…AIXÒ ÉS EL QUE VOLEU?
…nens portant la carta als reis enmig d’aquest escenari? aquesta serà la nova Catalunya de CIU-ERC-ANC-Omnium?…i ningú tindrà el valor ni la racionalitat suficient per qualificar amb el seu nom real aquesta barbàrie?…
CARME CERRILLO, Súnion Escola Oberta : CERCANT EL CEL A LA TERRA: POESIA I MÍSTICA
SÚNION ESCOLA OBERTA: Dilluns 24 de novembre: Carme Cerrillo, Cercant el cel a la terra: poesia i mística.
L’ONADA, avís per a navegants…
…L’ONADA, l’espectacle creat pel director teatral Marc Montserrat Drukker i Ignacio García May a partir de l’experiment que va dur a terme el professor Ron Jones el 1967, és una lliçó ètica i política que molts ciutadans d’arreu del món, haurien de descobrir, conèixer, entendre, i meditar profundament. A molts milions d’europeus, a uns quants milions d’espanyols, i a més d’un parell de milions de catalans, els seria tremendament enriquidor enfrontar-se amb el que, en el fons, és un atrevit i radical saber-se posar davant del mirall i gosar assumir els defectes propis, i els perills de no afrontar-los seriosament, i a temps. En aquests moments en què la cultura política europea, espanyola, i catalana, és, potser més que mai des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial una cultura de la mentida i de l’alienació, L’ONADA serà un bon revulsiu i un bon antídot contra, en definitiva, el gran perill de sempre: el totalitarisme, el feixisme. Quan les ideologies del rancor, l’exclusió, la irracionalitat, la identitat, la manca de respecte per la Declaració Universal dels Drets Humans, el sectarisme, l’historicisme romàntic de baixíssima volada i, clar, l’essencialisme idealista que es nega a entendre i respectar el tan fonamental, democràtic, i ciutadà, llibertat, igualtat, fraternitat… quan aquestes ideologies són les que avancen, són les que ens governen -o les que ens des-governen-, o les que volen governar-nos, és hora d’anar a veure L’ONADA.
MARK TWAIN, Los escritos irreverentes
ELS ESCRITS IRREVERENTS, Mark Twain
“Aquest llibre no és publicarà mai. És impossible, perquè es consideraria una ignomínia”. Així es referia Mark Twain, l’any 1909, en una carta enviada a un amic, a Els escrits irreverents. De fet, els escrits van quedar, efectivament, sense publicar i van passar a engruixir l’immens dipòsit de milers de pàgines inèdites de Twain (contes, articles, cartes, crítiques, esbossos, escrits de tota mena…). En el seu testament, Twain encarregava a Clara, la seva filla, i a Albert B. Paine, el seu biògraf, que s’ocupessin de la seva obra inèdita de manera oportuna. Aleshores, els dos marmessors van procedir a publicar algunes peces de gènere divers i a deixar tancades a l’armari moltes altres pàgines. L’any 1939, el crític Bernard DeVoto [1], lliurà al consell testamentari un manuscrit revisat de Els escrits irreverents de Twain i llest per a ser enviat a la impremta. Quan Clara, la filla de l’autor, el va llegir, es negà a publicar-lo: el text de Twain quedà novament amagat.
“Ella (Clara) sostenía que la edición de esas “ideas” apoyarían –por su contenido- el carácter antirreligioso de la Unión Soviética, aunque, según Charles Neider, la verdadera razón estribaba en las ofensas que en las “reflexiones” vierte su padre sobre Mary Baker Eddy, dirigente de la doctrina de la Ciencia Cristiana a la que pertenecía Clara: ella era ya una anciana, y temía que los fanáticos la calumniaran.” [2]
Varen venir aleshores, les dues dècades en les quals, tant la crítica literària nord-americana, com els grans autors del moment, es van començar a adonar del significat que per a la literatura dels Estats Units havia tingut la figura de Twain. Faulkner i Hemingway es van encarregar de la gran defensa de l’autor de Huckleberry Finn.
Twain, que va fer de la seva obra un immens calidoscopi satíric de la naturalesa humana, emprant les tècniques literàries de la caricatura, el simbolisme, l’adaptació de textos populars, o la més pura fantasia, fa en Els escrits irreverents una mena d’assaig de pseudo-història, que algú també anomenarà assaig novel·lat o història ficció.
“Las pequeñas diatribas bíblicas que lo componen, escritas entre 1870 i 1909, evidencian el profundo escepticismo religioso de Twain. El libro que tenemos entre manos, tachado de impublicable per su propio autor, oculta bajo su burlona fachada un ataque incendiario al cristianismo y a la Biblia. En un país tan religioso como Estados Unidos, su actitud descreída le creaba constantes problemas con sus coetáneos. “Cuando prohíben un libro mío en una biblioteca donde tienen la Biblia al alcance de cualquier joven indefenso, la ironía de la situación me parece tan sangrante que, en vez de enervarme, me divierte”, explicaba el autor.”[3]
El volum, editat com DeVoto el presentà, aparegué finalment l’any 1962 (cinquanta-dos anys després de la mort de Twain!) i conté:
-Les cartes de Satan des de la Terra (text en clau epistolar escrit per Satan i adreçat als seus col·legues arcàngels, que narra des del moment de la Creació per part del Creador, fins el posterior viatge de Satan a la Terra per a investigar la desconcertant raça humana…; el text posa de manifest l’absurd al que pot conduir la religió i la irracionalitat d’unes persones que confien més en la fe que en els seus propis principis)
-Els apunts de la família d’Adam (en aquestes peces Twain hi exhibeix un profund coneixement de la Bíblia i una esmolada perspicàcia per a descobrir-hi les incoherències, les absurditats, la manca de sentit…)
-El Diari de Matusalem
-Anotacions posteriors del Diari de Matusalem
-La autobiografia d’Eva
-El Diari de Sem
-Carta des del Cel (divertida missiva d’estil funcionarial on un àngel posa al dia a un carboner sobre l’estat de les seves peticions tant públiques com privades, les que li són concedides i les que no, i per quins motius s’accepten o es neguen…)
Com planteja E. Molina a l’article dedicat a Twain en el blog Solodelibros [4]
http://www.solodelibros.es/29/02/2012/los-escritos-irreverentes-mark-twain/ : “Twain es demoledor en su visión de la práctica religiosa: Satán es mordaz en sus misivas, y aunque la sátira es extrema, lo verdaderamente atroz es comprobar la falta de coherencia y sensatez de la que hacemos gala en nuestra concepción del universo. La narración del ángel observador es cáustica, fijándose en los detalles que pasamos por alto como convencionales y que no son más que actos irracionales fruto de la ignorancia, el miedo y la soledad. Valga un ejemplo:
“El Humano es una curiosidad maravillosa. […] Desde el principio hasta el final y siempre, es un sarcasmo. Sin embargo, ingenuamente y con toda sinceridad, se llama a sí mismo «la obra más noble de Dios». Esto que os digo es verdad. Y no es una idea nueva en él, sino que la repite desde tiempos inmemoriales, tanto que ha acabado por creérsela, sin que nadie en toda su raza sea capaz de reírse de ella. […] Está convencido de que el Creador no sólo está orgulloso de él, sino que le quiere, que tiene pasión por él y que se pasa las noches en vela, rendido de admiración, sí, vigilándolo y manteniéndolo fuera de peligro. Cuando reza, está convencido de que el Creador le escucha. ¿No es una idea pintoresca?” “
[1] Bernard Augustine DeVoto (1897-1955): autor de La América de Mark Twain.
“DeVoto became an authority on Mark Twain and served as a curator and editor for Twain’s papers. From 1936 to 1938 he lived in New York City, where he was editor of the Saturday Review of Literature, after which he returned to Massachusetts.”
[2] Aquesta cita és del pròleg-introducció al llibre Sobre la religión (Reflections on Religion) de Mark Twain realitzat per Sonia Santos Vila (Ediciones Sequitur, Madrid, 2011, p. 8). La reflexió de Sonia Santos fa referència a la posició general de Clara en relació a tots els textos encara inèdits del seu pare que s’ocupaven del tema religiós.
[3] Cita de la introducció de Gabriela Bustelo a Mark Twain, Los escritos irreverentes, El panteón portàtil de Impedimenta, 2010, pp. X-XI. Gabriela Bustelo és l’autora de la traducció i de la introducció del volum.
JAUME C. PONS ALORDA parla sobre LA LÒGICA DELS PANYS de Francesc J. Vélez
La lògica dels panys de Francesc Josep Vélez a La Magrana
“Vélez demostra amb aquest volum que no sols és un poeta que cal llegir i començar a defensar des de la seva idiosincràsia i des d’una qualitat que el catapulta, sinó que també es tracta d’una veu narrativa de primera magnitud. Aquests contes seus, triomfals, són una radiografia conscient i acurada de la maldat, de les múltiples formes que el mal sustenta. I els seus protagonistes són engendres encantadors i maquiavèl·lics alhora, éssers que viuen més enllà del llindar i que segreguen sentències subtils, sepulcralíssimes. Animals incrèduls que volen viure i que, per fer-ho, ho fan de les formes més males d’imaginar primerament, i sempre amb resultats que desautomatitzen la nostra manera d’entendre el món. L’agror escrita per Vélez, una contundència atroç, desafia tota esperança. La de Vélez és una mala llet emmetzinada plena d’espines, blasfèmies i crueltat disfressada de mel. Un triomf solemne i epitalàmic. I tot amb una ironia finíssima, unes descripcions pormenoritzades i un lirisme que l’acosta al Salinger més cabró, però també el més tendre alhora, perquè és d’aquest contrast d’on s’erigeixen els clímaxs més substancials.
Georges Bataille, una presència dins La lògica dels panys de Francesc Josep Vélez
Contingut i expansiu alhora, Vélez condensa el malestar del descobriment del poder de fer patir a través de retrats mòrbids de la infantesa, la joventut i la maduresa. Sorprenent i asfixiant en tot moment, fins i tot ultrarealista de vegades, els camins descrits per Vélez tenen un gust refinat de fantasia i morbo. Com a bon arquitecte de trames i de personatges, Vélez ens fa endinsar pel viarany no fressat i el laberint de porespan de la seva prosa, on els lectors entrem a cercar formatge com a rates que som. Submergits en moments intensíssims, llumombrívols, ens deixem emportar per una prosa de gust anglosaxó que mai no renuncia a la seva mediterraneïtat. Al contrari: són un híbrid perfecte, un exercici de resultats infal·libles que posseeix una duresa terràquia, bartriana, i que es vincula enormement a la desolació de Benet, l’esperma de Bernhard, la tendresa de Buzzati, la llefiscositat d’Alzamora i la intuïció de Monzó. I sempre amb un estil propi que l’acosta a aquesta prosa catalana quasi oblidada de gran poder (en la mateixa línia que els menystinguts Gabriel Galmés o Martí Rosselló). En definitiva, Vélez aconsegueix un primer volum narratiu fulgurant, sorprenent, que encantarà i emocionarà sense cap tipus de parangó austral. Un deliri d’aquests que ningú no es pot perdre de cap manera perquè, si ho fa, estarà cometent un gravíssim error.”
L’article sencer http://blogs.arabalears.cat/epicmajestic/2013/10/23/salvatge-topologia-del-conte-i-seguir-somniant-deus-capitol-1/
…i el blog d’en Jaume, http://blogs.arabalears.cat/epicmajestic/
LA LÒGICA DELS PANYS, 12 relats (Les ales esteses – RBA La Magrana), ja és al carrer…
…Deia Georges Bataille que la literatura és l’essencial o no és res, i que el Mal, que la literatura expressa, posseeix, per dir-ho d’alguna manera, el valor sobirà. L’aliança d’aquest valor, en el plural calidoscopi de totes les seves cares, amb la ironia i un cert humor subtil és el que basteix els dotze relats de Francesc J. Vélez que componen La lògica dels panys.
Què empeny els homes, des d’infants, cap a l’abisme del mal?, quins enigmàtics viaranys torcen i retorcen la ment humana en l’art d’aixecar la ineludible i complexa relació entre les criatures de l’espècie?, quina és la terrible llavor oculta de la por que acaba portant una dona madura a fer de la seguretat i protecció de la seva llar una religió?, en què acaba quedant l’amor entre els pares i les mares tan ocupats dels nostres temps i els seus fills abandonats?, és la vida realment un viatge que nodreix de sentit l’existència, o més aviat un etern retorn del mateix?, és la irrupció de la malaltia, i les condicions vitals que imposa en el malalt, el signe evident que ha arribat el moment de fer balanç?, què converteix el ciutadà en un esclau?, quina culpa creiem estar expiant quan ens pleguem a la voluntat del torturador?, quin sentit té la literatura?, i els relats?, i fer-se preguntes?
SETSUKO a FINLÀNDIA… (Katalaanirunokiertue, 6-8.V.2013, runoilija Francesc J. Vélez)
Setsuko
La comtessa Setsuko demana al vell Li Bai:
“¿com hem de viure? “
Ell posa la mà esquerra al front de la comtessa,
la dreta com qui espera les gotes de la pluja,
tanca els ulls i respon:
“No hi ha principi o fi, tot és esfera,
però tu has de decidir on vols estar:
a dins, cap per avall, com tió que rodola,
o a l’exterior, dempeus, i caminant
entre els colors possibles de la llum.”
(poema de L’essència de la pols de Francesc Josep Vélez, Lleonard Muntaner Editor, 2011)
Setsuko
Setsukon kreivitär kysyy vanhalta Li Bailta:
kuinka meidän on elettävä?
Hän laittaa vasemman käden kreivittären otsalle,
oikean käden kuin odottaisi sadepisaroita,
hän sulkee silmät ja vastaa:
“ Ei ole alkua eikä loppua, kaikki on pallonmuotoista,
mutta sinun on valittava missä haluat olla:
sisäpuolella, pää alaspäin, kuin hyrrä joka pyörii,
tai ulkopuolella, seisaallaan, kävellen
monien värien valossa”.
(traducció al finès d’Antonio Altarriba)
La mirada de Tirèsies 
1 comment