HARUKI MURAKAMI (II), After Dark…

          …(una segona visita a l’escriptor japonès… ara amb After Dark).   …perquè quan no passa res, el que passa, és el temps. El temps, talment marc sense marc per a la condició humana, flueix, es vessa, no s’atura. Murakami celebra en aquesta novel·la el pas del temps, el pas del temps durant una nit,  d’una nit ni llarga ni curta, d’una nit justa, mesurada, geomètrica, tenyida per la precisió amb què hem volgut acabar matematitzant el temps. I el pas del temps d’aquesta nit   –after dark-,  construeix tot un ampli retaule al voltant de la pura i dura diversitat a què es veu enfrontada la vida de les dones i dels homes; el pas de les hores aixeca tota una ontologia de les possiblitats del somni i de l’insomni, tot un tapís ple de petites i grans glòries i misèries nocturnes d’uns personatges que -instal·lats molt més enllà del bé i del mal- intenten conviure amb les seves pròpies identitats, i amb les identitat reals o virtuals dels altres. Una nit-viatge, una nit-periple, una nit-aventura, al voltant de la música, dels cafès, dels cigarrets, de l’amor -i el desamor, i la violència-  d’un love hotel, dels trajectes en tren, de la lectura, de la joventut, del desig -del desig expressat, de l’inexpressat, i de l’inexpressable-, de la fragilitat…  quan no passa res, el que passa, és el temps, i el seu farciment d’humanitat, d’individualitats a la recerca de la solució impossible de l’enigma.