La mirada de Tirèsies

…AIXÒ ÉS EL QUE VOLEU?

puigreig

…nens portant la carta als reis enmig d’aquest escenari? aquesta serà la nova Catalunya de CIU-ERC-ANC-Omnium?…i ningú tindrà el valor ni la racionalitat suficient per qualificar amb el seu nom real aquesta barbàrie?…

Anuncis

¿EL “DRET A DECIDIR” de CiU (juntament amb el PP, el PSOE, i UPyD)?, A DECIDIR QUÈ?

Posted in ...més democràcia!, igualtat, Justícia social..., Llibertat, República! by lamiradadetiresies on Octubre 21, 2014

…no sabíem res del TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership – Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió)?, no sabíem res dels pactes entre els EE.UU. i la Unió Europea?, no sabíem res dels pactes de PP, PSOE, UPyD, i CiU?, no sabíem res de l’infern de les multinacionals capitalistes que s’acosta?

…què és, exactament, el que impedeix la llibertat i l’emancipació dels ciutadans d’arreu del món?

MARK TWAIN, Los escritos irreverentes

Posted in ...Lectures, Bruixots, Laïcitat, Literatures, Llibertat, Poesia i Veritat by lamiradadetiresies on Març 13, 2014

ELS ESCRITS IRREVERENTS, Mark Twain

    

Aquest llibre no és publicarà mai. És impossible, perquè es consideraria una ignomínia”. Així es referia Mark Twain, l’any 1909, en una carta enviada a un amic, a Els escrits irreverents. De fet, els escrits van quedar, efectivament, sense publicar i van passar a engruixir l’immens dipòsit de milers de pàgines inèdites de Twain (contes, articles, cartes, crítiques, esbossos, escrits de tota mena…). En el seu testament, Twain encarregava a Clara, la seva filla, i a Albert B. Paine, el seu biògraf, que s’ocupessin de la seva obra inèdita de manera oportuna. Aleshores, els dos marmessors van procedir a publicar algunes peces de gènere divers i a deixar tancades a l’armari moltes altres pàgines. L’any 1939, el crític Bernard DeVoto [1], lliurà al consell testamentari un manuscrit revisat de Els escrits irreverents de Twain i llest per a ser enviat a la impremta. Quan Clara, la filla de l’autor, el va llegir, es negà a publicar-lo: el text de Twain quedà novament amagat.

“Ella (Clara) sostenía que la edición de esas “ideas” apoyarían –por su contenido- el carácter antirreligioso de la Unión Soviética, aunque, según Charles Neider, la verdadera razón estribaba en las ofensas que en las “reflexiones” vierte su padre sobre Mary Baker Eddy, dirigente de la doctrina de la Ciencia Cristiana a la que pertenecía Clara: ella era ya una anciana, y temía que los fanáticos la calumniaran.” [2]

Varen venir aleshores, les dues dècades en les quals, tant la crítica literària nord-americana, com els grans autors del moment, es van començar a adonar del significat que per a la literatura dels Estats Units havia tingut la figura de Twain. Faulkner i Hemingway es van encarregar de la gran defensa de l’autor de Huckleberry Finn.

Twain, que va fer de la seva obra un immens calidoscopi satíric de la naturalesa humana, emprant les tècniques literàries de la caricatura, el simbolisme, l’adaptació de textos populars, o la més pura fantasia, fa en Els escrits irreverents una mena d’assaig de pseudo-història, que algú també anomenarà assaig novel·lat o història ficció.

“Las pequeñas diatribas bíblicas que lo componen, escritas entre 1870 i 1909, evidencian el profundo escepticismo religioso de Twain. El libro que tenemos entre manos, tachado de impublicable per su propio autor, oculta bajo su burlona fachada un ataque incendiario al cristianismo y a la Biblia. En un país tan religioso como Estados Unidos, su actitud descreída le creaba constantes problemas con sus coetáneos. “Cuando prohíben un libro mío en una biblioteca donde tienen la Biblia al alcance de cualquier joven indefenso, la ironía de la situación me parece tan sangrante que, en vez de enervarme, me divierte”, explicaba el autor.”[3]

El volum, editat com DeVoto el presentà, aparegué finalment l’any 1962 (cinquanta-dos anys després de la mort de Twain!) i conté: 

-Les cartes de Satan des de la Terra (text en clau epistolar escrit per Satan i adreçat als seus col·legues arcàngels, que narra des del moment de la Creació per part del Creador, fins el posterior viatge de Satan a la Terra per a investigar la desconcertant raça humana…; el text posa de manifest l’absurd al que pot conduir la religió i la irracionalitat d’unes persones que confien més en la fe que en els seus propis principis)

-Els apunts de la família d’Adam (en aquestes peces Twain hi exhibeix un profund coneixement de la Bíblia i una esmolada perspicàcia per a descobrir-hi les incoherències, les absurditats, la manca de sentit…)

                        -El Diari de Matusalem

                        -Anotacions posteriors del Diari de Matusalem

                        -La autobiografia d’Eva

                        -El Diari de Sem

-Carta des del Cel (divertida missiva d’estil funcionarial on un àngel posa al dia a un carboner sobre l’estat de les seves peticions tant públiques com privades, les que li són concedides i les que no, i per quins motius s’accepten o es neguen…)

Com planteja E. Molina a l’article dedicat a Twain en el blog Solodelibros [4]

http://www.solodelibros.es/29/02/2012/los-escritos-irreverentes-mark-twain/  : “Twain es demoledor en su visión de la práctica religiosa: Satán es mordaz en sus misivas, y aunque la sátira es extrema, lo verdaderamente atroz es comprobar la falta de coherencia y sensatez de la que hacemos gala en nuestra concepción del universo. La narración del ángel observador es cáustica, fijándose en los detalles que pasamos por alto como convencionales y que no son más que actos irracionales fruto de la ignorancia, el miedo y la soledad. Valga un ejemplo:

“El Humano es una curiosidad maravillosa. […] Desde el principio hasta el final y siempre, es un sarcasmo. Sin embargo, ingenuamente y con toda sinceridad, se llama a sí mismo «la obra más noble de Dios». Esto que os digo es verdad. Y no es una idea nueva en él, sino que la repite desde tiempos inmemoriales, tanto que ha acabado por creérsela, sin que nadie en toda su raza sea capaz de reírse de ella. […] Está convencido de que el Creador no sólo está orgulloso de él, sino que le quiere, que tiene pasión por él y que se pasa las noches en vela, rendido de admiración, sí, vigilándolo y manteniéndolo fuera de peligro. Cuando reza, está convencido de que el Creador le escucha. ¿No es una idea pintoresca?” “

Mark Twain


[1] Bernard Augustine DeVoto (1897-1955): autor de La América de Mark Twain.

“DeVoto became an authority on Mark Twain and served as a curator and editor for Twain’s papers. From 1936 to 1938 he lived in New York City, where he was editor of the Saturday Review of Literature, after which he returned to Massachusetts.”

[2] Aquesta cita és del pròleg-introducció al llibre Sobre la religión (Reflections on Religion) de Mark Twain realitzat per Sonia Santos Vila (Ediciones Sequitur, Madrid, 2011, p. 8). La reflexió de Sonia Santos fa referència a la posició general de Clara en relació a tots els textos encara inèdits del seu pare que s’ocupaven del tema religiós.

[3] Cita de la introducció de Gabriela Bustelo a Mark Twain, Los escritos irreverentes, El panteón portàtil de Impedimenta, 2010, pp. X-XI. Gabriela Bustelo és l’autora de la traducció i de la introducció del volum.

EXCEPCIONAL VICKY PEÑA a EL DICCIONARIO…

…ahir a la tarda vam tenir l’oportunitat de veure i viure un d’aquells moments, gairebé diria històrics, del món del teatre (que no és més, no ho oblidem, que el món de la vida). A partir d’un text de Manuel Calzada Pérez, un muntatge del Teatro de La Abadía, amb direcció de José Carlos Plaza, i l’actuació de Vicky Peña -com a María Moliner-, Helio PedregalLander Iglesias, el Teatre Romea ha aixecat EL DICCIONARIO, una intel·ligent, acurada, tendra, combativa, documentada, sentida, precisa, rodona, i nítida, visita a l’experiència de la més gran diccionarista espanyola, María Moliner, la creadora del Diccionario del uso del español. El teatre era ple. Damunt l’escenari una Vicky Peña sensacional desgrana, magníficament acompanyada per Helio Pedregal i Lander Iglesias, la història de la creació d’una obra tan profundament humana com humanista, un diccionari; la història d’una dona que crea la seva titànica obra alhora que viu la quotidianitat de la seva família, el seu marit, els seus fills amb les seves desgràcies, la seva mare; la història d’una persona -una mujer, persona hembra, com dirà ella tot fent agudíssimes reflexions sobre el llenguatge- que intenta sobreviure i no deixar-se vèncer per la sordidesa, la repressió i el fàstic del franquisme; la història d’aquells homes i dones, ciutadans de l’estat espanyol del segle XX, que van somniar amb la possibilitat d’una vida republicana, democràtica, oberta, tolerant, culta, i educada (sobretot educada, i educada en la llibertat, en la veritat possible, en la paraula correcta, en la llum de la raó cívica…); la història de tots els qui continuen pensant en el valor de la dignitat.

…tot, al llarg de l’obra -d’una hora i mitja de durada aproximadament-, és en el seu lloc, sense estridències, ni jocs malabars, ni efectes especials, ni apel·lant a res que no sigui el criteri savi, ric, i valent de la capacitat crítica de l’espectador. Els tres actors magníficament ajustats, cadascun, al protagonisme que el paper els atorga; Vicky Peña, repeteixo, en tant que protagonista indiscutible, en molts moments senzillament incommensurable. Vicky Peña / María Moliner transita per tots els moments de la història amb una fermesa aclaparadora; broda totes les facetes del paper, com a investigadora del llenguatge, com a mare, com a esposa, com a ciutadana compromesa amb la realitat que li ha tocat viure, com a pacient, com a malalta… és corprenedor veure-la avançar cap a la demència, cap als efectes de l’arterioesclerosi, cap a l’abisme de la pèrdua de la raó, que és la pèrdua, entre d’altres coses, de l’ús del llenguatge; veure-la evolucionar pels diversos registres de l’actuació, amb un mestratge sòlid, amb una rotunditat diàfana. El silenci es va fent cada cop més intens en el teatre a mesura que ens acostem al final, al desenllaç. Ja sabem, i veiem, com esperàvem, que la malaltia venç finalment la creadora del diccionari; però amb el que no pot acabar la malaltia -ni el feixisme que va haver de patir María Moliner- és amb l’afany de llibertat i d’emancipació de les dones i els homes reals, i per això a la llibertat és dediquen les seves últimes paraules. Llargs, molt llargs aplaudiments, i llàgrimes, llàgrimes d’emoció, d’admiració i d’agraïment en força rostres.

(la fotografia -de Ros Ribas-, i més informació, la trobareu a http://www.teatroabadia.com/temporada/ficha.php?id_obra=379)

 

A CATALUNYA TENIM UN PROBLEMA (bé, més d’un…) I S’ANOMENA REPRESSIÓ…

…un col·lega m’envia aquests dos documents (el primer de #BRIMO: Tenim un problema; el segon de la terrible història de l’Ester Quintana, Perdre un ull):