TSUKURU, Francesc J. Vélez, Albert Oliveres, Raimon Bolíbar, Julia Manzano
作る
Finalment, veu la llum clara del dia i negra de la nit TSUKURU, una aventura creativa, una trobada poètica, un artefacte estètic… En Francesc J. Vélez hi posa la paraula vestida d’haiku; l’Albert Oliveres, amb el piano, hi posa la música; en Raimon Bolíbar, amb la fotografia, hi posa la imatge; i la Julia Manzano, des de l’anàlisi de l’assaig, prova d’explicar la naturalesa d’aquesta obra artística, d’aquest viatge a l’univers compartit de la creació… i de l’amistat.
(Conté CD amb música d’Albert Oliveres)
http://www.lleonardmuntanereditor.cat/producte/tsukuru/
El gran silenci,
sagrat des de l’origen,
ferit, t’escolta.
DEL SO DEL PIANO AL SENTIT DEL POEMA
Dijous 10 de maig, a les 20 h.
Recital de poesia i piano
DEL SO DEL PIANO AL SENTIT DEL POEMA
L’ESSÈNCIA DE LA POLS – ENTOTSOLACIONS
Albert Oliveres i Francesc Josep Vélez
Casa Orlandai / C. Jaume Piquet, 23, Sarrià
JAMES JOYCE, Chamber Music
XXXVI
I hear an army charging upon the land
And the thunder of horses plunging, foam about their knees.
Arrogant, in black armour, behind them stand,
Disdaining the reins, with fluttering whips, the chariotteers.
They cry unto the night their battlename:
I moan in sleep when I hear afar their whirling laughter.
They cleave the gloom of dreams, a blinding flame,
Clanging, clanging upon the heart as upon an anvil.
They come shaking in triumph their long green hair:
They come out of the sea and run shouting by the shore.
My heart, have you no wisdom thus to dispair?
My love, my love, my love, why have you left me alone?
(James Joyce, Chamber Music, XXXVI)
XXXVI
Sento un exèrcit embestint la terra
i el retronar dels cavalls capbussant-se, l’escuma fins els seus genolls.
Arrogants, amb armadures negres, darrere d’ells es drecen,
menyspreant les regnes, amb flagells onejants, els aurigues.
Eixorden la nit els seus noms de guerra:
jo gemego adormit quan sento el llunyà remolí del seu riure.
Esquincen la penombra dels somnis, flama enlluernadora,
retronant, retronant sobre el cor com sobre d’una enclusa.
Vénen agitant en triomf els seus llargs cabells verds;
surten del mar i corren cridant per la vora.
Cor meu, ¿no tens prou seny per no desesperar-te?
Amor meu, amor meu, amor meu, ¿per què m’has deixat sol?
(el temerari assaig de traducció és de La mirada de Tirèsies)
LA LLIBERTAT, sempre LA LLIBERTAT, la dels homes i les dones, la de tots els ciutadans del món, la de totes les víctimes de l’opressió exercida per les religions, pels estats, per les nacions, per les pàtries, per les identitats, per les banderes, pel fanatisme, per la irracionalitat de la sang i de la violència, per l’obscurantisme, per la terriblement injusta explotació econòmica… sempre la LLIBERTAT!
En la mort d’un ciutadà en la llibertat i per la llibertat.
DUET PER A UNA SOLA VEU…
Es pot veure al Teatre Romea de Barcelona Duet per a una sola veu, de Tom Kempinski (Duet for One, estrenada el 1980). La història troba la seva primera inspiració en el cas de Jacqueline Mary du Pré (1945-1987), cel·lista britànica casada (el 15 de juny de 1967) amb el pianista Daniel Bareboim, i afectada (va ser diagnosticada l’octubre de 1973) d’esclerosi múltiple (des del 1971, la intèrpret havia començat a perdre la sensibilitat dels dits i altres parts del seu cos). Els darrers concerts públics els va fer el febrer de 1973 a Nova York sota la direcció de Leonard Bernstein. La progressió de la malaltia va incapacitar-la absolutament per a l’activitat concertista.
Kempinski recrea aquesta història posant en escena l’episodi de la relació entre Stephanie Abrahams, famosa violinista, afectada d’esclerosi múltiple -i casada amb un cèlebre compositor-, i el seu psiquiatre, el Dr. Feldman. Al llarg d’una sèrie sessions de teràpia, els protagonistes aniran teixint, entre riures i plors, l’irremeiable descens d’ella a les veritats del seu infern, i el delicat treball d’ell en el seu intent de conduir la pacient a l’acceptació i comprensió del seu present, i a la superació del fantasma de la depressió. El mateix Kempinski fou el guionista de la versió cinematogràfica protagonitzada per Julie Andrews (Stephanie Anderson), Alan Bates (David Cornwallis), i Max Von Sydow (Dr. Louis Feldman).
La versió del Romea, dirigida per Magda Puyo, protagonitzada per Àngels Bassas i Mingo Ràfols, tots dos en un treball excel·lent, i amanida per les intervencions en directe de les violinistes Cornelia Lörcher i Maria Roca, és un artefacte de primera qualitat. De la mà dels actors protagonistes, de les seves preguntes i respostes, dels seus silencis, dels seus jocs irònics o descarnats, de les seves reaccions, sinuoses i subtils, o enfurismades, i a cavall del plat fort que és la realitat d’una malaltia incurable i progressiva que ha tallat irreversiblement la vida de la protagonista com a concertista, Duet per a una sola veu enfronta l’espectador a un calidoscopi de reaccions i reflexions que no el poden deixar indiferent. El sentit de la vida, les relacions humanes, el cos, la salut, la malaltia, l’atzar, el destí, l’art, la creació, la bellesa, la música… Una hora i mitja intensa i extensa, comprimida i fluent, rica.
J.S. BACH, Glenn GOULD, Chiara MASSINI, i la paraula poètica
BACH O L’ART DE LA FUGA
Quan arribes a Bach:
és que la mort ja et ronda?,
és que has entès per fi la geometria
del celo perdurable?,
la física de Newton?
(hypotheses non fingo),
o és que se’t dóna encara la ventura
d’un refugi de llum,
uns minuts de descans en un replà?,
una butaca còmoda per fer-hi
balanç del pensament i de les obres
que hauràs teixit abans en una vida
de somnis inestables?
Quan arribes a Bach:
què més queda per fer?
. .. … …. ….. …… ……. …….. ……… ………. ………..
(Del llibre de poemes El lament d’Europa, Lleonard Muntaner Editor, Palma de Mallorca, 2008)
……….. ………. ……… …….. ……. …… ….. …. … .. .
HARUKI MURAKAMI, ROSSINI i La gazza ladra…
Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, de Haruki Murakami (Maxi Tusquets, 2008), s’obre amb una referència a Rossini (1792-1868). De fet, La gazza ladra, que és una mena de mig melodrama, mig òpera, composta per Rossini el 1817, amb una obertura molt coneguda, és el títol de la primera part de la novel·la, pràcticament dues-centes cinquanta pàgines del total de nou-centes que té el volum, d’aquest viatge de Murakami a la ment i a la conducta de l’home contemporani.
“Cuando sonó el teléfono, estaba en la cocina con una olla de espaguetis al fuego. Iba silbando la obertura de La gazza ladra, de Rossini, al compás de la radio, una emisión en FM. Una música idónea para cocer la pasta…”
Kubrick va utilitzar l’obertura de Rossini a A Clockwork Orange, Sergio Leone a Once Upon a Time in America, i ha aparegut en més d’un anunci, i en més d’un de molt conegut. Un altre cas, d’entre tants, d’apropament d’arts, de barreja de gèneres, de mixtures, d’interrelacions, d’entrecreuaments, de construcció pacient d’arquitectures narratives que trenen les seves branques amb d’altres aspectes de la creació artística, d’ironia… com la mateixa novel·la de l’autor japonès, com la mateixa experiència del seu protagonista, Tooru Okada, amb els seus somnis, amb la seva Kumiko –i les altres kumikos-, amb les realitats, amb personatges que apareixen i desapareixen, amb històries viscudes i patides en el record de la segona guerra mundial, amb trucades telefòniques, pous, fronteres reals i virtuals, mons dintre d’altres mons…
La mirada de Tirèsies 
6 comments