EXCEPCIONAL VICKY PEÑA a EL DICCIONARIO…
…ahir a la tarda vam tenir l’oportunitat de veure i viure un d’aquells moments, gairebé diria històrics, del món del teatre (que no és més, no ho oblidem, que el món de la vida). A partir d’un text de Manuel Calzada Pérez, un muntatge del Teatro de La Abadía, amb direcció de José Carlos Plaza, i l’actuació de Vicky Peña -com a María Moliner-, Helio Pedregal i Lander Iglesias, el Teatre Romea ha aixecat EL DICCIONARIO, una intel·ligent, acurada, tendra, combativa, documentada, sentida, precisa, rodona, i nítida, visita a l’experiència de la més gran diccionarista espanyola, María Moliner, la creadora del Diccionario del uso del español. El teatre era ple. Damunt l’escenari una Vicky Peña sensacional desgrana, magníficament acompanyada per Helio Pedregal i Lander Iglesias, la història de la creació d’una obra tan profundament humana com humanista, un diccionari; la història d’una dona que crea la seva titànica obra alhora que viu la quotidianitat de la seva família, el seu marit, els seus fills amb les seves desgràcies, la seva mare; la història d’una persona -una mujer, persona hembra, com dirà ella tot fent agudíssimes reflexions sobre el llenguatge- que intenta sobreviure i no deixar-se vèncer per la sordidesa, la repressió i el fàstic del franquisme; la història d’aquells homes i dones, ciutadans de l’estat espanyol del segle XX, que van somniar amb la possibilitat d’una vida republicana, democràtica, oberta, tolerant, culta, i educada (sobretot educada, i educada en la llibertat, en la veritat possible, en la paraula correcta, en la llum de la raó cívica…); la història de tots els qui continuen pensant en el valor de la dignitat.
…tot, al llarg de l’obra -d’una hora i mitja de durada aproximadament-, és en el seu lloc, sense estridències, ni jocs malabars, ni efectes especials, ni apel·lant a res que no sigui el criteri savi, ric, i valent de la capacitat crítica de l’espectador. Els tres actors magníficament ajustats, cadascun, al protagonisme que el paper els atorga; Vicky Peña, repeteixo, en tant que protagonista indiscutible, en molts moments senzillament incommensurable. Vicky Peña / María Moliner transita per tots els moments de la història amb una fermesa aclaparadora; broda totes les facetes del paper, com a investigadora del llenguatge, com a mare, com a esposa, com a ciutadana compromesa amb la realitat que li ha tocat viure, com a pacient, com a malalta… és corprenedor veure-la avançar cap a la demència, cap als efectes de l’arterioesclerosi, cap a l’abisme de la pèrdua de la raó, que és la pèrdua, entre d’altres coses, de l’ús del llenguatge; veure-la evolucionar pels diversos registres de l’actuació, amb un mestratge sòlid, amb una rotunditat diàfana. El silenci es va fent cada cop més intens en el teatre a mesura que ens acostem al final, al desenllaç. Ja sabem, i veiem, com esperàvem, que la malaltia venç finalment la creadora del diccionari; però amb el que no pot acabar la malaltia -ni el feixisme que va haver de patir María Moliner- és amb l’afany de llibertat i d’emancipació de les dones i els homes reals, i per això a la llibertat és dediquen les seves últimes paraules. Llargs, molt llargs aplaudiments, i llàgrimes, llàgrimes d’emoció, d’admiració i d’agraïment en força rostres.
(la fotografia -de Ros Ribas-, i més informació, la trobareu a http://www.teatroabadia.com/temporada/ficha.php?id_obra=379)
La mirada de Tirèsies 
leave a comment