EL ROMANTICISME. A. Schopenhauer i el pessimisme: El món com a voluntat i representació
El proper dilluns 13 de novembre, a l’Escola Oberta (Escola Súnion, 18 h. A 14), i en el curs d’enguany, EL ROMANTICISME:
A. SCHOPENHAUER (1788-1860) i el pessimisme: El món com a voluntat i representació, amb en Francesc J. Vélez.
ETS LLIURE? I. KANT (1724-1804) O L’ÚNICA ÈTICA DE LA LLIBERTAT
El proper dilluns 16 de gener, a l’Escola Oberta (Escola Súnion), i en el curs d’enguany, S.XVIII: la IL·LUSTRACIÓ i el NEOCLASSICISME:
Francesc J. Vélez, ETS LLIURE? Immanuel KANT (1784-1804) o L’ÚNICA ÈTICA DE LA LLIBERTAT.
Filosofia política a Escola Oberta/ L’HOME MODERN INVENTA L’ESTAT: HOBBES i LOCKE
Escola Oberta, Súnion, dilluns 30 de novembre, 6 tarda: L’HOME MODERN INVENTA L’ESTAT: DE L’ABSOLUTISME DE THOMAS HOBBES AL LIBERALISME DE JOHN LOCKE (a càrrec de Francesc J. Vélez)
…AIXÒ ÉS EL QUE VOLEU?
…nens portant la carta als reis enmig d’aquest escenari? aquesta serà la nova Catalunya de CIU-ERC-ANC-Omnium?…i ningú tindrà el valor ni la racionalitat suficient per qualificar amb el seu nom real aquesta barbàrie?…
L’ONADA, avís per a navegants…
…L’ONADA, l’espectacle creat pel director teatral Marc Montserrat Drukker i Ignacio García May a partir de l’experiment que va dur a terme el professor Ron Jones el 1967, és una lliçó ètica i política que molts ciutadans d’arreu del món, haurien de descobrir, conèixer, entendre, i meditar profundament. A molts milions d’europeus, a uns quants milions d’espanyols, i a més d’un parell de milions de catalans, els seria tremendament enriquidor enfrontar-se amb el que, en el fons, és un atrevit i radical saber-se posar davant del mirall i gosar assumir els defectes propis, i els perills de no afrontar-los seriosament, i a temps. En aquests moments en què la cultura política europea, espanyola, i catalana, és, potser més que mai des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial una cultura de la mentida i de l’alienació, L’ONADA serà un bon revulsiu i un bon antídot contra, en definitiva, el gran perill de sempre: el totalitarisme, el feixisme. Quan les ideologies del rancor, l’exclusió, la irracionalitat, la identitat, la manca de respecte per la Declaració Universal dels Drets Humans, el sectarisme, l’historicisme romàntic de baixíssima volada i, clar, l’essencialisme idealista que es nega a entendre i respectar el tan fonamental, democràtic, i ciutadà, llibertat, igualtat, fraternitat… quan aquestes ideologies són les que avancen, són les que ens governen -o les que ens des-governen-, o les que volen governar-nos, és hora d’anar a veure L’ONADA.
EXCEPCIONAL VICKY PEÑA a EL DICCIONARIO…
…ahir a la tarda vam tenir l’oportunitat de veure i viure un d’aquells moments, gairebé diria històrics, del món del teatre (que no és més, no ho oblidem, que el món de la vida). A partir d’un text de Manuel Calzada Pérez, un muntatge del Teatro de La Abadía, amb direcció de José Carlos Plaza, i l’actuació de Vicky Peña -com a María Moliner-, Helio Pedregal i Lander Iglesias, el Teatre Romea ha aixecat EL DICCIONARIO, una intel·ligent, acurada, tendra, combativa, documentada, sentida, precisa, rodona, i nítida, visita a l’experiència de la més gran diccionarista espanyola, María Moliner, la creadora del Diccionario del uso del español. El teatre era ple. Damunt l’escenari una Vicky Peña sensacional desgrana, magníficament acompanyada per Helio Pedregal i Lander Iglesias, la història de la creació d’una obra tan profundament humana com humanista, un diccionari; la història d’una dona que crea la seva titànica obra alhora que viu la quotidianitat de la seva família, el seu marit, els seus fills amb les seves desgràcies, la seva mare; la història d’una persona -una mujer, persona hembra, com dirà ella tot fent agudíssimes reflexions sobre el llenguatge- que intenta sobreviure i no deixar-se vèncer per la sordidesa, la repressió i el fàstic del franquisme; la història d’aquells homes i dones, ciutadans de l’estat espanyol del segle XX, que van somniar amb la possibilitat d’una vida republicana, democràtica, oberta, tolerant, culta, i educada (sobretot educada, i educada en la llibertat, en la veritat possible, en la paraula correcta, en la llum de la raó cívica…); la història de tots els qui continuen pensant en el valor de la dignitat.
…tot, al llarg de l’obra -d’una hora i mitja de durada aproximadament-, és en el seu lloc, sense estridències, ni jocs malabars, ni efectes especials, ni apel·lant a res que no sigui el criteri savi, ric, i valent de la capacitat crítica de l’espectador. Els tres actors magníficament ajustats, cadascun, al protagonisme que el paper els atorga; Vicky Peña, repeteixo, en tant que protagonista indiscutible, en molts moments senzillament incommensurable. Vicky Peña / María Moliner transita per tots els moments de la història amb una fermesa aclaparadora; broda totes les facetes del paper, com a investigadora del llenguatge, com a mare, com a esposa, com a ciutadana compromesa amb la realitat que li ha tocat viure, com a pacient, com a malalta… és corprenedor veure-la avançar cap a la demència, cap als efectes de l’arterioesclerosi, cap a l’abisme de la pèrdua de la raó, que és la pèrdua, entre d’altres coses, de l’ús del llenguatge; veure-la evolucionar pels diversos registres de l’actuació, amb un mestratge sòlid, amb una rotunditat diàfana. El silenci es va fent cada cop més intens en el teatre a mesura que ens acostem al final, al desenllaç. Ja sabem, i veiem, com esperàvem, que la malaltia venç finalment la creadora del diccionari; però amb el que no pot acabar la malaltia -ni el feixisme que va haver de patir María Moliner- és amb l’afany de llibertat i d’emancipació de les dones i els homes reals, i per això a la llibertat és dediquen les seves últimes paraules. Llargs, molt llargs aplaudiments, i llàgrimes, llàgrimes d’emoció, d’admiració i d’agraïment en força rostres.
(la fotografia -de Ros Ribas-, i més informació, la trobareu a http://www.teatroabadia.com/temporada/ficha.php?id_obra=379)
NI WERT, NI GROC! NO EMBRUTEU LES CRIATURES! (Eleccions al Parlament, 2012)
…el que diu la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) en el seu Article 26 és el següent:
1. Tota persona té dret a l’educació. L’educació serà gratuïta, si més no, en el grau elemental i fonamental. L’ensenyament elemental és obligatori. Cal que l’ensenyament tècnic i professional sigui generalitzat, i que s’obri a tothom l’accés als estudis superiors amb plena igualtat per a tots amb atenció al mèrit de cadascú.
2. L’educació ha de tendir al ple desenvolupament de la personalitat humana i al reforçament del respecte dels Drets Humans i de les llibertats fonamentals. Ha d’afavorir la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i tots els grups socials o religiosos, i la difusió de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
3. El pare i la mare tenen, amb prioritat, dret a escollir la classe d’educació de llurs fills.
…sorprèn moltes vegades que hi hagi gent que diu que no hi ha projectes polítics ni idees: ¿us sembla poca lluita intentar portar endavant -per exemple- només el que diuen aquestes 8 breus línies de la DUDH?
A l’escola els alumnes i les alumnes hi han d’anar per a fer-se (aprendre a fer-se) LLIURES, FELIÇOS, CRÍTICS I DIGNES ÉSSERS HUMANS… l’escola, l’educació ha d’aconseguir fer que els nens, els adolescents, els joves, els universitaris, esdevinguin LLIURES, FELIÇOS, CRÍTICS, I DIGNES (no em repeteixo, hi insisteixo!)… a l’escola, els infants no han de convertir-se en objectes que han de ser espanyolitzats, afrancesats, nacionalitzats, catalanitzats, cristianitzats, islamitzats, idiotitzats, masculinitzats, evangelitzats, feminitzats, enganyats, alienats, pertorbats, programats, ideologitzats, ensinistrats, transmutats en instruments al servei de ves a saber quins interessos… l’escola ha d’estar al servei de la llibertat, de la felicitat, de la creativitat, de l’amor (sí, de l’amor, que vol dir no al servei de l’odi), del saber obert, transparent, plural, racional, humanístic i científic, de l’aprenentatge, del coneixement, de l’art, al servei de la fraternitat, universalitat i igualtat de la condició humana, i de l’esperit crític necessari i imprescindible per a poder entendre -entre d’altres coses- que si l’escola no és així, després passa el que passa. No merdegem les criatures, si us plau! Apa-li, que diu aquell!
La mirada de Tirèsies 
leave a comment