filla, i a Albert B. Paine, el seu biògraf, que s’ocupessin de la seva obra inèdita de manera oportuna. Aleshores, els dos marmessors van procedir a publicar algunes peces de gènere divers i a deixar tancades a l’armari moltes altres pàgines. L’any 1939, el crític Bernard DeVoto [1], lliurà al consell testamentari un manuscrit revisat de Els escrits irreverents de Twain i llest per a ser enviat a la impremta. Quan Clara, la filla de l’autor, el va llegir, es negà a publicar-lo: el text de Twain quedà novament amagat.

“Ella (Clara) sostenía que la edición de esas “ideas” apoyarían –por su contenido- el carácter antirreligioso de la Unión Soviética, aunque, según Charles Neider, la verdadera razón estribaba en las ofensas que en las “reflexiones” vierte su padre sobre Mary Baker Eddy, dirigente de la doctrina de la Ciencia Cristiana a la que pertenecía Clara: ella era ya una anciana, y temía que los fanáticos la calumniaran.” [2]

Varen venir aleshores, les dues dècades en les quals, tant la crítica literària nord-americana, com els grans autors del moment, es van començar a adonar del significat que per a la literatura dels Estats Units havia tingut la figura de Twain. Faulkner i Hemingway es van encarregar de la gran defensa de l’autor de Huckleberry Finn.

Twain, que va fer de la seva obra un immens calidoscopi satíric de la naturalesa humana, emprant les tècniques literàries de la caricatura, el simbolisme, l’adaptació de textos populars, o la més pura fantasia, fa en Els escrits irreverents una mena d’assaig de pseudo-història, que algú també anomenarà assaig novel·lat o història ficció.

“Las pequeñas diatribas bíblicas que lo componen, escritas entre 1870 i 1909, evidencian el profundo escepticismo religioso de Twain. El libro que tenemos entre manos, tachado de impublicable per su propio autor, oculta bajo su burlona fachada un ataque incendiario al cristianismo y a la Biblia. En un país tan religioso como Estados Unidos, su actitud descreída le creaba constantes problemas con sus coetáneos. “Cuando prohíben un libro mío en una biblioteca donde tienen la Biblia al alcance de cualquier joven indefenso, la ironía de la situación me parece tan sangrante que, en vez de enervarme, me divierte”, explicaba el autor.”[3]

El volum, editat com DeVoto el presentà, aparegué finalment l’any 1962 (cinquanta-dos anys després de la mort de Twain!) i conté: 

-Les cartes de Satan des de la Terra (text en clau epistolar escrit per Satan i adreçat als seus col·legues arcàngels, que narra des del moment de la Creació per part del Creador, fins el posterior viatge de Satan a la Terra per a investigar la desconcertant raça humana…; el text posa de manifest l’absurd al que pot conduir la religió i la irracionalitat d’unes persones que confien més en la fe que en els seus propis principis)

-Els apunts de la família d’Adam (en aquestes peces Twain hi exhibeix un profund coneixement de la Bíblia i una esmolada perspicàcia per a descobrir-hi les incoherències, les absurditats, la manca de sentit…)

                        -El Diari de Matusalem

                        -Anotacions posteriors del Diari de Matusalem

                        -La autobiografia d’Eva

                        -El Diari de Sem

-Carta des del Cel (divertida missiva d’estil funcionarial on un àngel posa al dia a un carboner sobre l’estat de les seves peticions tant públiques com privades, les que li són concedides i les que no, i per quins motius s’accepten o es neguen…)

Com planteja E. Molina a l’article dedicat a Twain en el blog Solodelibros [4]

http://www.solodelibros.es/29/02/2012/los-escritos-irreverentes-mark-twain/  : “Twain es demoledor en su visión de la práctica religiosa: Satán es mordaz en sus misivas, y aunque la sátira es extrema, lo verdaderamente atroz es comprobar la falta de coherencia y sensatez de la que hacemos gala en nuestra concepción del universo. La narración del ángel observador es cáustica, fijándose en los detalles que pasamos por alto como convencionales y que no son más que actos irracionales fruto de la ignorancia, el miedo y la soledad. Valga un ejemplo:

“El Humano es una curiosidad maravillosa. […] Desde el principio hasta el final y siempre, es un sarcasmo. Sin embargo, ingenuamente y con toda sinceridad, se llama a sí mismo «la obra más noble de Dios». Esto que os digo es verdad. Y no es una idea nueva en él, sino que la repite desde tiempos inmemoriales, tanto que ha acabado por creérsela, sin que nadie en toda su raza sea capaz de reírse de ella. […] Está convencido de que el Creador no sólo está orgulloso de él, sino que le quiere, que tiene pasión por él y que se pasa las noches en vela, rendido de admiración, sí, vigilándolo y manteniéndolo fuera de peligro. Cuando reza, está convencido de que el Creador le escucha. ¿No es una idea pintoresca?” “

Mark Twain


[1] Bernard Augustine DeVoto (1897-1955): autor de La América de Mark Twain.

“DeVoto became an authority on Mark Twain and served as a curator and editor for Twain’s papers. From 1936 to 1938 he lived in New York City, where he was editor of the Saturday Review of Literature, after which he returned to Massachusetts.”

[2] Aquesta cita és del pròleg-introducció al llibre Sobre la religión (Reflections on Religion) de Mark Twain realitzat per Sonia Santos Vila (Ediciones Sequitur, Madrid, 2011, p. 8). La reflexió de Sonia Santos fa referència a la posició general de Clara en relació a tots els textos encara inèdits del seu pare que s’ocupaven del tema religiós.

[3] Cita de la introducció de Gabriela Bustelo a Mark Twain, Los escritos irreverentes, El panteón portàtil de Impedimenta, 2010, pp. X-XI. Gabriela Bustelo és l’autora de la traducció i de la introducció del volum.

SETSUKO a FINLÀNDIA… (Katalaanirunokiertue, 6-8.V.2013, runoilija Francesc J. Vélez)

     Setsuko

 

La comtessa Setsuko demana al vell Li Bai:

“¿com hem de viure? “

Ell posa la mà esquerra al front de la comtessa,

la dreta com qui espera les gotes de la pluja,

tanca els ulls i respon:

 

“No hi ha principi o fi, tot és esfera,

però tu has de decidir on vols estar:

a dins, cap per avall, com tió que rodola,

o a l’exterior, dempeus, i caminant

entre els colors possibles de la llum.”

 

(poema de L’essència de la pols de Francesc Josep Vélez, Lleonard Muntaner Editor, 2011)

 

     Setsuko

  

Setsukon kreivitär kysyy vanhalta Li Bailta:

kuinka meidän on elettävä?

Hän laittaa vasemman käden kreivittären otsalle,

oikean käden kuin odottaisi sadepisaroita,

hän sulkee silmät ja vastaa:

 

“ Ei ole alkua eikä loppua, kaikki on pallonmuotoista,

mutta sinun on valittava missä haluat olla:

sisäpuolella, pää alaspäin, kuin hyrrä joka pyörii,

tai ulkopuolella, seisaallaan, kävellen

monien värien valossa”.

 

(traducció al finès d’Antonio Altarriba)

 

Fitxer:LiBai.jpg

 

EXCEPCIONAL VICKY PEÑA a EL DICCIONARIO…

…ahir a la tarda vam tenir l’oportunitat de veure i viure un d’aquells moments, gairebé diria històrics, del món del teatre (que no és més, no ho oblidem, que el món de la vida). A partir d’un text de Manuel Calzada Pérez, un muntatge del Teatro de La Abadía, amb direcció de José Carlos Plaza, i l’actuació de Vicky Peña -com a María Moliner-, Helio PedregalLander Iglesias, el Teatre Romea ha aixecat EL DICCIONARIO, una intel·ligent, acurada, tendra, combativa, documentada, sentida, precisa, rodona, i nítida, visita a l’experiència de la més gran diccionarista espanyola, María Moliner, la creadora del Diccionario del uso del español. El teatre era ple. Damunt l’escenari una Vicky Peña sensacional desgrana, magníficament acompanyada per Helio Pedregal i Lander Iglesias, la història de la creació d’una obra tan profundament humana com humanista, un diccionari; la història d’una dona que crea la seva titànica obra alhora que viu la quotidianitat de la seva família, el seu marit, els seus fills amb les seves desgràcies, la seva mare; la història d’una persona -una mujer, persona hembra, com dirà ella tot fent agudíssimes reflexions sobre el llenguatge- que intenta sobreviure i no deixar-se vèncer per la sordidesa, la repressió i el fàstic del franquisme; la història d’aquells homes i dones, ciutadans de l’estat espanyol del segle XX, que van somniar amb la possibilitat d’una vida republicana, democràtica, oberta, tolerant, culta, i educada (sobretot educada, i educada en la llibertat, en la veritat possible, en la paraula correcta, en la llum de la raó cívica…); la història de tots els qui continuen pensant en el valor de la dignitat.

…tot, al llarg de l’obra -d’una hora i mitja de durada aproximadament-, és en el seu lloc, sense estridències, ni jocs malabars, ni efectes especials, ni apel·lant a res que no sigui el criteri savi, ric, i valent de la capacitat crítica de l’espectador. Els tres actors magníficament ajustats, cadascun, al protagonisme que el paper els atorga; Vicky Peña, repeteixo, en tant que protagonista indiscutible, en molts moments senzillament incommensurable. Vicky Peña / María Moliner transita per tots els moments de la història amb una fermesa aclaparadora; broda totes les facetes del paper, com a investigadora del llenguatge, com a mare, com a esposa, com a ciutadana compromesa amb la realitat que li ha tocat viure, com a pacient, com a malalta… és corprenedor veure-la avançar cap a la demència, cap als efectes de l’arterioesclerosi, cap a l’abisme de la pèrdua de la raó, que és la pèrdua, entre d’altres coses, de l’ús del llenguatge; veure-la evolucionar pels diversos registres de l’actuació, amb un mestratge sòlid, amb una rotunditat diàfana. El silenci es va fent cada cop més intens en el teatre a mesura que ens acostem al final, al desenllaç. Ja sabem, i veiem, com esperàvem, que la malaltia venç finalment la creadora del diccionari; però amb el que no pot acabar la malaltia -ni el feixisme que va haver de patir María Moliner- és amb l’afany de llibertat i d’emancipació de les dones i els homes reals, i per això a la llibertat és dediquen les seves últimes paraules. Llargs, molt llargs aplaudiments, i llàgrimes, llàgrimes d’emoció, d’admiració i d’agraïment en força rostres.

(la fotografia -de Ros Ribas-, i més informació, la trobareu a http://www.teatroabadia.com/temporada/ficha.php?id_obra=379)

 

Charles BUKOWSKI, 1920-1994… NOSALTRES ELS DINOSAURES…

 

[…]…nacemos a esta lastimosa devastación

nacemos bajo un gobierno que lleva endeudado 60 años

y que pronto no podrá ni siquiera pagar el interés de esa deuda

y los bancos arderán

el dinero no servirá para nada

se produciran asesinatos por la calle, a la vista de todos, que quedarán impunes

habrá armas y revueltas por todas partes

la tierra no servirá para nada

disminuirá la producción de alimentos

el control del poder nuclear estará en muchas manos

las explosiones sacudirán sin cesar la Tierra

hombres robot afectados por las radiaciones se acecharán unos a otros

los ricos y los elegidos lo observarán todo desde plataformas espaciales

el Infierno de Dante parecerá un juego de niños comparado con esto

no se verá el sol y siempre será de noche

los árboles se morirán

desaparecerá la vegetación

hombres afectados por las radiaciones devorarán la carne de otros hombres afectados por las radiaciones

el mar estará contaminado

los lagos y ríos se volatilizarán

la lluvia será el nuevo oro…  […]

 

Del poema Nosotros los dinosaurios, del volum Poemas de la última noche de la tierra de Charles Bukowski (traducció d’Eduardo Moga, DVD Ediciones).

DEL SO DEL PIANO AL SENTIT DEL POEMA

 

Dijous 10 de maig, a les 20 h.

Recital de poesia i piano

DEL SO DEL PIANO AL SENTIT DEL POEMA

L’ESSÈNCIA DE LA POLS – ENTOTSOLACIONS

Albert Oliveres i Francesc Josep Vélez

 

Casa Orlandai  /  C. Jaume Piquet, 23,  Sarrià

Presentació de L’ESSÈNCIA DE LA POLS (de la mà de l’amic Hèctor Solé…)

Posted in ...Lectures, Apunts de poètica, Kalós, kalé, kalón..., Literatures, Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on Abril 2, 2012